dilluns, 3 d’agost del 2015

La (sospitosa) malaltia de Brunelleschi.

"Il Duomo" de Florència, de Brunelleschi.
La Florència del s.XV estava immersa en un descobriment artístic continu. El nou corrent estilístic renaixentista -que sustituia poc a poc el gòtic atenuat italià- i el mecenatge artístic d'algunes famílies poderoses, covertí la ciutat en un autèntic vesper d'artistes i el centre neuràlgic del món
artístico-cultural.

Tant Ghiberti com Brunelleshi, dos escultors antogònics, estaven condemnats a trobar-se. Aquest parell d'artistes competidors de la Florència del primigeni Renaixement ja havien competit al concurs d'execució de les segones portes del baptisteri de la catedral florentina, el 1401. El concurs, on s'havien de fabricar unes plantxes de bronze amb relleus bíblics, va ser guanyat per Ghiberti i Brunelleschi, completament decebut, marxà a Roma per continuar els estudis d'arquitectura (ja que l'artista humanista havia de ser un artista polifacètic).

Brunelleschi
Però més tard, Brunelleschi tornà a Florència i serà en el marc d'un altre concurs, el de la construcció de la cúpula de la nova i catedral florentina, quan tornarà a coincidir amb Ghiberti. Il Duomo es començà a construir el 1296 sota la direcció d'Arnolfo di Cambio. Però la mort d'aquest als pocs anys faria que, en el futur, el projecte original canviés uns quants cops. Tot i així, les dimensions gegantines de la cúpula es van mantenir. I això suposava un repte arquitectònic per a l'època. Un repte que fins llavors ningú era capaç de sol·lucionar.
I és aquí on entra en escena el concurs de 1418, on el gremi de teixidors de la llana (qui financiava l'obra) va encarregar la missió de construir la gegantina cúpula a dos escultors: Lorenzo Ghiberti i a Brunelleschi. Els dos havien entrat a concurs presentant plànols i maquetes, on demostraven la seva capacitat de contrucció de la cúpula. Els dos artistes, que personalment no es portaven gens bé, haurien de treballar plegats en la construcció de la cúpula més gran construïda fins el aquell moment. I això va fer que Brunelleschi estés a punt d'abandonar la ciutat en vàries ocasions, perquè treballar amb el seu rival li provocava, en boca de Vasari, “desesperació i amargura”. Tot i que els custodis li havien assegurat que el constructor tan sols seria ell i que Ghiberti només supervisaria, li assignaren a aquest últim el mateix sou que al primer. A més, hi havia el tema de l'honor i la fama, que Brunelleschi no volia compartir amb ningú.

Autorretrat en relleu de bronzede Giberti
a les portes del baptisteri
de la catedral de Florència.
Era tan gran el turment de Brunelleschi que va començar a pensar la forma d'allunyar el seu rival de l'obra. Un matí no es va presentar a la construcció: es va posar al llit i es va fer el malalt. Els mestres d'obra van acudir a Ghiberti per rebre instruccions, però aquest no tenia idea de com continuar l'obra i va contestar que havia de ser Brunelleschi qui donés les ordres. I així, durant uns dies: Brunelleschi fingint malaltia al llit, Ghiberti no sabia com continuar l'obra, i aquesta, parada amb els constructors i el poble dubtant si s'acabaria.


Finalment, els custodis van conseguir treure a Brunelleschi del llit amb la promesa de que, ja que els sous estaven partits, també ho havia d'estar la feina (Brunelleschi sabia perfectament que Ghiberti no sabia com pujar la cúpula). Així, Brunelleschi va poder deixar en evidència Ghiberti i això va fer que, finalment, nombressin a Brunelleschi superintendent i cap vitalici de l'obra i que res es feu sense el seu consentiment. A més, rebria una important quantitat de diners.


Lorenzo Ghiberti, avergonit, encara es quedaria (gràcies a amistats poderoses) durant tres anys més a l'obra, percibint el mateix salari. Tot i això, havia perdut la partida. Brunelleschi quedaria unit, secula seculorum a la gegantina cúpula, una de les més belles de la arquitectura universal, i que es pot veure des de qualsevol punt de la capital de la Toscana.

dilluns, 30 de juny del 2014

Vasari ja va resoldre el somriure de la Mona Lisa.


Hi ha qui diu que és un somriure amagat. Hi ha qui diu que és un somriure amargat. Hi ha experts que diuen que el seu somriure no es pot copsar si el mires directament i que es copsa mirant-lo indirectament (això és, mirant altres parts del cos). Inclús hi ha un estudi que xifra la felicitat de la Mona Lisa en un 83%! I, esclar, n'hi ha que no veuen el somriure enlloc.


El debat del somriure de la "Gioconda" ha arribat fins nosaltres i durant aquest llarg trajecte durant tots aquests segles (la Mona Lisa va ser pintada per Leonardo Da Vinci entre l'any 1503 i el 1506) hi ha hagut tota mena de confabulacions, entre les que destaca que la dona del Giocondo i Leonardo Da Vinci, el seu pintor, mantenien una  relació amorosa.

Però, pel que sembla, no hagués fet falta tants segles per haver trobat una resposta a la qüestió. I és que el pintor, arquitecte, escriptor i historiador renaixentista Giorgio Vasari (1511-1574), en la seva obra magna "Vides dels més excel·lents arquitectes, pintors i escultors", publicada el 1550 (obra que va fer que el nomenessin primer historiador de l'art i on es pot trobar una sèrie d'anècotes i rumors que envolten els pintors i les seves obres) ens dóna una pista d'on podia provenir aquest somriure.

Segons Giorgio Vasari "Mona Lisa era molt bella; mentre cantava tenia gent cantant o tocant, i bufons que la feien estar alegre, per foragitar la malenconia que sol portar la pintura d'aquests tipus de quadres."


El mateix artista polifacètic anticipa l'èxit que en un futur tindria el quadre (actualment és un dels més visitats al Museu del Louvre) dient que "(la Mona Lisa) tenia un gest tan agradable que resultava, al veure'l, alguna cosa més divina que humana i es considerava una obra meravellosa per no ésser distinta de la realitat".


Quants segles de debats ens hauríem estalviat consultant una obra literària escrita el mateix segle en que Leonardo va pintar una de les seves obres més famoses? Les "Vides" es van escriure uns 40 anys després de l'aparició de la Gioconda!


(La imatge superior és la "Mona Lisa" de Leonardo Da Vinci; la imatge inferior és l'"Autorretrat" de Giorgio Vasari).

dilluns, 20 d’agost del 2012

El rei de França, la boda i una llança a l'ull.


La pau de Cateau-Cambresis (1559) entre la Monarquía de Felip II i la francesa d’Enric II, posava fi a un llarg conflicte bèl·lic protagonitzat per ambdues monarquies pel control, sobretot, de la Península italiana.

A part de les clàusules territorials i econòmiques signades pels dos monarques, hi havia les matrimonials. Felip II havia de casar amb la filla del rei francès: Isabel de Valois (a qui també se la coneixeria com Isabel de la Pau).

Les clàusules matrimonials, foren uns apartats corrents en els tractes de pau de l’època, com també ho foren a l’edat mitjana. Intentaven ser (ja que no sempre funcionaven) una garantia de compliment dels tractes de pau. Molts cops, però, les bodes se celebraven i les paus es trencaven.

La boda de Felip II i Isabel de Valois se celebrà el mateix any 1559, quatre anys després d’haver estat coronat felip II. Les bodes es feren amb tot el desplegament de l’època, pertinent amb dues monarquies poderoses i centralitzadores, com ho eren la Monarquia hispànica i la Francesa. Com Felip II no va poder assistir a la boda, ho faria un lloctinent del rei i més tard ja assistiria a la seva pròpia boda.

Però el destí, que es capriciós feu que un dia festiu es convertís en una tragèdia. El rei de França, Enric II, pare de la núvia va voler participar en la justa que se celebrava en motiu de l’enllaç, sent el seu contrincant, el cavaller Montgomery, a qui la llança se li va partir, enclavant-se-li a l’ull del monarca.

El pensament barroc posterior, acceptaria el món com una “vanitas”, on la mort és omnipresent i on, fins i tot els reis moren. Però això serà ben entrat el barroc. Poc s’imaginava el rei francès, poderós després d’haver lluitat en infinitat de batalles i conquestes, que moriria per una llança fallada. I és que deu dies més tard, l’infecció imparable de l’ull del rei, va acabar matant-lo.

(El personatge de l'imatge, de mirada melancòlica, és el rei francès Enric II. El pintor François Clouet, que va saber reflexar amb una gran profunditat la mirada del monarca, tampoc s'imaginava que aquesta mirada seria atravessada per una arma).

dimarts, 10 d’abril del 2012

Clio també inspira els escriptos "nergres"

La mussa de la història mai ho hagués dit. Mesclar història i gènere negre...! Una idea arriscada que pot donar, però, uns fruits molt delectosos. Aquesta és l'idea que un grup d'escriptors amb una ment policíaca (i vés a saber amb quins pensaments) ens proposen en el recull de relats "Clio: mussa i assassina" que es presentarà el proper dissabte 28 d'abril a Vall-de-Roures, lloc que ja s'està convertint, any rere any, en l'amagatall dels amants del gènere negre. Durant el dia es faran diferents activitats.
En aquesta tercera edició de la trobada negra , que enguany porta el nom de "Gènere Negre i Història", els escriptors han hagut de retrocedir en el temps per adecuar la literatura negra amb l'històrica. El resultat és un llibre que, ens avisen, no defraudarà. Fins i tot la mateixa mussa Clio, amb l'agenda més que apretada, ha fet públic que hi estarà present.

L'obra està organitzada pel tandem Jordi Pijoan-lópez i Fede Cortés i s'hi engloba escriptors com Maria Carme Roca, Xulio RicardoTrigo, Silvestre Hernández, Pere Perellón, Teresa Bertran, Andreu Carranza, Jordi Peñarroja, Toni Orensanz, Miquel Esteve i Vicent Sanz. El pròleg, com la sang, corre a càrrec de Alícia Giménez Barlett i cada relat anirà acompanyada amb l'il•lustració de l'artista Pau Ferrando. Un bon còctel històrico-criminal, sens dubte.

Per celebrar el naixement de "Clio: mussa i assassina" des del Brevis Coniuratione publicarem un seguit de posts on s'intentarà contextualitzar alguns dels aspectes de l'època tractats al recull. L'apartat del blog durà per nom "Connexió directa amb Clio".

Salut i que la mussa us acompanyi!

Podeu trobar més info al següent enllaç http://www.ebrenegre.blogspot.com.es/



diumenge, 2 d’octubre del 2011

Baldassare Castiglione i "El Cortesà": sobre el llinatge d'un home.

        Si  Maquiavel ens parla, en la seva obra magna “El Príncep”, sobre el comportament que un príncep ha de tenir per a ser un bon príncep, una altre humanista italià de l’època ens parlarà sobre el comportament que un altre tipus de privilegiat, el cortesà, ha de tenir per a ser un bon cortesà. Estem parlant de Baldassare da Castilglione  (1478-1529), qui havent participat en diferents tribulacions que sofrí la península italiana a principis del segle XVI, s’acabà establint a la cort del duc d’Urbino, Guidobaldo da Montefeltro, on escrigué el famosíssim tractat de comportament i on fa un retrat del que ha de ser un bon cortesà, “Il libro del Cortegiano” (El Cortesà)


En el capítol II d’aquesta obra ja ens fa una primera aproximació sobre com han de ser els homes i dones de la cort. Se’ns diu que abans de tot han de “tenir un bon llinatge”, ja que en la mentalitat de l’època  “major desproporció tenen els fets roïns amb els homes generosos que amb els baixos”. A més “el de noble sang, si es desvia del camí dels seus avantpassats, taca el nom dels seus (...) i perd el guanyat per ells. (...) però la baixa sang, no trobant en falta ninguna resplendor, fa que els homes baixos no tinguin el desig de l’honra i el temor a la deshonra "

La cort d’un palau podia estar formada per un centenar de persones al servei d’un senyor i es desplaçaven allí on aquest anava. Val a dir que entre els cortesans hi havia jerarquies, depenent de la proximitat i la confiança que rebien amb el seu senyor. Duien una vida còmoda basada amb l’entrenament d’armes, la música, el ball, la poesia, la filosofia, la menja, etc. Alguns també ocupaven càrrecs de govern, com ara secretaris, missatger, missions diplomàtiques, etc. Aquests cortesans formaven part d’un microcosmos tancat, reunits en sales de ball, jardins, sales de recepció i una de les seves accions principals era adular el seu senyor, cosa que feien amb escrits, pintures, etc.  Els mateix Baldassare fou cortesà a la cort d’Urbino.

(El retrat de la part superior pertany al pintor Rafael Sanzio i la persona retratada és el mateix Baldassare. El video musical de sota ens permet imaginar els ambients dels universos cortesans)

divendres, 5 d’agost del 2011

Akhenatón i nou culte.

(Sense imatges, de moment per problemes amb el servidor)
El gran faraó Amenhotep III (1386-1349) va morir de sobte sense haver designat el seu fill com a successor. Tot i així, el jove fill del faraó difunt va ser designat faraó com a Amenhotep IV. Ningú sabia, però, els canvis que li esperaven al regne, que trasbalsarien tots els aspectes de la vida egipcia. 

Els cinc primers anys del regnat , continuen la línia del regnat anterior i caracteritzat per l'enfasis que se li dóna al déu Aton, el disc solar, en prejudici de la religió d'Estat Amon. Se li construeix algun temple i se li dedica alguna estela. Però tot anirà molt més lluny.

Al sisè any del regnat, podem veure com el monarca ha canviat el seu nom pel d'Ajen-Aton i dos anys abans havia fundat una ciutat amb el mateix nom, dedicada al deu Aton, que es convertiria en la nova capital egípcia. I es que, segons una inscripció molt fragmentaria, el faraó va sentir la crida del déu, a la manera cristiano-jueva o àrab.

Al principi els cultes d'Amón i les altres deïtats no van ser perseguides, però van funcionar a ralentí. Però, per decret reial, Aton, es convertirà es religió oficial del regne. Llavors començarà una era de damnatio memoriae, contra tots els altres déus. La reforma religiosa havia començat, i temples, inscripcions, i arts figuratives, que representaven altres déus van ser sotmesos a un procès destructiu, esborrant totes les inscripcions on apareixia el nom d'altres déus. El faraó, es va ajudar de l'exèrcit per complir la seva missió.

No sabem si realment el faraó va tenir una veritable revelació o ho va fer per restar poder al clergat d'Amon, que durant els anys anteriors havia anat acumulant molt de poder i influència en la cort.

Passats uns anys, el faraó va veure que la reforma imposada començava a fracassar. Un cop va morir, la seva dona Nefertiri va intentar continuar o mantenir la reforma però a la seva mort (segurament violenta) el tro va ser ocupat pel germà del faraó difunt, Tutanj- Amon (que al principi del regnat, duia el nom del nou déu, Tutanj Aton). Aquest, a part de prendre el nom del deu estatal tradicional (Amón), va traslladar la capital a Menfis, abandonant la ciutat de "l'heretgia" i per decret reial va restaurar el culte a Amón. Començava el fi del que s'havia denominat la "heretgia egipcia".

Encara que el déu Re, el sol, era el déu principal de la mitologia egípcia, Amón, déu de l'aire i que es troba a tot arreu, pel qual se'l nombra com "l'ocult, se'l relaciona amb re, pel qual el binomi Amon-Re es normal de trobar en les inscripcions. Ra era representat com un home amb cap de falcó. A sobre hi duia representat un disc solar. Era el pare de totes les coses i l'encarregat del cicle de la mort i la resurrecció. Amón, era representat amb cos humà i cap de carner.

dissabte, 30 d’abril del 2011

La missió de Marlene Dietrich

La actriu Marlene Dietrich (Alemanya, 1901-EUA, 1992) va estar a punt de canviar la història europea amb els seus encants sensuals. I es que, segons fonts de l'època era una dona explosiva, capaç d'aconseguir l'impossible amb les seves armes sexuals.

Actriu de moda a l'Europa d'entreguerres, va veure amb estupefacció com un partit polític, amb punts en el seu programa com l'antisemitisme o la venjança de la vergonya soferta per Alemanya a la fi de la primera guerra mundial, pujava com l'escuma en la vida política alemanya.

Com que era una dona que podia postrar qualsevol home als seus peus va preparar un plà per acabar amb tota aquella cosa estranya que estava envoltant Alemanya.

Cap l'any 1937 va pensar en matar a la font del problema. Mataria el fürer i acabaria amb el problema per sempre. Però no tot era tan fàcil. Hitler estava sempre rodejat de guardes i condicionals. A més per accedir al fürer havies de passar un control exhastiu, per demostrar que no anaves armat.

El plà era senzill: mitjançant una cita prèvia, entraria a la cambra de Hiltler (ell hauria acceptat ràpidament, coneixent la nit que li esperava) completament despullada, demostrant, així que no duia ninguna arma amagada. Un cop a dintre i amb un Hitler completament embriagat d'encants es trauria una agulla que faria servir per recollir-se el pèl, que hauria estat mullada amb verí. Hitler cauria al cap d'una estona. I problema resolt.

L'actriu no va tirar el plà endavant per por de que aquest no sortís bé. Així, veient l'atmòsfera antisemita i violenta que es respirava al país, va decidir marxar als E.U.A, on va seguir la seva carrera i on es va consolidar com un del les icones de sèptim art. Val a dir que durant la Segona Guerra Mundial, l'actriu va compondre alguna cançó anti-nazi per donar suport a l'exèrcit dels EUA, que lluitava contra alemanya, a més de fer alguna de les famoses aparicions de famoses a les bases militars per pujar la moral als soldats.