divendres, 29 d’agost del 2008

Les primeres construccions arquitectòniques europees; el Megalitisme.



Mentre a l’esplendorós i antic Egipte es construïen les col·lossals i magnífiques piràmides i fins i tot abans i tot, a l’Europa occidental neolítica es construïa amb un estil arquitectònic misteriós i grandiloqüent alhora; el Megalitisme, que com el seu nom indica fou una tècnica constructiva que utilitzava blocs de pedra de grans dimensions.
En un primer moment es pensà que aquest fenomen constructiu nasqué a Orient Pròxim, lloc de procedència del Neolític i avantguarda de les últimes tecnologies neolítiques. Més tard i utilitzant sistemes de datació arqueològics es demostrà que els dolmens bretons i francesos eren els més antics. Així, tot semblava apuntar que aquest fenomen havia nascut a Europa occidental cap el 3100 a. JC. I que la zona perdilecta havia estat Portugal, seguidament de França.

Tot i així, els experts apunten a uns limitats efectes de difusió (el que no significa que aquests no existissin), creuen més possible un efecte de convergència, és a dir que aquest fenomen sorgí en un lloc, i més tard i aïlladament, en un altre.
Normalment i contràriament al que estem acostumats a veure nosaltres ( les despullades pedres plantades), les estructures megalítiques solien estar cobertes de terra.
Hi ha diverses estructures, d’entre les quals en destacarem les més importants. Els túmuls eren monuments tumulars de pedra o terra, de forma redondejada u ovalada que recobrien una o més sepultures funeràries. El dolmen, format per una càmara quadrangular coberta d’una llosa. Aquesta càmara funerària podia anar precedida d’un passadís construït amb el mateix sistema constructiu. No era estrany l’agrupament de varis dolmens sota un gran túmul de terra. La galeria coberta no té una càmara funerària distingida del passadís. Està formada per dues fileres paral·leles de pedra, cobertes amb lloses. Els menhirs que signifiquen “pedra llarga” en bretó, són uns monuments megalítics formats per un bloc de pedra allargat i clavat al terra. Podien estar disposats solitàriament o en llargues fileres. No se sap exactament el seu significat però es tendeix a creure en un significat simbòlic, per marcar llocs màgics.
Per portar a terme aquestes col·lossals construccions havia d’haver una forta i cohesionada organització i alhora una estructura social. Tot apunta que aquestes construccions tenien un valor funerari i això ho demostra la gran quantitat d’enterrament que s’han trobat a dintre. Moltes vegades amb un riquíssim aixovar funerari. Però també tenen un significat simbòlic i religiós. Alguns experts els titllen d’autèntics santuaris, grans llocs de peregrinació (bé, el Lourdes de l’època).
(La imatge superior pertany a un dolmen. En l'imatge central l'estructura de l'esquerra pertany a un dolmen, la central a on dolmen en passadís i l'estructura de la dreta pertany a una galeria coberta).

dimarts, 15 de juliol del 2008

Vivaldi "il Prete Rosso"



Des de ben petitons, quan comencem a rebre nocions de música, autors com Vivaldi o Bethoven es converteixen en referents habituals, parades obligatòries, fàcil i ràpidament relacionables amb la música clàssica.
Antonio Lucio Vivaldi nasqué el 4 de març de 1678 a Venècia. Estudià mísica juntament amb el seu pare Giovanni Battista Vivaldi, violinista de la capella ducal de San Marcos de Venècia. Des de ben jovenet mostrà un virtuosisme màgic amb els instruments.
El 1703 fou ordenat sacerdot –d’aquí el nom de “ il Prete Rosso”, que traduït vindria a ser” el capelà roig”, mot afectuós que els seus coetanis li donaren per la seva condició de capella i pel color de la seva cabellera. Poc després abandonà l’ofici per uns suposats “atacs asmàtics, que segurament i com apunten alguns del seus coetanis foren la via de sortida ràpida d’una professió que no li era del seu agrat i que li obriren la porta a la música. Acte seguit ingressà com a professor de violí i començà a donar classes a l’”Ospedale della Pietà”, un conservatori musical per a noies orfes i indigents, on tretze anys després fou nombrat mestre de concerts i director de cors.
Vivaldi es convertí en un famós compositor a Venècia i altres places musicals de moda a nivell europeu. I tampoc li faltaren deixebles.
El 1726 conegué a la soprano Anna Giraud, la qual interpretà un paper en una opera del reconegut music i amb qui començà una relació d’amistat que alguns més atrevits s’atreveixen a pensar amb alguna cosa més que amistat. Però com és normal, la seva eterna condició de sacerdot li impedia un casament.
Poderosos monarques li atorgaren els seus favors, gràcies a la fama que aconseguí a nivell internacional, com el rei de França, Lluís XV.
El 1740 emprengué un viatge a Viena, segurament impulsat per la greu crisi econòmica que vivia Venècia –recordem que fins el s. XIX la Península Italiana estava fragmentada en una sèrie de petits estats, com Venècia, Florència, els Estats Pontificis, ets.- . I precisament fou a Viena, un any més tard, on morí en unes condicions desconegudes. Morí amb les butxaques tan escurades que fou enterrat al, llavors anomenat “Cementiri dels pobres”.
Com a anècdota: Fixi’s el lector amb les gràcies del destí. Al cor que cantà en el funeral de Vivaldi hi havia un petit noi de nou anys anomenat Josef Haydn, que potser no sabia que quan es fes gran seria una figura musical comparable a la de Vivaldi.

diumenge, 11 de maig del 2008

Sapiens, l'home del Paleolític Superior



La història y la literatura romàntica (al moviment cultural del s. XIX, em vinc a referir), ens ha donat, de l’home del Paleolític Superior (45.000-10.000 a J.C) una visió un tant negativa. Se’ns deia que “l’home de les cavernes, era practicant del canibalisme, que es comunicava amb grunyits i que era un ésser carent de sentiment, preocupat, només de mantenir el seu estomac ple. És cert que el seu estadi evolutiu no era tan avançat com el nostre (encara que a vegades penso que som pitjors), però també és cert que aquestes gents tenien altres preocupacions. I això ho podem demostrar amb el fabulós art, sobretot rupestre que creà. Aquest art rupestre era inexistent a l’etapa anterior (Paleolític Mitjà, 150.000-45.000 a J.C), ja que tan sols hi havia petites mostres d’art moble, com petites figuretes de pedra o marfil antropomorfes (mostraven un possible culte a la “Dea Mare”, o d’altre zoomorfes, fetes pel tipus humà característic del Paleolític mitjà: l’Homo Neardenthalensis.
Les pintures del Sapiens no formaven escenes, sinó representacions aïllades d’animals, que gosaven d’un increïble naturalisme. Les pintures estaven relacionades amb algun tipus de ritual màgic, pel qual al pintar l’animal, t’apoderaves de la seva ànima i es convertia en una presa més fàcil de caçar. Això, però, només es una teoria.
Respecte a l’hàbitat, la humanitat, en la seva evolució, va comprendre que era més còmode instalar-se en coves o abrics rocosos, que no fer-ho a cel obert, ja que la pluja posava en perill la supervivència del grup a l’apagar el foc. I en cas d’inexistència d’aquells dos tipus de refugi es crearia la cova artificial: la cabana, que podien anar de la simplicitat d’una cabana de pals i ramatge a una cabana construïda amb ossamenta de mamut superposada, que s’aproximava entre si, fins tancar la cabana (Ucraïna). També hi podia haver cabanes dintre de coves.
L’home és l’únic ésser que enterra els seus congèneres, potser per la creença d’un més enllà? L’Homo Sapiens mostrà aquí, un suficient grau d’espiritualitat, que el dugué a enterrar els seus morts amb posició fetal, de costat i, a vagades, amb polvets rojos a sobre el mort, potser per a que retornés el mort a la vida.
No sabem res sobre la vestimenta del Sapiens, suposadament fou amb pell d’animal. Sabem, en canvi, de l’utilització d’adornaments personal, com collarets o pulseres.
Per últim ens referirem a les tècniques de caça, ja que l’home del Paleolític Superior diversificà les tècniques d’aquest art de supervivència. Per caçar animals de petit tamany, com cavalls, què millor que espantar-los i fer-los caure per un acantilat? Mínim esforç, màxim rendiment. Però l’home també va saber crear noves armes armes com l’arc, que a part de disparar fletxes també disparava una àmplia gamma de puntes lítiques, o el propulsor (útil fet amb os, compost d’un fust amb un dels extrems acabats amb forma de ganxo on es posaria el dard. Alguns eren ricament decorats), que juntament amb una industria lítica i els arpons suposaran un gran perfeccionament de la caça i que permeté a l’home una major tranquil·litat, poguent-se dedicar a la pintura, per exemple.
L’home del Paleolític Superior viva en comunitat de 30-40 individus i coneixia petits intercanvis amb altre comunitats pròximes.

divendres, 2 de maig del 2008

2 de maig: el poble se'n cansa


Dilluns 2 de maig al matí. Dos carruatges es preparen par marxar cap a França des del palau reial. Un ho fa, però l’altre es queda una estona dintre del recinte. Una multitud es presenta davant a la porta por on ha de sortir el carruatge. De sobte, la multitud comença a cridar “¡Traición! ¡Traición! ¡Se nos han llevado el rey y también se nos quieren llevar las personas reales! ¡Mueran los franceses!” (recordem que el rei Carles IV havia estat obligat a abdicar en favor del germà de Napoleó, Josep Bonaparte i alhora s’havia comprat a Ferran VII, fill de Carles IV, per que abandonés tota pretensió al tron. Els dos havien rebut un palau a França i una vida acomodada, on no els faltava res).
Al crit d’aquella proclama els madrilenys reunits allí intenten impedir la sortida del segon carruatge, per evitar que s’emportin el que quedava de família reial espanyola. Així, començà la revolta. La valentia i la capacitat d’acció del poble posà en una mala situació els francesos de la ciutat. Una caserna militar de Madrid organitzà militarment el poble “amotinat” i les monges d’un convent pròxim, que sortiren a socórrer els ferits, obriren les portes del convent per a que funcionés a mode d’hospital.
Al poc d’unes hores la revolució havia estat sufocada. La càrrega dels famosos mamelucs, havia contribuït a tornar la pau a la ciutat. I durant la nit, almenys cinc-cents revolucionaris foren afusellats. La qüestió dels afusellaments durant la nit és molt senzilla: Així els madrilenys no podrien dormir i amb aquest estat de por s’ho pensarien dos cops abans de tornar-se a amotinar.
Poc s’ho imaginaven els francesos. La veu revolucionària ja s’havia escampat com l’aire. Començava així l’episodi de la “Guerra de la Independència”.
Com a curiositats: Napoleó, als seus 25 anys i en veure l’oposició sorgida de l’Espanya tan tradicional del seu temps a la Revolució Francesa escrigué: "Una guerra d’ocupació seria impossible a Espanya, ja que això provocaria un aixecament popular.” Víctima de la seva pròpia teoria i en el seu desterrament a l’illa de Santa Elena, digué: "Aquella maleïda guerra va ser la causa de les meves desgràcies”.

dimecres, 9 d’abril del 2008

Una de pirates


El descobriment d'Amèrica fou la gran fita de l'Història universal. En poc temps, aquelles terres incògnites es convertiren, com aquell que diu, en una segona oportunitat per als europeus, que vivien en un continent empobrit, sobrehabitat i constantment atacat per malalties diverses. Així, l'accés a unes noves i inesgotables terres, permetrien un nou repoblament, riqueses i l'abandó d'un continent desgastat.
Aquestes noves possibilitats varen fer sorgir un bon grapat de navegants ansiosos per conquerir noves terres, emportar-se les seves riqueses, que caurien a mans del seu govern, i crear-se una estimada fama.
Però el descobriment de les "Indies" també atragué un altre tipus de clients, dels quals la indústria cinemàtogràfica ens ha volgut vendre amb una visió romàntica, enamorats i inclús caballerosos. Els pirates. Aquests eren persones sense escrúpols, amb l'únic objectiu d'enriquir-se. I si per fer-ho feia falta passar colls per l'espasa, ho feien. Quan s'apropiaven d'una nau, també ho feien de la seva tripulació i, per suposat, dels seus béns.
Hi ha un altre tipus de pirateria, potser no tan conegut però que resulta força interessant. En aquest, les naus pirates desembarcaven en una plaça, port o ciutat que era saquejada. Un cop acabada la feina, es tornava a les naus i es disfrutava del que s'havia robat.
El s.XVI, fou un gran segle per a la pirateria. Moltes de les illes estaven mal protegides, per lo que eren constantment saquejades.
Algunes illes, com les mítiques "Illa Tortuga" o "La Providència" foren bases d'operacions i d'arsenal, el qual robaven a altres naus.
Però el comerç i la riquesa que aquest generava per a la nació creà una carrera on només sobrevivia el més fort. Així, com que tot valia es crearen els corsaris. Aquests eren pirates que obtenien el "patent de cors" per part d'un país que permitia atacar naus enemigues (sobretot comercials) i saquejar-les, així com protegir les costes de les terres d'una nació.
L'últim dels grans pirates fou un català ex corsari, Pere Gibert. Un cop apresat, confessà que exercia la pirateria per fer-se ric i fer-se amb l'amor d'una dona que era gran amiga dels brillants. L'11 de Març de 1830 fou ajusticiat a la forca, juntament amb quatre tripulants més. Sens dubte aquest dóna el perfil d'un pirata cinematografic. Més a dalt m'he referit a la visió romàntica del cinema. No oblidem que aquest fou pirata del s. XIX, totalment romàntic.

diumenge, 30 de març del 2008

Jaume I: joventut


Pere el Catòlic i Maria de Montpeller no eren un matrimoni ben avingut. El rei havia avorrit la seva muller i inclús havia sol·licitat el divorci. Així, quan s’anuncià que la reina esperava un fill, saltà l’expectació entre les gents de tota condició.
El dos de febrer de 1208 naixia l’hereu al tron. Però com tots els nens que naixen li faltava un nom. La reina, segons diu la tradició, encengué dotze espelmes, cada una amb un nom dels dotze apòstols. L’espelma que més tard s’apagués donaria nom a l’infant, essent aquesta la de l’apòstol Jaume. El rei, però, hagués preferit dir-li com ell, Pere.
Les conjures per eliminar el jove hereu no tardaren en sorgir. Des de la seguretat que oferia la vivenda reial de Montpeller, algú tirà una gran pedra que feu un gran forat al sostre de la cambra on es trobaven el futur rei i la seva mare i que caigué al bressol del petit príncep, no causant-li cap dany.
El rei Pere, preocupat pel seu gran enemic ( i possible autor amagat d’aquell fet), Simó de Montfort, pactà amb aquest el matrimoni del seu fill amb la joveníssima filla d’aquest home, que més valia tenir content. Inclús s’acordà que el petit Jaume es quedaria a la custodia de Simó de Montpeller. I així fou, el nen fou arrencat de les mans de sa’ mare i fou traslladat al bastió de l’enemic del seu pare, a Carcassona
En poc temps, el jove Jaume, criat a casa de l’enemic, va perdre el pare i la mare. La seva mare morí a Roma quan anà a sol·licitar la intervenció papal pel “segrest” del seu jove fill. El seu pare, el rei Pere el Catòlic, en canvi, morí a la batalla de Muret, on lluitava contra el tutor del seu fill, Simó de Montfort.
El papa Inocenci III, per evitar una batalla successòria ordenà a Simó de Montfort que lliurés el jove príncep, legítim al tron, a la cort catalanoaragonesa. Així, el 1214, en un solemníssim acte, Jaume I començava el regnat.
Per testament de Maria de Montpeller, la seva difunta mare, el jove Jaume I fou conduit al castell templer de Montsó, on s’educà religiosa i bèl·licament. Quan en sortí es decidí casar-lo amb Elionor de Castella però els dos eren massa joves encara i com Jaume I deixà escrit en el “Llibre dels feits”: Un any estiguem amb ella que no podiem fer res ço que els hòmens han de fer amb llur mulher, car no havíem l’edat.

divendres, 29 de febrer del 2008

Segona Part: La figura del Gladiador


Aclamats pels romans i retirats pels cristians, els gladiadors, eren els responsables màxims de tenyir les arenes dels amfiteatres de sang. També eren els responsables de l’addicció que el poble sentia envers ells i es que els gladiadors eren considerats estrelles “mediàtiques” pel poble. Però només pel poble, ja que les altes classes i els dignataris els consideraven el més baix que un home podia arribar a ser. A part d’esclaus, és clar. Tot i això aquestes classes se’n beneficiaven, els gladiadors eren una rica font d’interessos.
Totes les tardes hi havia lluites de gladiadors a Roma. La mitjana de lluites de cada tarda era de 25 o 30 lluites. És clar, els mites, presents per tot també hi són aquí amb la dita que a l’arena de l’amfiteatre no hi quedava només que l’únic vencedor. Doncs tampoc és del tot certa. Els gladiadors, requerien un manteniment, un entrenament, un allotjament, etc, i tot això resultava car pel “domini” o senyor dels gladiadors. És cert que hi morien un bon nombre de gladiadors, però no tots. La multitud preferia que es matés un gladiador que hagués mostrat covardia que un que hagués lluitat encarnissadament fins al final.
Un gladiador no podia lluitar de qualsevol forma, ho tenia que fer amb estil, amb gràcia, si es vol. Això significa fer els passos amb una determinada forma, així com la lluita en general, com fer les estocades o tirar la xarxa, etc. Això no suposava una lluita falça, manipulada des del principi, sinó que havien estat entrenats a moure’s d’aquesta forma, a lluitar bé.
En els entrenaments, duts a terme en una escola de gladiadors, on vivien amb la resta d’iguals, lluitaven amb una espasa de fusta. Degut a les dures condicions en que vivien en aquestes escoles i les dures normes de disciplina, els que es volia evitar amb una espasa de fusta era la mort d’un gladiador, deguda als enfrontaments, baralles entre ells i odis que podien fer perdre al “domini un bon grapat de diners, apart d’una revolta que podria tenir unes dimensions considerables.
Però un bon gladiador a part de dominar l’art de la lluita amb arma, també tenia que dominar la lluita amb el cos (s’entén braços i cames).
Els gladiadors, com a bones estrelles mediàtiques que eren, també estaven subjectes a les modes del temps. Les seves armadures podien arribar a ser espectaculars i ser de materials com la plata. Aquestes modes podien canviar d’un any per a l’altre.
La nit abans del combat se solia oferir als gladiadors un sopar on eren mostrats i on es podien fer apostes pel candidat preferit.
Però tots els gladiadors eren iguals? No, hi havia diferents tipus i sempre s’intentava que un gladiador mes pesat però més ben protegit lluités contra un de no tan protegit i més lleuger. El Retiarius duia una hombrera esquerra el pit cobert per armadura Les seves armes eren el trident i la xarxa, encara que aquest tipus de gladiador no mataria mai amb el trident, sinó amb una daga. Feia al·lusió a Posidó. El Secutor, que solia lluitar amb el Retiarius duia un casc tancat i armadura parcial en les cames i braç esquerre. Feia referència a un peix i solia lluitar contra el Retiarius. Mirmilonius, que duia un casc amb visera , escut gran, protecció a la cama esquerra i armadura articulada al braç dret. Lluitava contra els Tracius o Homoplacius. Tracius, amb casc completament tancat amb visera, armadura parcial en cames i braç dret, escut petit i espasa corbada. Homoplacius, amb escut circular i casc tancat amb visera. Duia protecció a les cames. Les seves armes eren una llança i un punyal. I per últim els Provocatore, que duien casc militar, armadura al pit, un gran escut i protecció a la cama i al braç esquerre. La seva cama era una espasa recta. Aquests eren, sens dubte els més significatius. Per quin faries la teva aposta?

divendres, 15 de febrer del 2008

Primera Part: Els gladiadors i Roma

Què pensem quan pensem amb Roma? Potser pensem amb una civilització culta, que afavorí la política, les lletres, l’art i demès. No estaríem equivocats pensant així, però tampoc ens equivocaríem si ho féssim tot just al contrari. La civilització romana era una civilització brusca, sagnant, bel·licosa i una mostra d’això ho són les lluites de gladiadors.
Si que sabem que en aquests tipus de lluites participaven Gladiadors contra gladiadors o gladiadors contra feres i que aquestes lluites es feien en uns recintes propis de la majestuosa arquitectura romana, els amfiteatres. Però que més en sabem?
Les lluites de gladiadors tenen el seu origen en els etruscs. Aquest poble, que fou contemporani durant un temps als romans, utilitzava aquest tipus de lluita als funerals. És clar, sempre de persones il·lustres, així amb la mort dels gladiadors morts s’honrava el difunt. Amb la República romana les lluites continuaren tenint aquest tipus de utilitat, però poc a poc anaren adquirint protagonisme entre la massa popular. És més per a la massa popular es convertiren en obligatòries. Així, les famílies patrícies aprofitaren la conjuntura per comprar vots. Amb l’arribada de l’Imperi adquiriren encara més protagonisme. Les lluites mostraven el poder de Roma i eren imprescindibles per a la massa popular que assistia diàriament o quasi diàriament als espectacles on se li donava pa (d’aquí l’expressió panem et circenses). Si que els gladiadors eren importants per al poble, però també ho eren per als polítics. Què millor per acontentar el poble què donar-li allò que demana i de passada evitar revoltes i comprar el vot. Aquests espectacles sagnants eren els pretext perfecte per als polítics. Abans d’arribar al poder els pretendents lluitaven entre si per veure qui oferia les millors lluites i quan un dels pretendents pujava al poder oferia al públic les tan ansiades lluites de gladiadors que, en alguns casos podien durar mesos.
Però com ja sabem, no tot és etern i a les lluites de gladiadors també els arribà la fi, dintre inclús, de l’Imperi. Amb l’arribada del cristianisme aquests events anaven perdent interès. L’emperador cristià Constantí feu el primer pas prohibint la mort dels cristians a les feres, que tant agradaven al públic. Però fou el següent emperador, Honori, que posà punt i final a les lluites de gladiadors, prohibint-les.

dimarts, 12 de febrer del 2008

Els museus i les muses


D’on prové la paraula museu? Qui no ha sentit mai parlar de les muses, aquelles meravelloses dones que inspiren genis, poetes, escriptors i pensadors… Un museu era un recinte consagrat a les muses, divinitats gregues protectores de les Ciències i les Arts, típics de la Grècia hel·lenística, que es convertiren en centres de reunions intel·lectuals de filòsofs, matemàtics, poetes, escriptors, etc, de l’època.