Brevis coniuratione

Baldassare Castiglione i "El Cortesà": sobre el llinatge d'un home.

2011-10-02T19:37:00.003+02:00

Si Maquiavel ens parla, en la seva obra magna “El Príncep”, sobre el comportament que un príncep ha de tenir per a ser un bon príncep, una altre humanista italià de l’època ens parlarà sobre el comportament que un altre tipus de privilegiat, el cortesà, ha de tenir per a ser un bon cortesà. Estem parlant de Baldassare da Castilglione (1478-1529), qui havent participat en diferents tribulacions que sofrí la península italiana a principis del segle XVI, s’acabà establint a la cort del duc d’Urbino, Guidobaldo da Montefeltro, on escrigué el famosíssim tractat de comportament i on fa un retrat del que ha de ser un bon cortesà, “Il libro del Cortegiano” (El Cortesà)

En el capítol II d’aquesta obra ja ens fa una primera aproximació sobre com han de ser els homes i dones de la cort. Se’ns diu que abans de tot han de “tenir un bon llinatge”, ja que en la mentalitat de l’època “major desproporció tenen els fets roïns amb els homes generosos que amb els baixos”. A més “el de noble sang, si es desvia del camí dels seus avantpassats, taca el nom dels seus (...) i perd el guanyat per ells. (...) però la baixa sang, no trobant en falta ninguna resplendor, fa que els homes baixos no tinguin el desig de l’honra i el temor a la deshonra "

La cort d’un palau podia estar formada per un centenar de persones al servei d’un senyor i es desplaçaven allí on aquest anava. Val a dir que entre els cortesans hi havia jerarquies, depenent de la proximitat i la confiança que rebien amb el seu senyor. Duien una vida còmoda basada amb l’entrenament d’armes, la música, el ball, la poesia, la filosofia, la menja, etc. Alguns també ocupaven càrrecs de govern, com ara secretaris, missatger, missions diplomàtiques, etc. Aquests cortesans formaven part d’un microcosmos tancat, reunits en sales de ball, jardins, sales de recepció i una de les seves accions principals era adular el seu senyor, cosa que feien amb escrits, pintures, etc. Els mateix Baldassare fou cortesà a la cort d’Urbino.

(El retrat de la part superior pertany al pintor Rafael Sanzio i la persona retratada és el mateix Baldassare. El video musical de sota ens permet imaginar els ambients dels universos cortesans)

Akhenatón i nou culte.

2011-08-05T12:22:00.000+02:00

(Sense imatges, de moment per problemes amb el servidor)

El gran faraó Amenhotep III (1386-1349) va morir de sobte sense haver designat el seu fill com a successor. Tot i així, el jove fill del faraó difunt va ser designat faraó com a Amenhotep IV. Ningú sabia, però, els canvis que li esperaven al regne, que trasbalsarien tots els aspectes de la vida egipcia.

Els cinc primers anys del regnat , continuen la línia del regnat anterior i caracteritzat per l'enfasis que se li dóna al déu Aton, el disc solar, en prejudici de la religió d'Estat Amon. Se li construeix algun temple i se li dedica alguna estela. Però tot anirà molt més lluny.

Al sisè any del regnat, podem veure com el monarca ha canviat el seu nom pel d'Ajen-Aton i dos anys abans havia fundat una ciutat amb el mateix nom, dedicada al deu Aton, que es convertiria en la nova capital egípcia. I es que, segons una inscripció molt fragmentaria, el faraó va sentir la crida del déu, a la manera cristiano-jueva o àrab.

Al principi els cultes d'Amón i les altres deïtats no van ser perseguides, però van funcionar a ralentí. Però, per decret reial, Aton, es convertirà es religió oficial del regne. Llavors començarà una era de damnatio memoriae, contra tots els altres déus. La reforma religiosa havia començat, i temples, inscripcions, i arts figuratives, que representaven altres déus van ser sotmesos a un procès destructiu, esborrant totes les inscripcions on apareixia el nom d'altres déus. El faraó, es va ajudar de l'exèrcit per complir la seva missió.

No sabem si realment el faraó va tenir una veritable revelació o ho va fer per restar poder al clergat d'Amon, que durant els anys anteriors havia anat acumulant molt de poder i influència en la cort.

Passats uns anys, el faraó va veure que la reforma imposada començava a fracassar. Un cop va morir, la seva dona Nefertiri va intentar continuar o mantenir la reforma però a la seva mort (segurament violenta) el tro va ser ocupat pel germà del faraó difunt, Tutanj- Amon (que al principi del regnat, duia el nom del nou déu, Tutanj Aton). Aquest, a part de prendre el nom del deu estatal tradicional (Amón), va traslladar la capital a Menfis, abandonant la ciutat de "l'heretgia" i per decret reial va restaurar el culte a Amón. Començava el fi del que s'havia denominat la "heretgia egipcia".

Encara que el déu Re, el sol, era el déu principal de la mitologia egípcia, Amón, déu de l'aire i que es troba a tot arreu, pel qual se'l nombra com "l'ocult, se'l relaciona amb re, pel qual el binomi Amon-Re es normal de trobar en les inscripcions. Ra era representat com un home amb cap de falcó. A sobre hi duia representat un disc solar. Era el pare de totes les coses i l'encarregat del cicle de la mort i la resurrecció. Amón, era representat amb cos humà i cap de carner.

La missió de Marlene Dietrich

2011-04-30T22:28:00.002+02:00

La actriu Marlene Dietrich (Alemanya, 1901-EUA, 1992) va estar a punt de canviar la història europea amb els seus encants sensuals. I es que, segons fonts de l'època era una dona explosiva, capaç d'aconseguir l'impossible amb les seves armes sexuals.

Actriu de moda a l'Europa d'entreguerres, va veure amb estupefacció com un partit polític, amb punts en el seu programa com l'antisemitisme o la venjança de la vergonya soferta per Alemanya a la fi de la primera guerra mundial, pujava com l'escuma en la vida política alemanya.

Com que era una dona que podia postrar qualsevol home als seus peus va preparar un plà per acabar amb tota aquella cosa estranya que estava envoltant Alemanya.

Cap l'any 1937 va pensar en matar a la font del problema. Mataria el fürer i acabaria amb el problema per sempre. Però no tot era tan fàcil. Hitler estava sempre rodejat de guardes i condicionals. A més per accedir al fürer havies de passar un control exhastiu, per demostrar que no anaves armat.

El plà era senzill: mitjançant una cita prèvia, entraria a la cambra de Hiltler (ell hauria acceptat ràpidament, coneixent la nit que li esperava) completament despullada, demostrant, així que no duia ninguna arma amagada. Un cop a dintre i amb un Hitler completament embriagat d'encants es trauria una agulla que faria servir per recollir-se el pèl, que hauria estat mullada amb verí. Hitler cauria al cap d'una estona. I problema resolt.

L'actriu no va tirar el plà endavant per por de que aquest no sortís bé. Així, veient l'atmòsfera antisemita i violenta que es respirava al país, va decidir marxar als E.U.A, on va seguir la seva carrera i on es va consolidar com un del les icones de sèptim art. Val a dir que durant la Segona Guerra Mundial, l'actriu va compondre alguna cançó anti-nazi per donar suport a l'exèrcit dels EUA, que lluitava contra alemanya, a més de fer alguna de les famoses aparicions de famoses a les bases militars per pujar la moral als soldats.

Les marques dels picapedrers.

2010-11-08T17:09:00.003+01:00

Quan observem una construcció medieval, com una catedral o un castell, ens fixem en els elements que més sobresurten en la construcció, com ara els arcs, les voltes, els pilars i les columnes... Però no solem fixar-nos en els carreus que formen els murs. I es que aquestes pedres contenen elements que passen desapercebuts i que resulten forçament interessants: les marques dels picapedrers.
Aquestes marques poden aparèixer en els llocs menys imaginables, com són columnes i voltes, però generalment es troben als murs, tant a l’interior com a l’exterior.
Són marques que en podríem dir d’autor, amb les quals el picapedrer feia constar el seu treball, com si d’una signatura es tractés. Encara que hi ha estudiosos que a part d’això, hi veuen signes astrològics, alquímics o màgics.
Amb tot, no és estrany que aquestes marques continguin un significat, com la massivament representada estrella de David, dos triangles que connecten el cel amb la terra; o la lletra Z, que sol representar el llamp, que desde el cel, fecunda la terra. Encara que la creu és el símbol més utilitzat, utilitzat una societat i un context completament religios com el medieval.
Altres cops, en canvi, el picapedrer representa l’utillatge propi com el cisell, la plomada, l’escuadra o el compàs.
Encara que algun signe es repeteixi o predomini per sobre dels altres, existeix una infinita i variadíssima gamma de signes de pedres.
A l’obrer se li pagava per peça, que havia d’estar degudament signada per evitar malentesos. Alguns cops, inclús es gravava les inicials del treballador, a part del signe. I un cop a la setmana s’inspeccionava la feina feta i el mestre d’obres apuntava el nombre de peces que el picapedrer havia tallat i els seu salari respecte al nombre de peces. Però si es trobava algun defecte en la peça l’operari era multat.
La ciència que estudia les marques dels picapedrers i altres com ara petroglifs (marques gravades en pedra que existeixen desde la prehistòria), o les marques en estel•les funeràries rep el nom de Gliptografia, la qual estudia les formes i el seu possible significat.

Fixem-nos-hi bé! Solen tenir 10 cm. i algunes marques estan tan gastades pel pas del temps que quasi no es veuen.

La divisió de l'any a la Roma antiga.

2010-07-11T18:10:00.007+02:00

Actualment quan volem saber en quin dia som ho tenim ben fàcil, tan sols hem de mirar el mòbil, el rellotge, l'agenda, o el document per exel·lència: el calendari.

La paraula calendari prové de la paraula llatina Calendas. El calendari en el qual ens movem avui en dia és el calendari gregorià, ja que fou el papa Gregori XII qui l'instaurà l'any 1582.

Però temps enrera moltes civilitzacions antigues es basaven en calendaris lunars, basats en les fases de la lluna, com és el cas del primer antecedent del nostre sistema de dividir els anys, el calendari romà.

Segons la tradició romana, l'origen del calendari el trobem en la antiga monarquia romana (la Roma de l'antiguitat abans de ser una República fou una monarquia. Aquest calendari, basat en un sistema lunar, fou modificat l'any 46 d.C., per un calendari solar. Entrava així, de la mà de Juli Cèsar el calendari Julià.

El calendari romà contava, al principi de deu mesos que començaven al març,ja que aquest era el més en què començaven les campanyes militars i els camps podien ser mitjanament desatesos. Recordem que en les societats antigues i posteriors el poder el tenen els terratinents. Març també significava el fi de l'hivern i lentrada de la primavera (prima= primera/ vera= verdor).

Però el calendari s'hagué de modificar, ja que Roma, convertida ja en República, creixia a un nivell considerable, a costa de seus veïns. El punt d'inflecció el marcaren les guerres ibèriques, que feren que el calendari comencés al gener (153 a.C), per tenir mes temps de reclutament. No molt més tard s'afegí febrer. Així quedava un any de 12 mesos.

Gener (ianuarius), quedava dedicat a la dea Iano. Febrer Febrarius, quedava dedicat al deu Februo o Plutó. Març, quedava dedicat al deu Mart, deu de la guerra. Abril,( aprilis)quedava dedicat a la dea Venus, dea de la bellesa. Juny (iunius) estava dedicat a la dea Iuno (Juno). Juliol (iulius) era anomenat Quintilis, en el primer calendari romà, ja que era el cinquè mes de l'any. A la mort de Juli Cèsar se li dedicà aquest més al cònsul que havia dut tanta glòria a Roma. Agost (augustus) s'anomenava Sextilis en un principi, ja que era el sisè mes de l'any. Se li dedicà al magne emperador August, de qui prengué el nom. Setembre (september)era anomenat així per ser, en el primer calendari romà, el setè més de l'any. El mateix passava amb octubre o october ( el viuté), novembre o november (el nové) i decembre o december (el desé).

Cellini, Torrigiani i el nas de Miquel Àngel

2010-06-26T19:52:00.004+02:00

El genial artista italià manierista Benvenuto Cellini (1500- 1571) orfebre, escultor i gravador, que es mesclà amb altres artistes com Miquel Àngel, Rafael, entre d’altres, reis poderosos com el de França Francesc I o l’emperador Carles V, i els papes del moment, i autor d’obres com el Perseu (Loggia dei Lanzi) o el Saler de Francesc I (Louvre), deixà escrit el relat de la seva vida en l’obra La vita di Benvenuto Cellini fiorentino (Vida).

En aquesta obra ens explica la seva tumultuosa vida, plena de problemes i perills, fruit d’una societat violenta, com és la del s. XVI. L’autor ens explica com va lluitar al costat del papa quan les tropes de l’emperador invadiren Roma el 1527 (Sacco di Roma), o com caigué en desgràcia al rei de França per la seva desavinença amb l’amant reial o, fins i tot, la dura estança a les presons pontifícies.

Però el que sens dubte crida l’atenció és un fet relacionat amb el polifacètic geni florentí Miquel Àngel. En l’obra Vida se’ns conta la mania que tenia Miquel Àngel de riure dels altres artistes i les seves obres. Segons Cellini, l’artista italià Pietro Torrigiani, li explicà que “aquest Buonarroti (Miquel Àngel) i jo (P. Torrigiani) anàvem a aprendre, éssent petits, a l’església del Carme, a la capella del Massaccio. I com que Buonarroti tenia la mania de riure de tots els altres que també dibuixaven, un dia de tants, l’assumpte em molestà tant i més que l’habitual que, tancant la mà, li vaig donar un cop de puny tan fort al nas que vaig notar com es doblegava l’os sota el meu puny i també el cartílag, com si d’un ninot es tractés. I així, marcat per mi, estarà mentre visqui.”

Torrigiano, no se’n penedia sinó que n’estava orgullós. Orgullós que del seu puny, un artista de la talla de Miquel Àngel quedés marcat de per vida. Però per això el Torrigiano va pagar un preu molt alt. Benvenutto Cellini es va enfadar tant amb l’agressor de Miquel Àngel que va trencar la relació amb ell, ja que Cellini era, sobretot un estudiós i un seguidor de Miquel Àngel. Un enamorat de les figures corpòries del geni florentí.

Podem dir que Torrigiani en va sortir ben parat: Cellini només va trencar la relació entre els dos artistes. Havia pogut estar pitjor, Cellini era un personatge violent i rancorós, que treia l’espasa amb facilitat. Al llarg de la seva vida va ferir i va matar alguns personatges, que segons ell, l’havien ultratjat. Aquests fets d’armes, en aquella època, estaven a l’ordre del dia.

Nuesa renaixentista i contrareforma.

2009-11-03T13:10:00.005+01:00

Al Renaixement, la tornada a l’antiguitat clàssica, diverses idees antigues com les proporcions, la perspectiva, l’ideal de bellesa, etc, cobren la força que havien perdut en els segles medievals. Però una d’aquestes idees, una cobrarà un especial protagonisme: el nu.

I és que les escultures i pintures que en el romànic i el gòtic es cobrien en gruixudes teles, ara deixaran pas a la nuesa més subliminal. Les figures s’alliberen dels telatges i deixen beure tota la seva bellesa, amb grans musculatures o treballades amb fines curvatures, per remarcar-ne la sensualitat. Un bon exemple són les obres pictòriques i escultòriques de Miquel Àngel.

Però la llibertat creativa de l’època s’acabà amb la Reforma protestant i la posterior Contrareforma catòlica. Martí Luter, cansat dels excessos del Papat penjà les seves tesis a la porta de l’església del castell de Wittenberg, l’any 1517.

Aquest fet provocaria la divisió espiritual d’Europa, a part d’alguna guerra.

Quan Miquel Àngel acabà de pintar els frescs de la Capella Sixtina el 1541, aquesta sala i els seus frescos foren motiu d’alabança dels seus contemporanis.

Però el Concili de Trento (1545-1563), on s’havien d’apuntal•lar les postures catòliques per reforçar l’Església manà que els nus de la Capella Sixtina fossin coberts per algun tipus de tela.

Així, s’encarregà a Daniele de Volterra, deixeble de Miquel Àngel, que cobrís amb teles les parts “obscenes” que es trobaven a la capella. D’aquí li be el nom en que tristament ha passat a l’història: Il Braguetone.

Val a dir que en l’última restauració que s’ha fet da la “magna opera” s’han llevat les teles que cobrien els sexes i els sexes dibuixats per Miquel Àngel són perfectament visibles.

Els homes del nord

2009-10-25T15:09:00.005+01:00

Quan corria la noticia que havia hagut un desembarcament a les poblacions properes a la costa no quedava ningú. Fins i tot els homes que podien defensar les poblacions fugien despavorits. I és que la millor arma que utilitzaven aquests pobles atacants era la por. Estem parlant dels víkings, coneguts per les fonts de l’època com “homes del nord”.

Amb el nom genèric de Víkings s’engloven tres pobles: el suec, el noruec i el danès. Dits pobles, anteriorment al s. VIII vivien en una mena d’aïllament de la resta d’Europa, però fou en el sVIII que les millores en la tècnica de navegació (com ara la creació d’un vaixell veloç, el “Drakkar”) i els progressos en l’orientació astronòmica trencaren aquest aïllament.

Però què era el que buscaven aquelles gents? Al contrari del que podem pensar, no buscaven un lloc on assentar-se, sinó que els movia les ganes d’aconseguir un botí, obtenir riqueses i així incrementar el nivell de vida i social als seus respectius països freds
Els seus atacs eren ràpids i fortament destructius. El pillatge i la destrucció eren el signe més visible del seu pas.
Aquests tres pobles, però, normalment no viatjaven junts, sinó que ho feien de tres maneres diferents. Els noruecs viatjaren cap a les costes d’Anglaterra i les illes pròximes. Arribaren a Groenlàndia i inclús a Amèrica (terra de Labrador). També arribaren a Espanya. Els suecs, en canvi, preferiren viatjar cap a l’est, direcció l’actual Rússia. Varen tenir enfrontaments amb l’imperi bizantí. Per últim, els danesos, un grup especialment sanguinari, atacà fundamentalment, l’àrea de l’imperi carolingi.

Els historiadors separen dues èpoques diferents dintre els atacs víkings: Una primera època que aniria desde els anys finals del segle VIII fins aproximadament el 930 d.C. Aquí sembla haver un període de descans, ja que els països atacats havien patit una situació límit i estaven escurats. Havia esgotament de botí. Després d’això hi hagué una època de descans de 50 anys (930-980), on les poblacions europees es van poder recuperar. Les muralles i els sistemes defensius naixien aquí i allà o simplement es reforçaven les exigües o desgastades defenses anteriors. Però passada aquesta època cau sobre Europa una segona època vikinga (980 aprox. fins meitat s. XI). Val a dir que aquesta època no fou tan sanguinària. Moltes comunitats s’establiren en territoris d’altres països o demanaven un botí a un poble per tal de no atacar-los.
S’ha demostrat, per mitjà de troballes arqueològiques que els víkings no duien banyes als seus cascs, sens dubte un intent de les fonts de l’època de demonitzar els seus atacants.

Consells per al bon Príncep en temps de pau.

2009-07-28T19:33:00.004+02:00

Nicolò Machiavelli, més conegut com Maquiavel (1469-1527), considerat per molts com el creador de la ciència política i home que conegué la Florència de Llorenç el Magnífic i la Itàlia de les invasions franceses escriu una obra magna “El Príncep”, que el consagra com un pensador fred, gràcies a la seva màxima “la fi no justifica els mitjans”. En aquesta obra, en el capítol XIV “Quod principem deceat circa militam” (el que ha de fer el príncep respecte a la milícia), Maquiavel aconsella el Príncep (referint-se a una persona virtuosa que està en el poder) que sempre ha de tenir la preocupació i l’obligació de la guerra, ja que segons diu ell, “l’art de la guerra és l’art del que mana. I qui el descuida, per el seu estat”.
Per això el Príncep mai ha d’apartar la guerra del seu pensament. I molt menys, en temps de pau, quan s’haurà d’exercitar amb més esforç, per no relaxar-se. Però com fer-ho? El pensador italià del Renaixement proposa dues formes per aconseguir-ho: amb l’acció i amb la ment.
La primera, l’acció, Maquiavel sosté que a més a més de tenir els seus propis soldats (aquest és un tema que preocupa greument Maquiavel, qui sosté que la ruïna de Itàlia de l’època ve per culpa de la contractació per part dels diferents estats italians d’exèrcits mercenaris i que tractarem en un altre apartat) exercitats i organitzats, el bon Príncep organitzarà caceres per acostumar el cos a les incomoditats. I així, de retruc, conèixer millor el seu país, el que li servirà per crear una nova i millor tàctica militar defensiva del territori. I així, coneixent el lloc i els seus accident geogràfics com els rius, les muntanyes o els llacs, podrà conèixer els terrenys d’altres països, ja que com diu ell, tots aquests accidents geogràfics “s’assemblen en tots els països”.
Respecte a l’exercici de la ment, Maquiavel sosté que un bon Príncep ha de llegir obligatòriament llibres d’història i “examinar en ells les accions dels homes més excel•lents” O el que ve a ser el mateix, examinar la historia per no caure en els fets del passat i “aprendre dels que han estat alabats.
El geni florentí resumeix el capítol assegurant que en temps de pau el Príncep no ha d’estar relaxat o ser ociós. Sinó que ha d’acumular experiència per a l’hora de la veritat.

Algunes gàrgoles de la catedral de Tortosa (vídeo)

2009-07-13T11:07:00.000+02:00

Breu història del Renaixement artístic.

2009-07-07T12:35:00.010+02:00

El Renaixement, el retorn a l'antiguitat clàssica en diversos camps de la cultura, sobretot en l'artistic nasqué a la península italiana del segle XV, ajudat de la mà de mecenes com la poderosa família Medici florentina. De fet, aquest moviment nasqué a la Florència de l'època.

Però no acabà de nàixer ara. Podem dir que era el final d'una gestació de anys enrrera. I es que al territori italià ( no podem parlar d'tàlia perque en aquesta època era un seguit de petits i dèbils estats) el record de l'Imperi romà no havia desaparegut. I això es demostra en l'art medieval. En l'art romànic italià predomina l'horitzontalitat i la columna, al contrari de l'altre art romànic occidental. Aquesta reminiscència classica farà que el gòtic quasi no arribi a Italia, on ja s'apuntaven les formes clàssiques que portarien al Renaixement. Com a exemples podem nombrar a Petrarca, en el camp de les lletres, o Giotto el l'artístic.

Però a part del record etern de Roma l'art renaixentista va poder eclosionar gràcies a la bona situació econòmica que l'estat florentí tingué, superades la crisi econòmica i la peste baix-medieval a mitjans del s.XV. Podem dir, que hi havia ganes de viure, superada la negativitat del període anterior. Ara les famílies benestants obraven com a mecenes d'artistes, a qui protegien i de qui obtenien prestigi. Aquests mecenes eren els mateixos que encarregaven obres per a la ciutat, per dignificar-la i rentar-li la cara.

El s. XV és el segle on Florència porta la bandera de l'art Renaixentista. Amb grans mecenes com els Medici o els Pazzi els artístes com Leonardo, Brunelleschi, entre d'altres omplen la cuitat i les gents benestants o "popolo grasso" d'obres que ja marquen definitivament el canvi d'època.

En canvi, el s. XVI ja serà el torn de Roma, on els artístes com Miquel Angel sabran plasmar en les seves obres el classicisme renaixentista més pur. És en aquest segle quan aquest corrent artístic surt del territiori italià, adaptant-se a les formes artístiques del país receptor i a les seves característiques pròpies.

Més tard l'estil renaixentista perdrà les seves característiques i evolucionarà en el que la historiografia ha denominat com a Manierisme.

Gàrgoles: els habitants dels terrats de les catedrals.

2009-06-19T18:23:00.008+02:00

Monstres,bèsties, dimonis i fins i tot dones pecadores. Aquests són els temes que podem trobar com elements arquitectònics en una catedral gòtica. Són les gàrgoles.

En l'època que s'aixecaren les grans catedrals, les gòtiques (segles XIII al XV) els artistes escultors de l'època tallaren en pedra aquests motius monstruosos per desaiguar els terrats de les grans construccions les gàrgoles eren col·locades.

Els antecedents d'aquest gust pel motiu montruós, infernal, el podem trobar ja en l'època anterior (romànic, segles X i XII) on els mestres escultors de l'època reproduien en les grans portalades de les catedrals romàniques un motiu repetit per tot europa (recordem que l'art romànic es pot considerar com el primer art comú europeu): "El judici final", on hi havia representats diverses monstruositats, entre inferns, dimonis, ànimes errants, etc. En el gòtic, però, aquestes portalades monumentals continuen existint, amb algunes diferències.

A part de desiguar els terrats de les catedrals, les gàrgoles també els decoren. Aquesta tendència estètica queda ressaltada per l'expressionisme que alguns d'aquests éssers duen a sobre. Segurament, com passava en les grans potalades les gàrgoles duien una forta càrrega moralitzant: el bon camí que l'ésser humà ha de seguir per arribar al cel. Les gàrgoles són un reflex del mal i del camí que no s'ha de seguir. En la societat medieval el judici final era una constant en la vida de l'home.

Però a més a més, aquestes escultures arquitectòniques, tenien una altra finalitat menys coneguda. Servien allunyar els dimonis, les bruixes i els mals esperits ben lluy del temple.

Molts cops, les gàrgoles passen desapercebudes. Ja sigui per l'alçària en que es troben situades o per la desconeixença de que es troben allí. Per veure-les millor podem utilitzar aparells que ens permetin observar-les més detalladament.

L'aventura de França a Itàlia. Segona part.

2009-05-08T22:44:00.005+02:00

Un cop establert el poder francès a Nàpols Lluís XII tornà a les pretensions Napolitanes. Obtingut el permís papal de la conquesta de Nàpols (recordem que la idea de una creuada encara estava vigent) el rei francès pacta amb Ferran D’Aragó per dur a terme una conquesta en comú. A l’estiu de 1501 un exèrcit francès i un altre d’espanyol prenen el territori napolità. Però ambdós monarques, ambiciosos, no es posen d’acord amb la repartició del territori i entren en guerra.
El “Gran Capitan” torna a ser l’heroi de la jornada i la mort del papa de torn Alexandre VI Borja decideix la sotr de Nàpols a favor de Espanya, mentre que els francesos es retiren.
La idea de posseir territoris a Itàlia balla no parava de ballar al cap de Luis XII. El 1508 es forma la “Lliga de Cambrai”, formada per França, l’Imperi Sacro-Germànic i recolzada pel Papat, contra la República de Venècia. La derrota d’aquests últims els empeny a mantenir conversacions amb el papa, el qual els fa restituir territoris venecians que reivindicats pels Estats Pontificis. Però el papa es preocupa pel fet de tenir els francesos ficats a casa. El rei francès, que preveu el que li ve a sobre convoca un concili a Pisa, on vol discutir una reforma a l’Església i al Papat. El Papa Juli II, respon convocant un altre concili a Letran. El 1511 ja s’ha format una Santa Lliga, baix el lema de protegir la integritat de l’Església i els Estats pontificis i també tirar els francesos fora d’Itàlia. Hi participen Venècia, Suïssa, els Sforza (que volen recuperar Milà) i Espanya amb Ferran d’Aragó. També ho faran Anglaterra i l’Imperi.
A partir del 1512 la situació de França es crítica. Podríem dir que rep cops per tots els costats. Perden els territoris milanesos, els anglesos desembarquen a França, etc.
Després de Lluís XII, el monarca francès serà Francesc I, prototip de monarca renaixentista. Aquest torna a conquerir el territori milanès. I aquí entra en el joc la figura del Papa Lleó X, que amb una entrevista persuadeix el monarca francès i posa fi a les guerres d’Itàlia. El que no han acabat any de guerres ho acaba un Papa diplomàtic.
Per tot arreu es parla de una pau general i tothom signa acords de pau amb els seus enemics: Ferran d’Aragó ha mort però el seu nét, Carles I posa fi a les velles tensions entre França i Espanya; Maximilià signa la pau amb França; i Anglaterra, amb Enric VIII enterra tots els problemes que tenia amb França. La Pau ha arribat. Ho farà per molt de temps?
A la foto: Francesc I va voler recuperar el somni italià.

L'aventura francesa a Itàlia. Primera part

2009-05-08T17:56:00.005+02:00

La rica i esplendorosa Itàlia, aquella que posseïa un passat gloriós, no era tan esplendorosa amb l’aspecte polític, ja que en el segle XVI hi havia en aquella península un conglomerat de petits i dèbils estats com ara repúbliques, ducats, principats, entre d’altres, que molts cops, per resoldre els seus litigis acudien als grans estats com França, Espanya o Anglaterra.
Ja en el 1492, any del “descobriment” del continent americà o de la mort de Llorenç el Magnífic, el rei francès Carles VIII pensà seriosament en conquerir el regne de Nàpols. Com a descendent dels Anjou, Carles decidí prendre’s la llei per la seva mà i tornar a conquerir un regne que havia estat pres als francesos, molts anys abans.
A més a més, Nàpols era un territori clau per enviar una creuada contra el Turc a Terra Santa, que havia convocat el papa de l’època Innocenci VIII. Però per conquerir aquest regne hagué de signar una sèrie de tractats amb les altres grans potències europees de l’època, com ara el tractat d’Étaples amb l’anglès Enric VIII, el de Barcelona amb Ferran el Catòlic, etc. Amb aquests tractats s’eliminaven alguns litigis amb aquells països i així podia concentrar les energies en Nàpols.
El 1494, morí Ferran, el rei de Nàpols i el monarca francès aprofitarà per reclamar oficialment el Regne de Nàpols. El respecte que provocava l’exèrcit de la cada cop més forta França feu que el recorregut cap a Nàpols travessant la península italiana fos un agradable passeig: ningun estat italià s’interposà entre Carles VIII i les seves pretensions. I un any més tard, el monarca francès era coronat solemnement, rei dels napolitans.
La presencia francesa en la Península Italiana, no era, ni molt menys tranquil·litzadora per als seus veïns. I aquest fet de preocupació portarà a Venècia i els Estats Pontificis a establir una coalició amb l’emperador del Sacre Imperi Romano- Germànic, Maximilià d’Habsburg i Ferran el Catòlic per fer sortir els francesos de Nàpols.
Carles VIII, al veure la que se li queia a sobre, envià els seus exèrcits napolitans cap al nord d’Itàlia on varen ser derrotats pels venecians. A Nàpols, el “Gran Capitán”, aconseguia desallotjar el regne de l’ultima guarnició francesa.
Però la mort de Carles VIII el 1498 no canvià el panorama respecte a Itàlia. Lluis XII, descendent dels Visconti ,família que antigament governava al Milanesat, on ara governaven els Sforza. Així que ara, la font de problemes a la Península Italiana seria el ducat de Milà. Però com cobrir-se les espatlles? Molt senzill. Signarà un tractat per repartir-se el ducat de Milà amb Venècia i altres tractats amb Felip el Bell i el rei d’Anglaterra. Així que conquerí Milà, amb l’increible facilitat anterior a Nàpols.

La imtge de dalt pertany a Ferran d'Aragó; la de sota a Carles VIII de França.
(Continua)

Les primeres construccions arquitectòniques europees; el Megalitisme.

2008-08-29T18:07:00.005+02:00

Mentre a l’esplendorós i antic Egipte es construïen les col·lossals i magnífiques piràmides i fins i tot abans i tot, a l’Europa occidental neolítica es construïa amb un estil arquitectònic misteriós i grandiloqüent alhora; el Megalitisme, que com el seu nom indica fou una tècnica constructiva que utilitzava blocs de pedra de grans dimensions.
En un primer moment es pensà que aquest fenomen constructiu nasqué a Orient Pròxim, lloc de procedència del Neolític i avantguarda de les últimes tecnologies neolítiques. Més tard i utilitzant sistemes de datació arqueològics es demostrà que els dolmens bretons i francesos eren els més antics. Així, tot semblava apuntar que aquest fenomen havia nascut a Europa occidental cap el 3100 a. JC. I que la zona perdilecta havia estat Portugal, seguidament de França.

Tot i així, els experts apunten a uns limitats efectes de difusió (el que no significa que aquests no existissin), creuen més possible un efecte de convergència, és a dir que aquest fenomen sorgí en un lloc, i més tard i aïlladament, en un altre.
Normalment i contràriament al que estem acostumats a veure nosaltres ( les despullades pedres plantades), les estructures megalítiques solien estar cobertes de terra.
Hi ha diverses estructures, d’entre les quals en destacarem les més importants. Els túmuls eren monuments tumulars de pedra o terra, de forma redondejada u ovalada que recobrien una o més sepultures funeràries. El dolmen, format per una càmara quadrangular coberta d’una llosa. Aquesta càmara funerària podia anar precedida d’un passadís construït amb el mateix sistema constructiu. No era estrany l’agrupament de varis dolmens sota un gran túmul de terra. La galeria coberta no té una càmara funerària distingida del passadís. Està formada per dues fileres paral·leles de pedra, cobertes amb lloses. Els menhirs que signifiquen “pedra llarga” en bretó, són uns monuments megalítics formats per un bloc de pedra allargat i clavat al terra. Podien estar disposats solitàriament o en llargues fileres. No se sap exactament el seu significat però es tendeix a creure en un significat simbòlic, per marcar llocs màgics.
Per portar a terme aquestes col·lossals construccions havia d’haver una forta i cohesionada organització i alhora una estructura social. Tot apunta que aquestes construccions tenien un valor funerari i això ho demostra la gran quantitat d’enterrament que s’han trobat a dintre. Moltes vegades amb un riquíssim aixovar funerari. Però també tenen un significat simbòlic i religiós. Alguns experts els titllen d’autèntics santuaris, grans llocs de peregrinació (bé, el Lourdes de l’època).
(La imatge superior pertany a un dolmen. En l'imatge central l'estructura de l'esquerra pertany a un dolmen, la central a on dolmen en passadís i l'estructura de la dreta pertany a una galeria coberta).

Vivaldi "il Prete Rosso"

2008-07-15T16:24:00.003+02:00

Des de ben petitons, quan comencem a rebre nocions de música, autors com Vivaldi o Bethoven es converteixen en referents habituals, parades obligatòries, fàcil i ràpidament relacionables amb la música clàssica.
Antonio Lucio Vivaldi nasqué el 4 de març de 1678 a Venècia. Estudià mísica juntament amb el seu pare Giovanni Battista Vivaldi, violinista de la capella ducal de San Marcos de Venècia. Des de ben jovenet mostrà un virtuosisme màgic amb els instruments.
El 1703 fou ordenat sacerdot –d’aquí el nom de “ il Prete Rosso”, que traduït vindria a ser” el capelà roig”, mot afectuós que els seus coetanis li donaren per la seva condició de capella i pel color de la seva cabellera. Poc després abandonà l’ofici per uns suposats “atacs asmàtics, que segurament i com apunten alguns del seus coetanis foren la via de sortida ràpida d’una professió que no li era del seu agrat i que li obriren la porta a la música. Acte seguit ingressà com a professor de violí i començà a donar classes a l’”Ospedale della Pietà”, un conservatori musical per a noies orfes i indigents, on tretze anys després fou nombrat mestre de concerts i director de cors.
Vivaldi es convertí en un famós compositor a Venècia i altres places musicals de moda a nivell europeu. I tampoc li faltaren deixebles.

El 1726 conegué a la soprano Anna Giraud, la qual interpretà un paper en una opera del reconegut music i amb qui començà una relació d’amistat que alguns més atrevits s’atreveixen a pensar amb alguna cosa més que amistat. Però com és normal, la seva eterna condició de sacerdot li impedia un casament.
Poderosos monarques li atorgaren els seus favors, gràcies a la fama que aconseguí a nivell internacional, com el rei de França, Lluís XV.
El 1740 emprengué un viatge a Viena, segurament impulsat per la greu crisi econòmica que vivia Venècia –recordem que fins el s. XIX la Península Italiana estava fragmentada en una sèrie de petits estats, com Venècia, Florència, els Estats Pontificis, ets.- . I precisament fou a Viena, un any més tard, on morí en unes condicions desconegudes. Morí amb les butxaques tan escurades que fou enterrat al, llavors anomenat “Cementiri dels pobres”.
Com a anècdota: Fixi’s el lector amb les gràcies del destí. Al cor que cantà en el funeral de Vivaldi hi havia un petit noi de nou anys anomenat Josef Haydn, que potser no sabia que quan es fes gran seria una figura musical comparable a la de Vivaldi.

Sapiens, l'home del Paleolític Superior

2008-05-11T20:35:00.003+02:00

La història y la literatura romàntica (al moviment cultural del s. XIX, em vinc a referir), ens ha donat, de l’home del Paleolític Superior (45.000-10.000 a J.C) una visió un tant negativa. Se’ns deia que “l’home de les cavernes, era practicant del canibalisme, que es comunicava amb grunyits i que era un ésser carent de sentiment, preocupat, només de mantenir el seu estomac ple. És cert que el seu estadi evolutiu no era tan avançat com el nostre (encara que a vegades penso que som pitjors), però també és cert que aquestes gents tenien altres preocupacions. I això ho podem demostrar amb el fabulós art, sobretot rupestre que creà. Aquest art rupestre era inexistent a l’etapa anterior (Paleolític Mitjà, 150.000-45.000 a J.C), ja que tan sols hi havia petites mostres d’art moble, com petites figuretes de pedra o marfil antropomorfes (mostraven un possible culte a la “Dea Mare”, o d’altre zoomorfes, fetes pel tipus humà característic del Paleolític mitjà: l’Homo Neardenthalensis.
Les pintures del Sapiens no formaven escenes, sinó representacions aïllades d’animals, que gosaven d’un increïble naturalisme. Les pintures estaven relacionades amb algun tipus de ritual màgic, pel qual al pintar l’animal, t’apoderaves de la seva ànima i es convertia en una presa més fàcil de caçar. Això, però, només es una teoria.
Respecte a l’hàbitat, la humanitat, en la seva evolució, va comprendre que era més còmode instalar-se en coves o abrics rocosos, que no fer-ho a cel obert, ja que la pluja posava en perill la supervivència del grup a l’apagar el foc. I en cas d’inexistència d’aquells dos tipus de refugi es crearia la cova artificial: la cabana, que podien anar de la simplicitat d’una cabana de pals i ramatge a una cabana construïda amb ossamenta de mamut superposada, que s’aproximava entre si, fins tancar la cabana (Ucraïna). També hi podia haver cabanes dintre de coves.
L’home és l’únic ésser que enterra els seus congèneres, potser per la creença d’un més enllà? L’Homo Sapiens mostrà aquí, un suficient grau d’espiritualitat, que el dugué a enterrar els seus morts amb posició fetal, de costat i, a vagades, amb polvets rojos a sobre el mort, potser per a que retornés el mort a la vida.
No sabem res sobre la vestimenta del Sapiens, suposadament fou amb pell d’animal. Sabem, en canvi, de l’utilització d’adornaments personal, com collarets o pulseres.
Per últim ens referirem a les tècniques de caça, ja que l’home del Paleolític Superior diversificà les tècniques d’aquest art de supervivència. Per caçar animals de petit tamany, com cavalls, què millor que espantar-los i fer-los caure per un acantilat? Mínim esforç, màxim rendiment. Però l’home també va saber crear noves armes armes com l’arc, que a part de disparar fletxes també disparava una àmplia gamma de puntes lítiques, o el propulsor (útil fet amb os, compost d’un fust amb un dels extrems acabats amb forma de ganxo on es posaria el dard. Alguns eren ricament decorats), que juntament amb una industria lítica i els arpons suposaran un gran perfeccionament de la caça i que permeté a l’home una major tranquil·litat, poguent-se dedicar a la pintura, per exemple.
L’home del Paleolític Superior viva en comunitat de 30-40 individus i coneixia petits intercanvis amb altre comunitats pròximes.

2 de maig: el poble se'n cansa

2008-05-02T19:23:00.004+02:00

Dilluns 2 de maig al matí. Dos carruatges es preparen par marxar cap a França des del palau reial. Un ho fa, però l’altre es queda una estona dintre del recinte. Una multitud es presenta davant a la porta por on ha de sortir el carruatge. De sobte, la multitud comença a cridar “¡Traición! ¡Traición! ¡Se nos han llevado el rey y también se nos quieren llevar las personas reales! ¡Mueran los franceses!” (recordem que el rei Carles IV havia estat obligat a abdicar en favor del germà de Napoleó, Josep Bonaparte i alhora s’havia comprat a Ferran VII, fill de Carles IV, per que abandonés tota pretensió al tron. Els dos havien rebut un palau a França i una vida acomodada, on no els faltava res).
Al crit d’aquella proclama els madrilenys reunits allí intenten impedir la sortida del segon carruatge, per evitar que s’emportin el que quedava de família reial espanyola. Així, començà la revolta. La valentia i la capacitat d’acció del poble posà en una mala situació els francesos de la ciutat. Una caserna militar de Madrid organitzà militarment el poble “amotinat” i les monges d’un convent pròxim, que sortiren a socórrer els ferits, obriren les portes del convent per a que funcionés a mode d’hospital.
Al poc d’unes hores la revolució havia estat sufocada. La càrrega dels famosos mamelucs, havia contribuït a tornar la pau a la ciutat. I durant la nit, almenys cinc-cents revolucionaris foren afusellats. La qüestió dels afusellaments durant la nit és molt senzilla: Així els madrilenys no podrien dormir i amb aquest estat de por s’ho pensarien dos cops abans de tornar-se a amotinar.
Poc s’ho imaginaven els francesos. La veu revolucionària ja s’havia escampat com l’aire. Començava així l’episodi de la “Guerra de la Independència”.
Com a curiositats: Napoleó, als seus 25 anys i en veure l’oposició sorgida de l’Espanya tan tradicional del seu temps a la Revolució Francesa escrigué: "Una guerra d’ocupació seria impossible a Espanya, ja que això provocaria un aixecament popular.” Víctima de la seva pròpia teoria i en el seu desterrament a l’illa de Santa Elena, digué: "Aquella maleïda guerra va ser la causa de les meves desgràcies”.

Una de pirates

2008-04-09T19:41:00.007+02:00

El descobriment d'Amèrica fou la gran fita de l'Història universal. En poc temps, aquelles terres incògnites es convertiren, com aquell que diu, en una segona oportunitat per als europeus, que vivien en un continent empobrit, sobrehabitat i constantment atacat per malalties diverses. Així, l'accés a unes noves i inesgotables terres, permetrien un nou repoblament, riqueses i l'abandó d'un continent desgastat.

Aquestes noves possibilitats varen fer sorgir un bon grapat de navegants ansiosos per conquerir noves terres, emportar-se les seves riqueses, que caurien a mans del seu govern, i crear-se una estimada fama.

Però el descobriment de les "Indies" també atragué un altre tipus de clients, dels quals la indústria cinemàtogràfica ens ha volgut vendre amb una visió romàntica, enamorats i inclús caballerosos. Els pirates. Aquests eren persones sense escrúpols, amb l'únic objectiu d'enriquir-se. I si per fer-ho feia falta passar colls per l'espasa, ho feien. Quan s'apropiaven d'una nau, també ho feien de la seva tripulació i, per suposat, dels seus béns.

Hi ha un altre tipus de pirateria, potser no tan conegut però que resulta força interessant. En aquest, les naus pirates desembarcaven en una plaça, port o ciutat que era saquejada. Un cop acabada la feina, es tornava a les naus i es disfrutava del que s'havia robat.

El s.XVI, fou un gran segle per a la pirateria. Moltes de les illes estaven mal protegides, per lo que eren constantment saquejades.

Algunes illes, com les mítiques "Illa Tortuga" o "La Providència" foren bases d'operacions i d'arsenal, el qual robaven a altres naus.

Però el comerç i la riquesa que aquest generava per a la nació creà una carrera on només sobrevivia el més fort. Així, com que tot valia es crearen els corsaris. Aquests eren pirates que obtenien el "patent de cors" per part d'un país que permitia atacar naus enemigues (sobretot comercials) i saquejar-les, així com protegir les costes de les terres d'una nació.

L'últim dels grans pirates fou un català ex corsari, Pere Gibert. Un cop apresat, confessà que exercia la pirateria per fer-se ric i fer-se amb l'amor d'una dona que era gran amiga dels brillants. L'11 de Març de 1830 fou ajusticiat a la forca, juntament amb quatre tripulants més. Sens dubte aquest dóna el perfil d'un pirata cinematografic. Més a dalt m'he referit a la visió romàntica del cinema. No oblidem que aquest fou pirata del s. XIX, totalment romàntic.

Jaume I: joventut

2008-03-30T17:10:00.003+02:00

Pere el Catòlic i Maria de Montpeller no eren un matrimoni ben avingut. El rei havia avorrit la seva muller i inclús havia sol·licitat el divorci. Així, quan s’anuncià que la reina esperava un fill, saltà l’expectació entre les gents de tota condició.
El dos de febrer de 1208 naixia l’hereu al tron. Però com tots els nens que naixen li faltava un nom. La reina, segons diu la tradició, encengué dotze espelmes, cada una amb un nom dels dotze apòstols. L’espelma que més tard s’apagués donaria nom a l’infant, essent aquesta la de l’apòstol Jaume. El rei, però, hagués preferit dir-li com ell, Pere.
Les conjures per eliminar el jove hereu no tardaren en sorgir. Des de la seguretat que oferia la vivenda reial de Montpeller, algú tirà una gran pedra que feu un gran forat al sostre de la cambra on es trobaven el futur rei i la seva mare i que caigué al bressol del petit príncep, no causant-li cap dany.
El rei Pere, preocupat pel seu gran enemic ( i possible autor amagat d’aquell fet), Simó de Montfort, pactà amb aquest el matrimoni del seu fill amb la joveníssima filla d’aquest home, que més valia tenir content. Inclús s’acordà que el petit Jaume es quedaria a la custodia de Simó de Montpeller. I així fou, el nen fou arrencat de les mans de sa’ mare i fou traslladat al bastió de l’enemic del seu pare, a Carcassona
En poc temps, el jove Jaume, criat a casa de l’enemic, va perdre el pare i la mare. La seva mare morí a Roma quan anà a sol·licitar la intervenció papal pel “segrest” del seu jove fill. El seu pare, el rei Pere el Catòlic, en canvi, morí a la batalla de Muret, on lluitava contra el tutor del seu fill, Simó de Montfort.
El papa Inocenci III, per evitar una batalla successòria ordenà a Simó de Montfort que lliurés el jove príncep, legítim al tron, a la cort catalanoaragonesa. Així, el 1214, en un solemníssim acte, Jaume I començava el regnat.
Per testament de Maria de Montpeller, la seva difunta mare, el jove Jaume I fou conduit al castell templer de Montsó, on s’educà religiosa i bèl·licament. Quan en sortí es decidí casar-lo amb Elionor de Castella però els dos eren massa joves encara i com Jaume I deixà escrit en el “Llibre dels feits”: Un any estiguem amb ella que no podiem fer res ço que els hòmens han de fer amb llur mulher, car no havíem l’edat.

Segona Part: La figura del Gladiador

2008-02-29T17:23:00.003+01:00

Aclamats pels romans i retirats pels cristians, els gladiadors, eren els responsables màxims de tenyir les arenes dels amfiteatres de sang. També eren els responsables de l’addicció que el poble sentia envers ells i es que els gladiadors eren considerats estrelles “mediàtiques” pel poble. Però només pel poble, ja que les altes classes i els dignataris els consideraven el més baix que un home podia arribar a ser. A part d’esclaus, és clar. Tot i això aquestes classes se’n beneficiaven, els gladiadors eren una rica font d’interessos.
Totes les tardes hi havia lluites de gladiadors a Roma. La mitjana de lluites de cada tarda era de 25 o 30 lluites. És clar, els mites, presents per tot també hi són aquí amb la dita que a l’arena de l’amfiteatre no hi quedava només que l’únic vencedor. Doncs tampoc és del tot certa. Els gladiadors, requerien un manteniment, un entrenament, un allotjament, etc, i tot això resultava car pel “domini” o senyor dels gladiadors. És cert que hi morien un bon nombre de gladiadors, però no tots. La multitud preferia que es matés un gladiador que hagués mostrat covardia que un que hagués lluitat encarnissadament fins al final.
Un gladiador no podia lluitar de qualsevol forma, ho tenia que fer amb estil, amb gràcia, si es vol. Això significa fer els passos amb una determinada forma, així com la lluita en general, com fer les estocades o tirar la xarxa, etc. Això no suposava una lluita falça, manipulada des del principi, sinó que havien estat entrenats a moure’s d’aquesta forma, a lluitar bé.
En els entrenaments, duts a terme en una escola de gladiadors, on vivien amb la resta d’iguals, lluitaven amb una espasa de fusta. Degut a les dures condicions en que vivien en aquestes escoles i les dures normes de disciplina, els que es volia evitar amb una espasa de fusta era la mort d’un gladiador, deguda als enfrontaments, baralles entre ells i odis que podien fer perdre al “domini un bon grapat de diners, apart d’una revolta que podria tenir unes dimensions considerables.
Però un bon gladiador a part de dominar l’art de la lluita amb arma, també tenia que dominar la lluita amb el cos (s’entén braços i cames).
Els gladiadors, com a bones estrelles mediàtiques que eren, també estaven subjectes a les modes del temps. Les seves armadures podien arribar a ser espectaculars i ser de materials com la plata. Aquestes modes podien canviar d’un any per a l’altre.
La nit abans del combat se solia oferir als gladiadors un sopar on eren mostrats i on es podien fer apostes pel candidat preferit.
Però tots els gladiadors eren iguals? No, hi havia diferents tipus i sempre s’intentava que un gladiador mes pesat però més ben protegit lluités contra un de no tan protegit i més lleuger. El Retiarius duia una hombrera esquerra el pit cobert per armadura Les seves armes eren el trident i la xarxa, encara que aquest tipus de gladiador no mataria mai amb el trident, sinó amb una daga. Feia al·lusió a Posidó. El Secutor, que solia lluitar amb el Retiarius duia un casc tancat i armadura parcial en les cames i braç esquerre. Feia referència a un peix i solia lluitar contra el Retiarius. Mirmilonius, que duia un casc amb visera , escut gran, protecció a la cama esquerra i armadura articulada al braç dret. Lluitava contra els Tracius o Homoplacius. Tracius, amb casc completament tancat amb visera, armadura parcial en cames i braç dret, escut petit i espasa corbada. Homoplacius, amb escut circular i casc tancat amb visera. Duia protecció a les cames. Les seves armes eren una llança i un punyal. I per últim els Provocatore, que duien casc militar, armadura al pit, un gran escut i protecció a la cama i al braç esquerre. La seva cama era una espasa recta. Aquests eren, sens dubte els més significatius. Per quin faries la teva aposta?

Primera Part: Els gladiadors i Roma

2008-02-15T22:36:00.007+01:00

Què pensem quan pensem amb Roma? Potser pensem amb una civilització culta, que afavorí la política, les lletres, l’art i demès. No estaríem equivocats pensant així, però tampoc ens equivocaríem si ho féssim tot just al contrari. La civilització romana era una civilització brusca, sagnant, bel·licosa i una mostra d’això ho són les lluites de gladiadors.
Si que sabem que en aquests tipus de lluites participaven Gladiadors contra gladiadors o gladiadors contra feres i que aquestes lluites es feien en uns recintes propis de la majestuosa arquitectura romana, els amfiteatres. Però que més en sabem?
Les lluites de gladiadors tenen el seu origen en els etruscs. Aquest poble, que fou contemporani durant un temps als romans, utilitzava aquest tipus de lluita als funerals. És clar, sempre de persones il·lustres, així amb la mort dels gladiadors morts s’honrava el difunt. Amb la República romana les lluites continuaren tenint aquest tipus de utilitat, però poc a poc anaren adquirint protagonisme entre la massa popular. És més per a la massa popular es convertiren en obligatòries. Així, les famílies patrícies aprofitaren la conjuntura per comprar vots. Amb l’arribada de l’Imperi adquiriren encara més protagonisme. Les lluites mostraven el poder de Roma i eren imprescindibles per a la massa popular que assistia diàriament o quasi diàriament als espectacles on se li donava pa (d’aquí l’expressió panem et circenses). Si que els gladiadors eren importants per al poble, però també ho eren per als polítics. Què millor per acontentar el poble què donar-li allò que demana i de passada evitar revoltes i comprar el vot. Aquests espectacles sagnants eren els pretext perfecte per als polítics. Abans d’arribar al poder els pretendents lluitaven entre si per veure qui oferia les millors lluites i quan un dels pretendents pujava al poder oferia al públic les tan ansiades lluites de gladiadors que, en alguns casos podien durar mesos.
Però com ja sabem, no tot és etern i a les lluites de gladiadors també els arribà la fi, dintre inclús, de l’Imperi. Amb l’arribada del cristianisme aquests events anaven perdent interès. L’emperador cristià Constantí feu el primer pas prohibint la mort dels cristians a les feres, que tant agradaven al públic. Però fou el següent emperador, Honori, que posà punt i final a les lluites de gladiadors, prohibint-les.

Els museus i les muses

2008-02-12T14:53:00.000+01:00

D’on prové la paraula museu? Qui no ha sentit mai parlar de les muses, aquelles meravelloses dones que inspiren genis, poetes, escriptors i pensadors… Un museu era un recinte consagrat a les muses, divinitats gregues protectores de les Ciències i les Arts, típics de la Grècia hel·lenística, que es convertiren en centres de reunions intel·lectuals de filòsofs, matemàtics, poetes, escriptors, etc, de l’època.

Els tornejos de l'Edat Mitjana

2007-12-21T01:32:00.000+01:00

L’honor, sobre tot. Qui no ha sentit parlar mai d’aquests tipus de tornejos entre cavallers, tants cops representats per l’industria cinematogràfica nord-americana? Encara que els cavallers i les justes representades al cinema, poc tenen a veure amb la realitat de fa un grapat de segles.
Els tornejos medievals comencen a la Normandia francesa al segle XII. Al principi no eren un espectacle de masses, sinó una mena d’entrenament. Recordem que per aquesta època hi havia les creuades i així, la necessitat de provar noves tècniques com l’utilització de l’estrep o la fixació de la llança a dessota l’aixella, que permetessin al genet o “cavaller”més fixació en la seva montura i mes seguretat en la batalla a l’hora d’agafar l’arma i emprendre el contrincant.
Amb el pas del temps, aquestes activitats varen cobrar més protagonisme entre la multitud, així que es començaren a practicar-se com el que avui en dia entendríem com a “deport de masses”. Val a dir que al principi no s’utilitzava cap tipus de normes, però més tard i amb la negativa de l’Església, s’imposaren unes normes “oficials”, per als tornejos.
Quin era el cobdiciat premi que obtenia el “braç fort”, el vencedor de la justa? No era, sens dubte la princesa que estem acostumats a veure per televisió, sinó alguna cosa que res té a veure amb això. El premi, eren les caríssimes montures del contrincant vençut. És bo recordar que, des de l’antiguitat, un cavall era un luxe, al qual només podien accedir les classes més adinerades.
A la Península, els tornejos arribaren més tardiament (segle XIII), ja que ja es tenia prou feina amb la Reconquesta. Però, tot i així, la primera justa fou entre els reis Jaume I d’Aragó i Alfons X de Castella (també conegut com “El Savi). L’espectacular event tingué lloc a la ciutat de València el 1272 i no fou més que un acte clarament “deportiu”.
Però la sort per als tornejos no fou eterna. Ens trobem que a les darreries del segle XVI, aquests tipus de celebracions cauen en desús.
Com a anècdota: L’últim torneig oficial que es feu a la Península, fou ja ben entrat el segle XIX. L’any 1883 se’n feu un a Barcelona per commemorar la pujada al tro de la reina Isabel II.

El crit de Munch o "El crit" (de Munch)

2007-12-09T16:32:00.000+01:00

Com podem veure en el títol, l’història de l’art també es permet el luxe de jugar amb les paraules. I es que si llegim al peu de lletra les dues parts en que consta el títol trobarem dues afirmacions diferents.
En la segona, “El crit” (de Munch ), se’ns indica que Edvard Munch (1863-1944), l’autor expressionista per excel·lència pintà aquest quadre que denominà “El crit”.
En canvi, en la primera se’ns indica un fet que el mateix artista en persona visqué i que en un comentari de la seva obra, el 1892, explica així:
“Passejava jo amb dos amics meus quan el sol es va amagar. El cel, ràpidament, es feu de color roig sang... els meus amics prosseguiren el viatge, mentre jo, tremolant encara per l’angúnia, vaig sentir que un crit sense fi travessava la naturalesa.”
És normal, en tot el repertori d’obres de Munch, trobar temes semblants. Fou un home terriblement turmentat per l’angúnia existencial, de les crisis dels valors ètics i religiosos, de la soledat humana, etc.
El crit és un reflex del gris món interior de l’artista.
En l’obra, l’autor utilitza tonalitats irreals com ara el roig, el blau o el negre per realçar, encara més el sentiment de sofriment.
És curiós observar la figura central. L’individu (on el mateix artista hi és personificat) es posa les mans a la cara i crida, però més enllà els seus amics segueixen caminant, ni tan sols se’n han adonat que el seu amic s’ha quedat atràs.

La vida d'un cavaller templer

2007-12-01T15:28:00.000+01:00

L’ordre del Temple. A tothom ens ve al cap una ordre guerrera creada partir de monjos cristians en defensa dels peregrins cristians a terra santa i per la conquesta del regne de Jerusalem. La realitat és, però, que no sempre s’esbatussaven contra “l’infidel”.
La vida d’un templer en el dia a dia de la pau, era d’allò més monòtona. Les normes estrictes de l’ordre feien que cap monjo prengués una iniciativa pròpia i es saltes aquelles normes establertes. Tot estava predeterminat: menjar, dormir, resar, etc.
Val a dir que aquests guerrers passaven la major part del dia al convent.
La jornada començava a la matinada amb els maitines: quan sonava la campana el monjo s’aixecava, es vestia i acudia ràpidament a la capella, juntament amb els seus germans, per assistir al primer ofici religiós del dia. Acabada la missa els germans es dirigien als estables a inspeccionar el seu cavall i l’equip: es tenia que estar sempre preparat per un possible atac.
Més tard, encara sent de nit tornaven al llit, però més tard, a la sortida del sol, sonava de nou la campana i el “soldat” tornava a escoltar un altre ofici religiós i després un altre cop cap a l’estable a revisar-ho tot.
Al llarg del matí assistia a dos misses més.
Al migdia, la campana anunciava l’hora de dinar. Hi havia dues tocades: la primera era per als cavallers. La segona era per als sergents. Mentre es dinava un germà llegia les Sagrades Escriptures, per lo que l’assistència al dinar era obligatòria i ningú es podia aixecar durant l’àpat per ningun motiu, per greu que fos. Acabat l’àpat es resava un Pare nostre a capella per donar les gràcies a Déu.
A mitja tarda el templer disposava d’un cert temps lliure, però sempre havia d’estar disponible i localitzable.
A l’hora nona, al caure la tarda, la campana tocava de nou: s’havia d’acudir a la capella per escoltar un nou ofici religiós. I més tard es tornava a capella per assistir a les vísperes.
Després s’assistia al sopar, que transcorria com el dinar.
El dia acabava per al templer amb la cridada a completes, un nou ofici religiós, ja de nit. Per acabar s’inspeccionava el cavall i l’equip i se n’anava a dormir, no sense resar abans, un Pare nostre. Aquesta vida tan rutinària i monòtona ens fa pensar que més d’un templer esperés amb ganes, el temps de guerra per sortir de la monotonia.

Tortosa 1640, motí i persecussio.

2007-11-15T00:10:00.000+01:00

La ciutat de Tortosa també fou escenari de d’una gran revolta que trasbalsà la cuitat i feu que molts veïns s’ho pensessin dos cops abans de sortir al carrer.
La tranquil·la ciutat ebrenca rebé una missiva reial, cap al 1640, on s’informava a les autoritats i al poble que la ciutat seria la plaça des d’on s’enviarien soldats, municions i provisions a Itàlia, on el rei mantenia un litigi a Nàpols, el qual es volia independitzar i al Rosselló i la Cerdanya, territoris que França s’annexionà. Tortosa fou la plaça escollida ja que Barcelona havia quedat demolida després del Corpus de Sang.
Les autoritats acceptaren, ja que tampoc tenien elecció.
La ciutat es començà a omplir de papers que deien que aquests soldats solament anaven “a saquearla (Tortosa) y degollar al pueblo”. Així animaven a amotinar-se contra la decisió reial.
El fet que feu actuar els amotinats fou el transport de pólvora al castell de la Suda, on es trobaven allotjats els soldats imperialistes. Els amotinats pensaven que l’utilitzarien per bombardejar amb els canons la ciutat, com havia passat en altres indrets.
I aquí començà la revolta, un estat d’anarquia que durà sobre un mes. Es cremaren cases de nobles, s’assassinava a tothom que donés suport a la causa “felipista”, s’assassinà al procurador en cap, s’obrí la presó i es deixà sortir als presoners, sempre i quan donessin suport als amotinats i tot un seguit de fets que tingué a la ciutat en un estat de por constant. Tant és així que alguns nobles “felilistes” abandonaren la ciutat tement la seva vida i la dels seus.
Però no va quedar tot aquí. Com era d’esperar les autoritats que quedaven a la vila contrarestaren amb una contrarevolta ràpida i efectiva sobre els amotinats. Ajudats per nobles i escuadres de ciutadans voluntaris quedaren que sota el dia assignat, sota la tocada de campanes i trompetes assistirien tots als llocs especificats i començaria la cacera de tot aquell rebel que hagués actuat o donat suport a la revolta. I així es feu, atrapant un nombre d’amotinats de 18 persones, sis de les quals foren assassinades dintre la sala del consell de la Casa de la ciutat, tot just després de celebrar-se el judici.
Els altres desafortunats foren condemnats a remar a galeres o a ser penjats, càstig característic i molt utilitzat durant el Renaixement.

Conjura a Florència, bressol del Renaixement

2007-11-10T14:31:00.000+01:00

26 d’Abril de 1478. Florència es vestia de gala per celebrar sota el seu “campanile” una missa solemne, on hi anirien personatges representatius del moment com Lorenzo di Médici (cap de l’estat florentí i l’home més poderós del moment), el seu germà Giuliano, alguns representants de la família rival de Lorenzo, els Pazzi, Rafael Sansóni Riario (net del Papa Sixt IV) o L’arquebisbe de Pisa, Francesco Salviati. Aquell pareixia un dia de festa. El que ningú sabia es que els fets canviarien dràsticament.
El poder que tenia a les seves mans Lorenzo “El Magnífic” era motiu d’enveges entre alts personatges com el Papa Sixt IV, el rei Ferran de Nàpols, o el poderós Duc d’Urbino, Federic de Montefeltro. I es que el poderós florentí no solament tenia a les seves mans una de les banques mes grans i prestigioses del món conegut, sinó que a més era la mà que manejava la política florentina, la qual amenaçava alguns del interessos que estats com Roma tenien dipositats en algun territori o sobre el comerç que la capital de la cristiandat mantenia amb diferents estats que formaven la península itàlica. Eren molts els que pensaven que s'havia d'acabar, com més ràpid millor, amb aquella poderosa estirp. Habien de planificar una conjura, la qual es duria a terma el 26 d'Abril de 1478, durant la celebració d'una missa on hi assistirien els conjurats, entre els quals hi havia els citats abans, el cardenal Rafael Sansoni Riario, el mateix Papa Sixt IV, el Duc d'Urbino, etc.
Així, quan el sacerdot que impartia la missa es disposà a aixecar el calis, els conjurats començaren el seu atac. Havien esperat molt per actuar, ja que el colp només es podia fer amb els dos germans Médici estant. De lo contrari, si un dels dos pogués sobreviure portaria a terme una forta venjança a l’estil Médici.
Els conjurats s’abalançaren contra Giuliano, que en qüestió de segons ja era mort a terra. Ara només faltava l’objectiu principal: Lorenzo, que gràcies a les seves habilitats de guerrer ben format, havia aconseguit escapar i tancar-se, ajudat per sacerdots i fidels als Médici, a la sagristia de la catedral.
Alguna cosa havia fallat. Les tropes partidàries als Médici no tardaren molt en llançar una contra ofensiva, provocant la retirada dels conjurats i les seves tropes.
El terra sagrat de la catedral de Florència es trobava ple de cadàvers d’ambdós bàndols. La conjura havia fallat. Havia sobreviscut un dels Médici. “El Magnífic” estava esperant que la situació tornés a la normalitat per tornar al seu palau, on planejaria la multitudinària cacera de conjurats i ajudants que en un futur tindria lloc per tots els estats italians. Una de les brutalitats més sagnants del Renaixement italià. Aquela mateixa vesprada, val a dir, ja penjaven els cadàvers d’alguns participants de la conjura a la torre de la principal presó de la ciutat.

Retrocedim al passat!

2007-11-09T00:28:00.001+01:00

Benvinguts a Brevis coniuratione, un blog on es torna atràs al temps per parlar d'aquells fets que marcaren un abans i un després en l'existència de l'home. Així, tractar aquelles anècdotes o successos històrics que han quedat al marge de l'historia universal. Us animo a participar del passat i desitjo que us ho passeu molt bé.