Com eliminar el
record d’algú que ha actuat contra els interessos de l’Estat romà? Com eliminar
la seva petjada i procurar que el nom d’aquesta persona no passi a les pàgines
de la història? La Damnatio Memoriae volia posar remei. Era un càstig que
pretenia utilitzar l’oblit.
Damnatio
Memriae significa “condemna de la memòria”. Un càstig terrible durant
l’antiguitat, quan l’home comença a prendre consciència de la importància de
ser recordat, en un cicle llarg com és la història, concepte que començava a
aparèixer en aquells moments.
Tot i que el
fet, l’acte de fer desaparèixer la petjada d’algú, començà a utilitzar-se a
l’època antiga -i es continuarà utilitzant durant tota la història- l’expressió
“damnatio memoriae” no fou utilitzada durant aquesta antiguitat i no serà fins
el segle XVII quan es començarà a utilitzar. Segurament, durant l’època romana
es parlés d’”oblivió”(oblivio-onis, f: oblit,
caure en l’oblit).
Durant aquesta època
romana, quan el culte als ancestres i la memòria familiar eren un dels punts
més importants de la cultura i la societat romanes, la Damnatio Memoriae era un
càstig institucionalitzat, si bé es va utilitzar, oficialment, en contades
ocasions.
El conjunt de
mecanismes conegut com modernament com a Damnatio Memoriae arrenca a Roma durant
la època republicana amb la abolitio nominis -la prohibició de que el nom del condemnat pogués passar als seus
fills i hereus- i la rescissió actorum la completa destrucció de la obra
política i artística/evergètica del condemnat.
Fou durant l’Imperi quan la Damnatio Memoriae
es va perfeccionar i ampliar. Però també fou utilitzat com un instrument de
venjança. Molts cops l’emperador que acabava de pujar al tron imperial,
utilitzava aquest mecanisme per eliminar qualsevol manifestació de l’emperador
anterior.
Tot i així, la
Damnatio Memoriae era un mecanisme institucionalitzat i legal. La proposta
arribava o era proposada pel Senat, que l’aprovava o la rebutjava. Si quedava
aprovada -com en el cas de Cal·lígula- , s’havia d’esborrar tota petjada que la
persona a qui se li aplicava la pena havia deixat sobre la faç de la terra.
Així, s’havia d’eliminar totes les inscripcions dedicades a aquella persona o
que en fessin referència, qualsevol estàtua erigida d’aquell subjecte i fins i
tot qualsevol edifici que el subjecte havia erigit en acte d’evergetisme. Aquest càstig, de caire
més oficial, solia ser emprat per a ciutadans venerables i ex-emperadors,
sobretot després de les seves morts. El càstig oficial contrasta amb un càstig
de caire més espontani i si es vol, més popular, extraoficial, sense ningun
tipus d’aprovació oficial i que els ciutadans podien emprar a la seva voluntat.
Era difícil que s’aconseguís l’efecte
desitjat, la completa eliminació de la petjada d’una persona i més si aquesta
persona havia mantingut una forta actitud evergètica, fet que es podia mantenir
en un nombrosíssim nombre d’obres escampades per tota la Urbs i per infinitat
de províncies.
Donada la situació de volatilitat
constant en la política romana durant totes les seves etapes, tampoc era estrany
que el Senat decretés Damnatio Memoriae durant la vida de la persona en
qüestió.
Però la Damnatio Memoriae era coneguda
en gairebé tot el món antic i en tenim alguns testimonis. Uns dels testimonis prové de la Grècia antiga,
quan el 356 a. C. Erastó, que vol passar a la història sigui com sigui, crema
el temple de Diana a Efes -ciutat grega de la Jònia, Àsia Menor-. Un cop
executat, les autoritats, coneixent la seva motivació, el condemnen a l’oblit. Van
decretar, fins i tot, pena de mort per a qui pronunciés el seu nom. I sense
voler-ho van crear l’efecte contrari.
També a l’antic Egipte hi ha casos de
Damnatio Memoriae. Durant el seu regnat, el faraó Amenophis IV (1353-1336 a. C), faraó de la dinastia XVIII, del denominat “Imperi nou”, va
implantar un canvi radical que va canviar tots els aspectes de la vida egípcia,
mitjançant una reforma religiosa. El faraó decidí trencar el tradicional culte
politeista egipci per introduir un nou culte únic: el déu Athon -el disc
solar-. Ell mateix es va canvia el nom -va passar a denominar-se oficialment
Aken-Athon-, va canviar la nova capital de l’imperi, que va passar de Tebas a
una nova capital de nova construcció, Ajetathon. Però la reforma religiosa va
copsar molt més enllà de l’àmbit religiós i va allargar-se fins l’àmbit polític
i de la vida privada, cosa que no se li va perdonar mai, al faraó. Els faraons
posteriors, van retornar a la situació anterior. I això implicava una ambiciosa
política de Damnatio Memoriae. Fins i tot la capital Ajetathon va ser enterrada
a les arenes del desert.
La Damnatio
Memoriae, però, ha estat present durant tota la història, sota denominacions
diferents, inclús sense cap mena de menció. Utilitzada de totes les maneres possibles ha
arribat fins als nostres dies.