dimarts, 18 de juliol del 2017

Els kourós i les korai: escultura a la Grècia arcaica.

Quan pensem en l'escultura grega antiga ho solem fer amb les harmòniques escultures del període clàssic (475- 323 a. C) o inclús en algunes escultures expressives de l'època hel·lenística (323- 31 a. C.). Però l'arrel de tota aquesta escultura es troba en l'època arcaica ((segle VII a. C- 475 a. C), quan l'escultura grega pren models estrangers i es fixa en l'home i fa evolucionar l'escultura fins portar-la a l'esplendor. Anem a veure com són aquestes primeres escultures.


En l'època arcaica, els grecs s'han fet a la mar, han fundat colònies pel mediterrani i s'han posat en contacte amb altres civilitzacions, prenent com a model l'art egipci per esculpir aquestes primeres tipologies antropomorfes. Tot i que prenen com a model l'escultura egípcia, els escultors grecs aniran un pas més enllà i donaran a les seves escultures més naturalisme, perspectiva i un sentit anatòmic més complet, tot i no desprendre's d'algunes característiques egípcies com el hieratisme, el pas endavant d'algunes escultures o la llei de frontalitat. Amb tot, l'escultura grega arcaica presenta un salt qualitatiu, que serà més gran a mesura que ens aproximem a l'edat clàssica, ja que els escultors grecs hauran anat experimentant.


El model típic de l'escultura grega arcaica són els els kouroi masculins (kourós en singular) i les korai femenines (koré en singular). Tant la tipologia femenina com la masculina presenten semblances i diferències. A grans trets podem veure que ambdues tipologies presenten una actitud i una postura hieràtica i rígida i els seus cossos estan esculpits seguint un esquematisme de tall geomètric (per exemple, el tors està concebut com un triangle invertit). Però els escultors grecs van més enllà amb aquest geometrisme. Podem veure com els cabells d'ambdós models estan tallats amb motius geomètrics. I ambdós models estan esculpits amb un ulls grans i ametllats. Aquestes escultures estan tallades per ser observades des del davant (llei de frontalitat), característica que ens recorda a l'escultura egípcia, juntament amb la postura hieràtica. Per últim, cal remarcar que l'escultura grega de l'època mostra restes de policromia, pel que ens hauríem d'imaginar aquestes imatges pintades (característica que comparteixen amb els edificis grecs).

Anem a diferenciar-los. Els models masculins (els Kouroi), tot i la seva posició estàtica, avancen un peu, anticipant el que després serà el moviment en l'escultura. Ells no duen vestits: la moral grega de l'època permetia representar el nu masculí, considerat més bell i expressió màxima de bellesa. Així és com els artistes intenten representar, encara que d'una manera molt esquemàtica, el cos humà, d'una manera repetitiva i gairebé en sèrie i utilitzant una concepció geometritzant del cos humà. Fixem-nos en la W dels pectorals que s'equilibra amb una altra W invertida a la clavícula. No se'n van sortir amb la representació de genolls i dits. Els braços resten enganxats al cos i els punys són tancats. Els primers kouroi foren monumentals, però anaren perdent tamany a mesura que avançava el temps, quan s'aniran assemblant als models representats.


En canvi les korai femenines mai es van representar nues, per qüestió de moralitat. Així les trobem representades amb teles més o menys espesses. Com el model masculí, també mantenen una posició estàtica i hieràtica, però aquestes avancen una mà: fan ofrenes. Solen oferir fruita o flors. També es poden posar una mà al pit. Tenen els cabells més treballats que els models masculins. Els artistes intenten compensar la falta de moviment amb la caiguda de les vestimenta o avançant la mà que fa ofrenes. És característic el seu somriure enigmàtic.

Sembla ser que les korai eren representacions de sacerdotesses que oferien ofrenes votives als déus i herois. Reforça aquesta teoria el fet de quasi bé totes han estat trobades pròximes a temples. En canvi, sembla ser que els kourós poden ser joves atletes vencedors de Jocs Olímpics (molts porten la diadema dels vencedors). Tot i que també se'ls ha relacionat amb ofrenes als déus o com a escultures funeràries.


Amb el temps, aquestes escultures aniran perdent el hieratisme i l'esquematisme i guanyaran naturalitat. I aquesta evolució ens portarà cap a l'escultura clàssica.

dilluns, 12 de juny del 2017

Els bloquejos econòmics a l'Europa napoleònica.

Tot i que els exèrcits napoleònics corrien com la pólvora pel continent europeu, l'Emperador dels francesos veia com es formaven una sèrie de coalicions internacionals -normalment encapçalades per l'enemiga natural de França, el Regne Unit- amb l'objectiu de derrotar França. A més, el Regne
Napoleó va regir els destins del continent.
Unit havia establert un bloqueig comercial a França: amb el suport de la seva força naval i el seu establiment per tots els mars, no permetria que cap navili comerciés amb França.

Després de la desastrosa batalla on les forces navals francoespanyoles van ser derrotades a Trafalgar (1805) França va abandonar la idea d'una invasió militar de les illes britàniques. Si abans era difícil vèncer la armada britànica, ara ho era més. Així, Napoleó va arribar a la conclusió que la única manera de malmetre el Regne Unit era estrangular-la econòmicament. Estableix així un bloqueig econòmic, de caire naval. A través del Decret de Berlín de novembre de 1806 (dit així perquè fou firmat per l'emperador a Berlín, després de sotmetre el Regne de Prússia) es prohibia el comerç amb les illes britàniques per part de qualsevol país aliat o depenent de França. Així, podem veure que, en realitat, es tracta d'un contra-bloqueig, ja que el bloqueig anglès és anterior.

Ambdós bloqueigs van tenir les seves conseqüències fatals per a les dues economies. El Regne Unit domina els mars però perd la intensa xarxa d'intercanvis comercials continentals, sobretot amb el nord europeu; França domina el continent però perd tot el que arriba per mar, sobretot el comerç colonial, amb el que algunes ciutats portuàries franceses entren en crisis. A això s'hi ha de sumar l'Embargo Act (1807) amb la que els Estats Units d'Amèrica amb el president Jefferson al capdavant prohibeix els comerç amb França i Regne Unit per a forçar les dues potències a un millor tracte comercial amb les potències neutrals. Aquesta acta resultarà molt prejudicial per a les dues potències europees, sobretot perquè tancarà la importació del cotó americà.

Aquest sistema de bloquejos, però, té fissures. Algunes vegades és el mateix Napoleó qui fa la vista grossa amb l'enviament de vins francesos cap a Anglaterra. Els anglesos, per la seva part i aprofitant la longitud de la costa europea i la seva superioritat naval van trobant punts on practicar el contraban, conscients que els francesos no tenen prou efectius per descobrir-los.

Però Napoleó veu que, a pesar de que Anglaterra sofreix les conseqüències dramàtiques del bloqueig, no acaba de caure. A més, les notícies del contraban anglès arriben a la cort i fan que Napoleó signi el Decret de Milà de 1807, amb el qual amplia i endureix les condicions de l'anterior Decret de Berlín de 1806. Ara qualsevol vaixell que hagi tingut contacte amb Anglaterra (hagi estat registrat en un port britànic, hagi pagat algun impost al Regne Unit, porti productes anglesos, etc.) serà considerat “presa de guerra” i confiscat. A part, la potència que comerciï amb el Regne Unit s'exposa a una invasió per part de França. El Regne Unit també endureix la caça de navilis francesos i de qualsevol nacionalitat sospitosa de comerciar amb França. Les dues potències mai van deixar de lluitar al mar i la utilització de corsaris estava plenament normalitzada.

Anglaterra i França vivien un
continuat enfrontament marítim.
Tot i així, el bloqueig comercial a les illes britàniques fracassa estrepitosament. Tot i que el Regne Unit (com França) viu una situació econòmica alarmant (el comerç anglès cau un 25%) ho intenta compensar ampliant el mercat a la zona asiàtica, on ja fa anys que hi comercia i on el reduït poder naval francès no arriba.


El sistema de bloquejos té les hores contades. Amb l'aixecament peninsular i la retirada de les forces napoleòniques de la Península, els navilis anglesos i aliats comencen a utilitzar els ports peninsulars com a base comercials i d'operacions. Napoleó, veu la dificultat de sotmetre el Regne Unit econòmicament i s'adona que ha de reunir totes les forces per vèncer Rússia. I al fixar l'objectiu sobre Rússia, Napoleó començarà una campanya que el portarà cap a la derrota de l'Imperi.