26 d’Abril de 1478. Florència es vestia de gala per celebrar sota el seu “campanile” una missa solemne, on hi anirien personatges representatius del moment com Lorenzo di Médici (cap de l’estat florentí i l’home més poderós del moment), el seu germà Giuliano, alguns representants de la família rival de Lorenzo, els Pazzi, Rafael Sansóni Riario (net del Papa Sixt IV) o L’arquebisbe de Pisa, Francesco Salviati. Aquell pareixia un dia de festa. El que ningú sabia es que els fets canviarien dràsticament.
El poder que tenia a les seves mans Lorenzo “El Magnífic” era motiu d’enveges entre alts personatges com el Papa Sixt IV, el rei Ferran de Nàpols, o el poderós Duc d’Urbino, Federic de Montefeltro. I es que el poderós florentí no solament tenia a les seves mans una de les banques mes grans i prestigioses del món conegut, sinó que a més era la mà que manejava la política florentina, la qual amenaçava alguns del interessos que estats com Roma tenien dipositats en algun territori o sobre el comerç que la capital de la cristiandat mantenia amb diferents estats que formaven la península itàlica. Eren molts els que pensaven que s'havia d'acabar, com més ràpid millor, amb aquella poderosa estirp. Habien de planificar una conjura, la qual es duria a terma el 26 d'Abril de 1478, durant la celebració d'una missa on hi assistirien els conjurats, entre els quals hi havia els citats abans, el cardenal Rafael Sansoni Riario, el mateix Papa Sixt IV, el Duc d'Urbino, etc.
Així, quan el sacerdot que impartia la missa es disposà a aixecar el calis, els conjurats començaren el seu atac. Havien esperat molt per actuar, ja que el colp només es podia fer amb els dos germans Médici estant. De lo contrari, si un dels dos pogués sobreviure portaria a terme una forta venjança a l’estil Médici.
Els conjurats s’abalançaren contra Giuliano, que en qüestió de segons ja era mort a terra. Ara només faltava l’objectiu principal: Lorenzo, que gràcies a les seves habilitats de guerrer ben format, havia aconseguit escapar i tancar-se, ajudat per sacerdots i fidels als Médici, a la sagristia de la catedral.
Alguna cosa havia fallat. Les tropes partidàries als Médici no tardaren molt en llançar una contra ofensiva, provocant la retirada dels conjurats i les seves tropes.
El terra sagrat de la catedral de Florència es trobava ple de cadàvers d’ambdós bàndols. La conjura havia fallat. Havia sobreviscut un dels Médici. “El Magnífic” estava esperant que la situació tornés a la normalitat per tornar al seu palau, on planejaria la multitudinària cacera de conjurats i ajudants que en un futur tindria lloc per tots els estats italians. Una de les brutalitats més sagnants del Renaixement italià. Aquela mateixa vesprada, val a dir, ja penjaven els cadàvers d’alguns participants de la conjura a la torre de la principal presó de la ciutat.
El poder que tenia a les seves mans Lorenzo “El Magnífic” era motiu d’enveges entre alts personatges com el Papa Sixt IV, el rei Ferran de Nàpols, o el poderós Duc d’Urbino, Federic de Montefeltro. I es que el poderós florentí no solament tenia a les seves mans una de les banques mes grans i prestigioses del món conegut, sinó que a més era la mà que manejava la política florentina, la qual amenaçava alguns del interessos que estats com Roma tenien dipositats en algun territori o sobre el comerç que la capital de la cristiandat mantenia amb diferents estats que formaven la península itàlica. Eren molts els que pensaven que s'havia d'acabar, com més ràpid millor, amb aquella poderosa estirp. Habien de planificar una conjura, la qual es duria a terma el 26 d'Abril de 1478, durant la celebració d'una missa on hi assistirien els conjurats, entre els quals hi havia els citats abans, el cardenal Rafael Sansoni Riario, el mateix Papa Sixt IV, el Duc d'Urbino, etc.
Així, quan el sacerdot que impartia la missa es disposà a aixecar el calis, els conjurats començaren el seu atac. Havien esperat molt per actuar, ja que el colp només es podia fer amb els dos germans Médici estant. De lo contrari, si un dels dos pogués sobreviure portaria a terme una forta venjança a l’estil Médici.
Els conjurats s’abalançaren contra Giuliano, que en qüestió de segons ja era mort a terra. Ara només faltava l’objectiu principal: Lorenzo, que gràcies a les seves habilitats de guerrer ben format, havia aconseguit escapar i tancar-se, ajudat per sacerdots i fidels als Médici, a la sagristia de la catedral.
Alguna cosa havia fallat. Les tropes partidàries als Médici no tardaren molt en llançar una contra ofensiva, provocant la retirada dels conjurats i les seves tropes.
El terra sagrat de la catedral de Florència es trobava ple de cadàvers d’ambdós bàndols. La conjura havia fallat. Havia sobreviscut un dels Médici. “El Magnífic” estava esperant que la situació tornés a la normalitat per tornar al seu palau, on planejaria la multitudinària cacera de conjurats i ajudants que en un futur tindria lloc per tots els estats italians. Una de les brutalitats més sagnants del Renaixement italià. Aquela mateixa vesprada, val a dir, ja penjaven els cadàvers d’alguns participants de la conjura a la torre de la principal presó de la ciutat.
3 comentaris:
El passat, que és el lloc d'on venim i d'on podem aprendre, té el seu lloc també al món blocaire. Me n'alegro i aniré visitant aquesta pàgina.
Ànims amb el projecte, com a historiador estaré encantat de seguir estos episodis que proposaràs. Endavant amb la història!
Hola,
T'hem trobat a través de Joan M. Garcia.
Hem afegit el bloc a l'Ebresfera.
Benvingut!
Publica un comentari a l'entrada