divendres, 8 de maig de 2009

L'aventura de França a Itàlia. Segona part.


Un cop establert el poder francès a Nàpols Lluís XII tornà a les pretensions Napolitanes. Obtingut el permís papal de la conquesta de Nàpols (recordem que la idea de una creuada encara estava vigent) el rei francès pacta amb Ferran D’Aragó per dur a terme una conquesta en comú. A l’estiu de 1501 un exèrcit francès i un altre d’espanyol prenen el territori napolità. Però ambdós monarques, ambiciosos, no es posen d’acord amb la repartició del territori i entren en guerra.
El “Gran Capitan” torna a ser l’heroi de la jornada i la mort del papa de torn Alexandre VI Borja decideix la sotr de Nàpols a favor de Espanya, mentre que els francesos es retiren.
La idea de posseir territoris a Itàlia balla no parava de ballar al cap de Luis XII. El 1508 es forma la “Lliga de Cambrai”, formada per França, l’Imperi Sacro-Germànic i recolzada pel Papat, contra la República de Venècia. La derrota d’aquests últims els empeny a mantenir conversacions amb el papa, el qual els fa restituir territoris venecians que reivindicats pels Estats Pontificis. Però el papa es preocupa pel fet de tenir els francesos ficats a casa. El rei francès, que preveu el que li ve a sobre convoca un concili a Pisa, on vol discutir una reforma a l’Església i al Papat. El Papa Juli II, respon convocant un altre concili a Letran. El 1511 ja s’ha format una Santa Lliga, baix el lema de protegir la integritat de l’Església i els Estats pontificis i també tirar els francesos fora d’Itàlia. Hi participen Venècia, Suïssa, els Sforza (que volen recuperar Milà) i Espanya amb Ferran d’Aragó. També ho faran Anglaterra i l’Imperi.
A partir del 1512 la situació de França es crítica. Podríem dir que rep cops per tots els costats. Perden els territoris milanesos, els anglesos desembarquen a França, etc.
Després de Lluís XII, el monarca francès serà Francesc I, prototip de monarca renaixentista. Aquest torna a conquerir el territori milanès. I aquí entra en el joc la figura del Papa Lleó X, que amb una entrevista persuadeix el monarca francès i posa fi a les guerres d’Itàlia. El que no han acabat any de guerres ho acaba un Papa diplomàtic.
Per tot arreu es parla de una pau general i tothom signa acords de pau amb els seus enemics: Ferran d’Aragó ha mort però el seu nét, Carles I posa fi a les velles tensions entre França i Espanya; Maximilià signa la pau amb França; i Anglaterra, amb Enric VIII enterra tots els problemes que tenia amb França. La Pau ha arribat. Ho farà per molt de temps?
A la foto: Francesc I va voler recuperar el somni italià.

L'aventura francesa a Itàlia. Primera part




La rica i esplendorosa Itàlia, aquella que posseïa un passat gloriós, no era tan esplendorosa amb l’aspecte polític, ja que en el segle XVI hi havia en aquella península un conglomerat de petits i dèbils estats com ara repúbliques, ducats, principats, entre d’altres, que molts cops, per resoldre els seus litigis acudien als grans estats com França, Espanya o Anglaterra.
Ja en el 1492, any del “descobriment” del continent americà o de la mort de Llorenç el Magnífic, el rei francès Carles VIII pensà seriosament en conquerir el regne de Nàpols. Com a descendent dels Anjou, Carles decidí prendre’s la llei per la seva mà i tornar a conquerir un regne que havia estat pres als francesos, molts anys abans.
A més a més, Nàpols era un territori clau per enviar una creuada contra el Turc a Terra Santa, que havia convocat el papa de l’època Innocenci VIII. Però per conquerir aquest regne hagué de signar una sèrie de tractats amb les altres grans potències europees de l’època, com ara el tractat d’Étaples amb l’anglès Enric VIII, el de Barcelona amb Ferran el Catòlic, etc. Amb aquests tractats s’eliminaven alguns litigis amb aquells països i així podia concentrar les energies en Nàpols.
El 1494, morí Ferran, el rei de Nàpols i el monarca francès aprofitarà per reclamar oficialment el Regne de Nàpols. El respecte que provocava l’exèrcit de la cada cop més forta França feu que el recorregut cap a Nàpols travessant la península italiana fos un agradable passeig: ningun estat italià s’interposà entre Carles VIII i les seves pretensions. I un any més tard, el monarca francès era coronat solemnement, rei dels napolitans.
La presencia francesa en la Península Italiana, no era, ni molt menys tranquil·litzadora per als seus veïns. I aquest fet de preocupació portarà a Venècia i els Estats Pontificis a establir una coalició amb l’emperador del Sacre Imperi Romano- Germànic, Maximilià d’Habsburg i Ferran el Catòlic per fer sortir els francesos de Nàpols.
Carles VIII, al veure la que se li queia a sobre, envià els seus exèrcits napolitans cap al nord d’Itàlia on varen ser derrotats pels venecians. A Nàpols, el “Gran Capitán”, aconseguia desallotjar el regne de l’ultima guarnició francesa.
Però la mort de Carles VIII el 1498 no canvià el panorama respecte a Itàlia. Lluis XII, descendent dels Visconti ,família que antigament governava al Milanesat, on ara governaven els Sforza. Així que ara, la font de problemes a la Península Italiana seria el ducat de Milà. Però com cobrir-se les espatlles? Molt senzill. Signarà un tractat per repartir-se el ducat de Milà amb Venècia i altres tractats amb Felip el Bell i el rei d’Anglaterra. Així que conquerí Milà, amb l’increible facilitat anterior a Nàpols.
La imtge de dalt pertany a Ferran d'Aragó; la de sota a Carles VIII de França.
(Continua)