Baldassare Castiglione i "El Cortesà": sobre el llinatge d'un home.

        Si  Maquiavel ens parla, en la seva obra magna “El Príncep”, sobre el comportament que un príncep ha de tenir per a ser un bon príncep, una altre humanista italià de l’època ens parlarà sobre el comportament que un altre tipus de privilegiat, el cortesà, ha de tenir per a ser un bon cortesà. Estem parlant de Baldassare da Castilglione  (1478-1529), qui havent participat en diferents tribulacions que sofrí la península italiana a principis del segle XVI, s’acabà establint a la cort del duc d’Urbino, Guidobaldo da Montefeltro, on escrigué el famosíssim tractat de comportament i on fa un retrat del que ha de ser un bon cortesà, “Il libro del Cortegiano” (El Cortesà)

En el capítol II d’aquesta obra ja ens fa una primera aproximació sobre com han de ser els homes i dones de la cort. Se’ns diu que abans de tot han de “tenir un bon llinatge”, ja que en la mentalitat de l’època  “major desproporció tenen els fets roïns amb els homes generosos que amb els baixos”. A més “el de noble sang, si es desvia del camí dels seus avantpassats, taca el nom dels seus (...) i perd el guanyat per ells. (...) però la baixa sang, no trobant en falta ninguna resplendor, fa que els homes baixos no tinguin el desig de l’honra i el temor a la deshonra "

La cort d’un palau podia estar formada per un centenar de persones al servei d’un senyor i es desplaçaven allí on aquest anava. Val a dir que entre els cortesans hi havia jerarquies, depenent de la proximitat i la confiança que rebien amb el seu senyor. Duien una vida còmoda basada amb l’entrenament d’armes, la música, el ball, la poesia, la filosofia, la menja, etc. Alguns també ocupaven càrrecs de govern, com ara secretaris, missatger, missions diplomàtiques, etc. Aquests cortesans formaven part d’un microcosmos tancat, reunits en sales de ball, jardins, sales de recepció i una de les seves accions principals era adular el seu senyor, cosa que feien amb escrits, pintures, etc.  Els mateix Baldassare fou cortesà a la cort d’Urbino.

(El retrat de la part superior pertany al pintor Rafael Sanzio i la persona retratada és el mateix Baldassare. El video musical de sota ens permet imaginar els ambients dels universos cortesans)

Akhenatón i nou culte.

(Sense imatges, de moment per problemes amb el servidor)

El gran faraó Amenhotep III (1386-1349) va morir de sobte sense haver designat el seu fill com a successor. Tot i així, el jove fill del faraó difunt va ser designat faraó com a Amenhotep IV. Ningú sabia, però, els canvis que li esperaven al regne, que trasbalsarien tots els aspectes de la vida egipcia. 

Els cinc primers anys del regnat , continuen la línia del regnat anterior i caracteritzat per l'enfasis que se li dóna al déu Aton, el disc solar, en prejudici de la religió d'Estat Amon. Se li construeix algun temple i se li dedica alguna estela. Però tot anirà molt més lluny.

Al sisè any del regnat, podem veure com el monarca ha canviat el seu nom pel d'Ajen-Aton i dos anys abans havia fundat una ciutat amb el mateix nom, dedicada al deu Aton, que es convertiria en la nova capital egípcia. I es que, segons una inscripció molt fragmentaria, el faraó va sentir la crida del déu, a la manera cristiano-jueva o àrab.

Al principi els cultes d'Amón i les altres deïtats no van ser perseguides, però van funcionar a ralentí. Però, per decret reial, Aton, es convertirà es religió oficial del regne. Llavors començarà una era de damnatio memoriae, contra tots els altres déus. La reforma religiosa havia començat, i temples, inscripcions, i arts figuratives, que representaven altres déus van ser sotmesos a un procès destructiu, esborrant totes les inscripcions on apareixia el nom d'altres déus. El faraó, es va ajudar de l'exèrcit per complir la seva missió.

No sabem si realment el faraó va tenir una veritable revelació o ho va fer per restar poder al clergat d'Amon, que durant els anys anteriors havia anat acumulant molt de poder i influència en la cort.

Passats uns anys, el faraó va veure que la reforma imposada començava a fracassar. Un cop va morir, la seva dona Nefertiri va intentar continuar o mantenir la reforma però a la seva mort (segurament violenta) el tro va ser ocupat pel germà del faraó difunt, Tutanj- Amon (que al principi del regnat, duia el nom del nou déu, Tutanj Aton). Aquest, a part de prendre el nom del deu estatal tradicional (Amón), va traslladar la capital a Menfis, abandonant la ciutat de "l'heretgia" i per decret reial va restaurar el culte a Amón. Començava el fi del que s'havia denominat la "heretgia egipcia".

Encara que el déu Re, el sol, era el déu principal de la mitologia egípcia, Amón, déu de l'aire i que es troba a tot arreu, pel qual se'l nombra com "l'ocult, se'l relaciona amb re, pel qual el binomi Amon-Re es normal de trobar en les inscripcions. Ra era representat com un home amb cap de falcó. A sobre hi duia representat un disc solar. Era el pare de totes les coses i l'encarregat del cicle de la mort i la resurrecció. Amón, era representat amb cos humà i cap de carner.

La missió de Marlene Dietrich

La actriu Marlene Dietrich (Alemanya, 1901-EUA, 1992) va estar a punt de canviar la història europea amb els seus encants sensuals. I es que, segons fonts de l'època era una dona explosiva, capaç d'aconseguir l'impossible amb les seves armes sexuals.

Actriu de moda a l'Europa d'entreguerres, va veure amb estupefacció com un partit polític, amb punts en el seu programa com l'antisemitisme o la venjança de la vergonya soferta per Alemanya a la fi de la primera guerra mundial, pujava com l'escuma en la vida política alemanya.

Com que era una dona que podia postrar qualsevol home als seus peus va preparar un plà per acabar amb tota aquella cosa estranya que estava envoltant Alemanya.

Cap l'any 1937 va pensar en matar a la font del problema. Mataria el fürer i acabaria amb el problema per sempre. Però no tot era tan fàcil. Hitler estava sempre rodejat de guardes i condicionals. A més per accedir al fürer havies de passar un control exhastiu, per demostrar que no anaves armat.

El plà era senzill: mitjançant una cita prèvia, entraria a la cambra de Hiltler (ell hauria acceptat ràpidament, coneixent la nit que li esperava) completament despullada, demostrant, així que no duia ninguna arma amagada. Un cop a dintre i amb un Hitler completament embriagat d'encants es trauria una agulla que faria servir per recollir-se el pèl, que hauria estat mullada amb verí. Hitler cauria al cap d'una estona. I problema resolt.

L'actriu no va tirar el plà endavant per por de que aquest no sortís bé. Així, veient l'atmòsfera antisemita i violenta que es respirava al país, va decidir marxar als E.U.A, on va seguir la seva carrera i on es va consolidar com un del les icones de sèptim art. Val a dir que durant la Segona Guerra Mundial, l'actriu va compondre alguna cançó anti-nazi per donar suport a l'exèrcit dels EUA, que lluitava contra alemanya, a més de fer alguna de les famoses aparicions de famoses a les bases militars per pujar la moral als soldats.