Com podem veure en el títol, l’història de l’art també es permet el luxe de jugar amb les paraules. I es que si llegim al peu de lletra les dues parts en que consta el títol trobarem dues afirmacions diferents.
En la segona, “El crit” (de Munch ), se’ns indica que Edvard Munch (1863-1944), l’autor expressionista per excel·lència pintà aquest quadre que denominà “El crit”.
En canvi, en la primera se’ns indica un fet que el mateix artista en persona visqué i que en un comentari de la seva obra, el 1892, explica així:
“Passejava jo amb dos amics meus quan el sol es va amagar. El cel, ràpidament, es feu de color roig sang... els meus amics prosseguiren el viatge, mentre jo, tremolant encara per l’angúnia, vaig sentir que un crit sense fi travessava la naturalesa.”
És normal, en tot el repertori d’obres de Munch, trobar temes semblants. Fou un home terriblement turmentat per l’angúnia existencial, de les crisis dels valors ètics i religiosos, de la soledat humana, etc.
El crit és un reflex del gris món interior de l’artista.
En l’obra, l’autor utilitza tonalitats irreals com ara el roig, el blau o el negre per realçar, encara més el sentiment de sofriment.
És curiós observar la figura central. L’individu (on el mateix artista hi és personificat) es posa les mans a la cara i crida, però més enllà els seus amics segueixen caminant, ni tan sols se’n han adonat que el seu amic s’ha quedat atràs.
En la segona, “El crit” (de Munch ), se’ns indica que Edvard Munch (1863-1944), l’autor expressionista per excel·lència pintà aquest quadre que denominà “El crit”.
En canvi, en la primera se’ns indica un fet que el mateix artista en persona visqué i que en un comentari de la seva obra, el 1892, explica així:
“Passejava jo amb dos amics meus quan el sol es va amagar. El cel, ràpidament, es feu de color roig sang... els meus amics prosseguiren el viatge, mentre jo, tremolant encara per l’angúnia, vaig sentir que un crit sense fi travessava la naturalesa.”
És normal, en tot el repertori d’obres de Munch, trobar temes semblants. Fou un home terriblement turmentat per l’angúnia existencial, de les crisis dels valors ètics i religiosos, de la soledat humana, etc.
El crit és un reflex del gris món interior de l’artista.
En l’obra, l’autor utilitza tonalitats irreals com ara el roig, el blau o el negre per realçar, encara més el sentiment de sofriment.
És curiós observar la figura central. L’individu (on el mateix artista hi és personificat) es posa les mans a la cara i crida, però més enllà els seus amics segueixen caminant, ni tan sols se’n han adonat que el seu amic s’ha quedat atràs.
2 comentaris:
A mi no m'agrada l'història ni molt menys, però per veure que has escrit m'ho he llegit tot i la veritat és que m'ha agradat molt.
He vist que aquí no hi havia cap comentari i l'he escollit per posar el meu tal i com em vas demanar.
Enhorabona i tornaré a entrar-hi per veure que més ens contes.
Molts besets.
Bé, és difícil llegir sobre alguna cosa que et desagrada. Per sort tha acabat agradat, me n'alegro. Espero que vagis participant del blog. Gràcies!
Publica un comentari a l'entrada