Què pensem quan pensem amb Roma? Potser pensem amb una civilització culta, que afavorí la política, les lletres, l’art i demès. No estaríem equivocats pensant així, però tampoc ens equivocaríem si ho féssim tot just al contrari. La civilització romana era una civilització brusca, sagnant, bel·licosa i una mostra d’això ho són les lluites de gladiadors.Si que sabem que en aquests tipus de lluites participaven Gladiadors contra gladiadors o gladiadors contra feres i que aquestes lluites es feien en uns recintes propis de la majestuosa arquitectura romana, els amfiteatres. Però que més en sabem?
Les lluites de gladiadors tenen el seu origen en els etruscs. Aquest poble, que fou contemporani durant un temps als romans, utilitzava aquest tipus de lluita als funerals. És clar, sempre de persones il·lustres, així amb la mort dels gladiadors morts s’honrava el difunt. Amb la República romana les lluites continuaren tenint aquest tipus de utilitat, però poc a poc anaren adquirint protagonisme entre la massa popular. És més per a la massa popular es convertiren en obligatòries. Així, les famílies patrícies aprofitaren la conjuntura per comprar vots. Amb l’arribada de l’Imperi adquiriren encara més protagonisme. Les lluites mostraven el poder de Roma i eren imprescindibles per a la massa popular que assistia diàriament o quasi diàriament als espectacles on se li donava pa (d’aquí l’expressió panem et circenses). Si que els gladiadors eren importants per al poble, però també ho eren per als polítics. Què millor per acontentar el poble què donar-li allò que demana i de passada evitar revoltes i comprar el vot. Aquests espectacles sagnants eren els pretext perfecte per als polítics. Abans d’arribar al poder els pretendents lluitaven entre si per veure qui oferia les millors lluites i quan un dels pretendents pujava al poder oferia al públic les tan ansiades lluites de gladiadors que, en alguns casos podien durar mesos.
Però com ja sabem, no tot és etern i a les lluites de gladiadors també els arribà la fi, dintre inclús, de l’Imperi. Amb l’arribada del cristianisme aquests events anaven perdent interès. L’emperador cristià Constantí feu el primer pas prohibint la mort dels cristians a les feres, que tant agradaven al públic. Però fou el següent emperador, Honori, que posà punt i final a les lluites de gladiadors, prohibint-les.
2 comentaris:
Van aportar grans coses els romans, i també van fer-ne de molt cruels i sagnants. Lo que passa que se'ls coneix més per les coses bones. Trobo una bestialitat qualsevol espectacle que implique la mort d'una persona, encara que en aquella època un gladiador no tenia els mateixos drets. Ara se porta més anar a qualsevol programa de la tele i contar les intimitats de l'ex-parella. Potser d'aquí uns segles també s'asombraran del que es fa avui dia per xafar als altres.
Si la veritat és que avui dia no es mata ningú, però a la televisió la incultura assoma diàriament. A vegades els platós televisius pareixen les arenes dels coliseus i els seus participants, o com "alguns" es fan dir, "periodistes", purs gladiadors de l'època antiga.
Publica un comentari a l'entrada