dimarts, 3 de novembre de 2009

Nuesa renaixentista i contrareforma.


Al Renaixement, la tornada a l’antiguitat clàssica, diverses idees antigues com les proporcions, la perspectiva, l’ideal de bellesa, etc, cobren la força que havien perdut en els segles medievals. Però una d’aquestes idees, una cobrarà un especial protagonisme: el nu.

I és que les escultures i pintures que en el romànic i el gòtic es cobrien en gruixudes teles, ara deixaran pas a la nuesa més subliminal. Les figures s’alliberen dels telatges i deixen beure tota la seva bellesa, amb grans musculatures o treballades amb fines curvatures, per remarcar-ne la sensualitat. Un bon exemple són les obres pictòriques i escultòriques de Miquel Àngel.

Però la llibertat creativa de l’època s’acabà amb la Reforma protestant i la posterior Contrareforma catòlica. Martí Luter, cansat dels excessos del Papat penjà les seves tesis a la porta de l’església del castell de Wittenberg, l’any 1517.

Aquest fet provocaria la divisió espiritual d’Europa, a part d’alguna guerra.

Quan Miquel Àngel acabà de pintar els frescs de la Capella Sixtina el 1541, aquesta sala i els seus frescos foren motiu d’alabança dels seus contemporanis.

Però el Concili de Trento (1545-1563), on s’havien d’apuntal•lar les postures catòliques per reforçar l’Església manà que els nus de la Capella Sixtina fossin coberts per algun tipus de tela.

Així, s’encarregà a Daniele de Volterra, deixeble de Miquel Àngel, que cobrís amb teles les parts “obscenes” que es trobaven a la capella. D’aquí li be el nom en que tristament ha passat a l’història: Il Braguetone.

Val a dir que en l’última restauració que s’ha fet da la “magna opera” s’han llevat les teles que cobrien els sexes i els sexes dibuixats per Miquel Àngel són perfectament visibles.

diumenge, 25 d’octubre de 2009

Els homes del nord


Quan corria la noticia que havia hagut un desembarcament a les poblacions properes a la costa no quedava ningú. Fins i tot els homes que podien defensar les poblacions fugien despavorits. I és que la millor arma que utilitzaven aquests pobles atacants era la por. Estem parlant dels víkings, coneguts per les fonts de l’època com “homes del nord”.

Amb el nom genèric de Víkings s’engloven tres pobles: el suec, el noruec i el danès. Dits pobles, anteriorment al s. VIII vivien en una mena d’aïllament de la resta d’Europa, però fou en el sVIII que les millores en la tècnica de navegació (com ara la creació d’un vaixell veloç, el “Drakkar”) i els progressos en l’orientació astronòmica trencaren aquest aïllament.

Però què era el que buscaven aquelles gents? Al contrari del que podem pensar, no buscaven un lloc on assentar-se, sinó que els movia les ganes d’aconseguir un botí, obtenir riqueses i així incrementar el nivell de vida i social als seus respectius països freds
Els seus atacs eren ràpids i fortament destructius. El pillatge i la destrucció eren el signe més visible del seu pas.
Aquests tres pobles, però, normalment no viatjaven junts, sinó que ho feien de tres maneres diferents. Els noruecs viatjaren cap a les costes d’Anglaterra i les illes pròximes. Arribaren a Groenlàndia i inclús a Amèrica (terra de Labrador). També arribaren a Espanya. Els suecs, en canvi, preferiren viatjar cap a l’est, direcció l’actual Rússia. Varen tenir enfrontaments amb l’imperi bizantí. Per últim, els danesos, un grup especialment sanguinari, atacà fundamentalment, l’àrea de l’imperi carolingi.

Els historiadors separen dues èpoques diferents dintre els atacs víkings: Una primera època que aniria desde els anys finals del segle VIII fins aproximadament el 930 d.C. Aquí sembla haver un període de descans, ja que els països atacats havien patit una situació límit i estaven escurats. Havia esgotament de botí. Després d’això hi hagué una època de descans de 50 anys (930-980), on les poblacions europees es van poder recuperar. Les muralles i els sistemes defensius naixien aquí i allà o simplement es reforçaven les exigües o desgastades defenses anteriors. Però passada aquesta època cau sobre Europa una segona època vikinga (980 aprox. fins meitat s. XI). Val a dir que aquesta època no fou tan sanguinària. Moltes comunitats s’establiren en territoris d’altres països o demanaven un botí a un poble per tal de no atacar-los.
S’ha demostrat, per mitjà de troballes arqueològiques que els víkings no duien banyes als seus cascs, sens dubte un intent de les fonts de l’època de demonitzar els seus atacants.

dimarts, 28 de juliol de 2009

Consells per al bon Príncep en temps de pau.


Nicolò Machiavelli, més conegut com Maquiavel (1469-1527), considerat per molts com el creador de la ciència política i home que conegué la Florència de Llorenç el Magnífic i la Itàlia de les invasions franceses escriu una obra magna “El Príncep”, que el consagra com un pensador fred, gràcies a la seva màxima “la fi no justifica els mitjans”. En aquesta obra, en el capítol XIV “Quod principem deceat circa militam” (el que ha de fer el príncep respecte a la milícia), Maquiavel aconsella el Príncep (referint-se a una persona virtuosa que està en el poder) que sempre ha de tenir la preocupació i l’obligació de la guerra, ja que segons diu ell, “l’art de la guerra és l’art del que mana. I qui el descuida, per el seu estat”.
Per això el Príncep mai ha d’apartar la guerra del seu pensament. I molt menys, en temps de pau, quan s’haurà d’exercitar amb més esforç, per no relaxar-se. Però com fer-ho? El pensador italià del Renaixement proposa dues formes per aconseguir-ho: amb l’acció i amb la ment.
La primera, l’acció, Maquiavel sosté que a més a més de tenir els seus propis soldats (aquest és un tema que preocupa greument Maquiavel, qui sosté que la ruïna de Itàlia de l’època ve per culpa de la contractació per part dels diferents estats italians d’exèrcits mercenaris i que tractarem en un altre apartat) exercitats i organitzats, el bon Príncep organitzarà caceres per acostumar el cos a les incomoditats. I així, de retruc, conèixer millor el seu país, el que li servirà per crear una nova i millor tàctica militar defensiva del territori. I així, coneixent el lloc i els seus accident geogràfics com els rius, les muntanyes o els llacs, podrà conèixer els terrenys d’altres països, ja que com diu ell, tots aquests accidents geogràfics “s’assemblen en tots els països”.
Respecte a l’exercici de la ment, Maquiavel sosté que un bon Príncep ha de llegir obligatòriament llibres d’història i “examinar en ells les accions dels homes més excel•lents” O el que ve a ser el mateix, examinar la historia per no caure en els fets del passat i “aprendre dels que han estat alabats.
El geni florentí resumeix el capítol assegurant que en temps de pau el Príncep no ha d’estar relaxat o ser ociós. Sinó que ha d’acumular experiència per a l’hora de la veritat.

dimarts, 7 de juliol de 2009

Breu història del Renaixement artístic.


El Renaixement, el retorn a l'antiguitat clàssica en diversos camps de la cultura, sobretot en l'artistic nasqué a la península italiana del segle XV, ajudat de la mà de mecenes com la poderosa família Medici florentina. De fet, aquest moviment nasqué a la Florència de l'època.

Però no acabà de nàixer ara. Podem dir que era el final d'una gestació de anys enrrera. I es que al territori italià ( no podem parlar d'tàlia perque en aquesta època era un seguit de petits i dèbils estats) el record de l'Imperi romà no havia desaparegut. I això es demostra en l'art medieval. En l'art romànic italià predomina l'horitzontalitat i la columna, al contrari de l'altre art romànic occidental. Aquesta reminiscència classica farà que el gòtic quasi no arribi a Italia, on ja s'apuntaven les formes clàssiques que portarien al Renaixement. Com a exemples podem nombrar a Petrarca, en el camp de les lletres, o Giotto el l'artístic.

Però a part del record etern de Roma l'art renaixentista va poder eclosionar gràcies a la bona situació econòmica que l'estat florentí tingué, superades la crisi econòmica i la peste baix-medieval a mitjans del s.XV. Podem dir, que hi havia ganes de viure, superada la negativitat del període anterior. Ara les famílies benestants obraven com a mecenes d'artistes, a qui protegien i de qui obtenien prestigi. Aquests mecenes eren els mateixos que encarregaven obres per a la ciutat, per dignificar-la i rentar-li la cara.

El s. XV és el segle on Florència porta la bandera de l'art Renaixentista. Amb grans mecenes com els Medici o els Pazzi els artístes com Leonardo, Brunelleschi, entre d'altres omplen la cuitat i les gents benestants o "popolo grasso" d'obres que ja marquen definitivament el canvi d'època.

En canvi, el s. XVI ja serà el torn de Roma, on els artístes com Miquel Angel sabran plasmar en les seves obres el classicisme renaixentista més pur. És en aquest segle quan aquest corrent artístic surt del territiori italià, adaptant-se a les formes artístiques del país receptor i a les seves característiques pròpies.
Més tard l'estil renaixentista perdrà les seves característiques i evolucionarà en el que la historiografia ha denominat com a Manierisme.

divendres, 19 de juny de 2009

Gàrgoles: els habitants dels terrats de les catedrals.



Monstres,bèsties, dimonis i fins i tot dones pecadores. Aquests són els temes que podem trobar com elements arquitectònics en una catedral gòtica. Són les gàrgoles.

En l'època que s'aixecaren les grans catedrals, les gòtiques (segles XIII al XV) els artistes escultors de l'època tallaren en pedra aquests motius monstruosos per desaiguar els terrats de les grans construccions les gàrgoles eren col·locades.

Els antecedents d'aquest gust pel motiu montruós, infernal, el podem trobar ja en l'època anterior (romànic, segles X i XII) on els mestres escultors de l'època reproduien en les grans portalades de les catedrals romàniques un motiu repetit per tot europa (recordem que l'art romànic es pot considerar com el primer art comú europeu): "El judici final", on hi havia representats diverses monstruositats, entre inferns, dimonis, ànimes errants, etc. En el gòtic, però, aquestes portalades monumentals continuen existint, amb algunes diferències.

A part de desiguar els terrats de les catedrals, les gàrgoles també els decoren. Aquesta tendència estètica queda ressaltada per l'expressionisme que alguns d'aquests éssers duen a sobre. Segurament, com passava en les grans potalades les gàrgoles duien una forta càrrega moralitzant: el bon camí que l'ésser humà ha de seguir per arribar al cel. Les gàrgoles són un reflex del mal i del camí que no s'ha de seguir. En la societat medieval el judici final era una constant en la vida de l'home.

Però a més a més, aquestes escultures arquitectòniques, tenien una altra finalitat menys coneguda. Servien allunyar els dimonis, les bruixes i els mals esperits ben lluy del temple.

Molts cops, les gàrgoles passen desapercebudes. Ja sigui per l'alçària en que es troben situades o per la desconeixença de que es troben allí. Per veure-les millor podem utilitzar aparells que ens permetin observar-les més detalladament.

divendres, 8 de maig de 2009

L'aventura de França a Itàlia. Segona part.


Un cop establert el poder francès a Nàpols Lluís XII tornà a les pretensions Napolitanes. Obtingut el permís papal de la conquesta de Nàpols (recordem que la idea de una creuada encara estava vigent) el rei francès pacta amb Ferran D’Aragó per dur a terme una conquesta en comú. A l’estiu de 1501 un exèrcit francès i un altre d’espanyol prenen el territori napolità. Però ambdós monarques, ambiciosos, no es posen d’acord amb la repartició del territori i entren en guerra.
El “Gran Capitan” torna a ser l’heroi de la jornada i la mort del papa de torn Alexandre VI Borja decideix la sotr de Nàpols a favor de Espanya, mentre que els francesos es retiren.
La idea de posseir territoris a Itàlia balla no parava de ballar al cap de Luis XII. El 1508 es forma la “Lliga de Cambrai”, formada per França, l’Imperi Sacro-Germànic i recolzada pel Papat, contra la República de Venècia. La derrota d’aquests últims els empeny a mantenir conversacions amb el papa, el qual els fa restituir territoris venecians que reivindicats pels Estats Pontificis. Però el papa es preocupa pel fet de tenir els francesos ficats a casa. El rei francès, que preveu el que li ve a sobre convoca un concili a Pisa, on vol discutir una reforma a l’Església i al Papat. El Papa Juli II, respon convocant un altre concili a Letran. El 1511 ja s’ha format una Santa Lliga, baix el lema de protegir la integritat de l’Església i els Estats pontificis i també tirar els francesos fora d’Itàlia. Hi participen Venècia, Suïssa, els Sforza (que volen recuperar Milà) i Espanya amb Ferran d’Aragó. També ho faran Anglaterra i l’Imperi.
A partir del 1512 la situació de França es crítica. Podríem dir que rep cops per tots els costats. Perden els territoris milanesos, els anglesos desembarquen a França, etc.
Després de Lluís XII, el monarca francès serà Francesc I, prototip de monarca renaixentista. Aquest torna a conquerir el territori milanès. I aquí entra en el joc la figura del Papa Lleó X, que amb una entrevista persuadeix el monarca francès i posa fi a les guerres d’Itàlia. El que no han acabat any de guerres ho acaba un Papa diplomàtic.
Per tot arreu es parla de una pau general i tothom signa acords de pau amb els seus enemics: Ferran d’Aragó ha mort però el seu nét, Carles I posa fi a les velles tensions entre França i Espanya; Maximilià signa la pau amb França; i Anglaterra, amb Enric VIII enterra tots els problemes que tenia amb França. La Pau ha arribat. Ho farà per molt de temps?
A la foto: Francesc I va voler recuperar el somni italià.

L'aventura francesa a Itàlia. Primera part




La rica i esplendorosa Itàlia, aquella que posseïa un passat gloriós, no era tan esplendorosa amb l’aspecte polític, ja que en el segle XVI hi havia en aquella península un conglomerat de petits i dèbils estats com ara repúbliques, ducats, principats, entre d’altres, que molts cops, per resoldre els seus litigis acudien als grans estats com França, Espanya o Anglaterra.
Ja en el 1492, any del “descobriment” del continent americà o de la mort de Llorenç el Magnífic, el rei francès Carles VIII pensà seriosament en conquerir el regne de Nàpols. Com a descendent dels Anjou, Carles decidí prendre’s la llei per la seva mà i tornar a conquerir un regne que havia estat pres als francesos, molts anys abans.
A més a més, Nàpols era un territori clau per enviar una creuada contra el Turc a Terra Santa, que havia convocat el papa de l’època Innocenci VIII. Però per conquerir aquest regne hagué de signar una sèrie de tractats amb les altres grans potències europees de l’època, com ara el tractat d’Étaples amb l’anglès Enric VIII, el de Barcelona amb Ferran el Catòlic, etc. Amb aquests tractats s’eliminaven alguns litigis amb aquells països i així podia concentrar les energies en Nàpols.
El 1494, morí Ferran, el rei de Nàpols i el monarca francès aprofitarà per reclamar oficialment el Regne de Nàpols. El respecte que provocava l’exèrcit de la cada cop més forta França feu que el recorregut cap a Nàpols travessant la península italiana fos un agradable passeig: ningun estat italià s’interposà entre Carles VIII i les seves pretensions. I un any més tard, el monarca francès era coronat solemnement, rei dels napolitans.
La presencia francesa en la Península Italiana, no era, ni molt menys tranquil·litzadora per als seus veïns. I aquest fet de preocupació portarà a Venècia i els Estats Pontificis a establir una coalició amb l’emperador del Sacre Imperi Romano- Germànic, Maximilià d’Habsburg i Ferran el Catòlic per fer sortir els francesos de Nàpols.
Carles VIII, al veure la que se li queia a sobre, envià els seus exèrcits napolitans cap al nord d’Itàlia on varen ser derrotats pels venecians. A Nàpols, el “Gran Capitán”, aconseguia desallotjar el regne de l’ultima guarnició francesa.
Però la mort de Carles VIII el 1498 no canvià el panorama respecte a Itàlia. Lluis XII, descendent dels Visconti ,família que antigament governava al Milanesat, on ara governaven els Sforza. Així que ara, la font de problemes a la Península Italiana seria el ducat de Milà. Però com cobrir-se les espatlles? Molt senzill. Signarà un tractat per repartir-se el ducat de Milà amb Venècia i altres tractats amb Felip el Bell i el rei d’Anglaterra. Així que conquerí Milà, amb l’increible facilitat anterior a Nàpols.
La imtge de dalt pertany a Ferran d'Aragó; la de sota a Carles VIII de França.
(Continua)