divendres, 29 de febrer de 2008

Segona Part: La figura del Gladiador


Aclamats pels romans i retirats pels cristians, els gladiadors, eren els responsables màxims de tenyir les arenes dels amfiteatres de sang. També eren els responsables de l’addicció que el poble sentia envers ells i es que els gladiadors eren considerats estrelles “mediàtiques” pel poble. Però només pel poble, ja que les altes classes i els dignataris els consideraven el més baix que un home podia arribar a ser. A part d’esclaus, és clar. Tot i això aquestes classes se’n beneficiaven, els gladiadors eren una rica font d’interessos.
Totes les tardes hi havia lluites de gladiadors a Roma. La mitjana de lluites de cada tarda era de 25 o 30 lluites. És clar, els mites, presents per tot també hi són aquí amb la dita que a l’arena de l’amfiteatre no hi quedava només que l’únic vencedor. Doncs tampoc és del tot certa. Els gladiadors, requerien un manteniment, un entrenament, un allotjament, etc, i tot això resultava car pel “domini” o senyor dels gladiadors. És cert que hi morien un bon nombre de gladiadors, però no tots. La multitud preferia que es matés un gladiador que hagués mostrat covardia que un que hagués lluitat encarnissadament fins al final.
Un gladiador no podia lluitar de qualsevol forma, ho tenia que fer amb estil, amb gràcia, si es vol. Això significa fer els passos amb una determinada forma, així com la lluita en general, com fer les estocades o tirar la xarxa, etc. Això no suposava una lluita falça, manipulada des del principi, sinó que havien estat entrenats a moure’s d’aquesta forma, a lluitar bé.
En els entrenaments, duts a terme en una escola de gladiadors, on vivien amb la resta d’iguals, lluitaven amb una espasa de fusta. Degut a les dures condicions en que vivien en aquestes escoles i les dures normes de disciplina, els que es volia evitar amb una espasa de fusta era la mort d’un gladiador, deguda als enfrontaments, baralles entre ells i odis que podien fer perdre al “domini un bon grapat de diners, apart d’una revolta que podria tenir unes dimensions considerables.
Però un bon gladiador a part de dominar l’art de la lluita amb arma, també tenia que dominar la lluita amb el cos (s’entén braços i cames).
Els gladiadors, com a bones estrelles mediàtiques que eren, també estaven subjectes a les modes del temps. Les seves armadures podien arribar a ser espectaculars i ser de materials com la plata. Aquestes modes podien canviar d’un any per a l’altre.
La nit abans del combat se solia oferir als gladiadors un sopar on eren mostrats i on es podien fer apostes pel candidat preferit.
Però tots els gladiadors eren iguals? No, hi havia diferents tipus i sempre s’intentava que un gladiador mes pesat però més ben protegit lluités contra un de no tan protegit i més lleuger. El Retiarius duia una hombrera esquerra el pit cobert per armadura Les seves armes eren el trident i la xarxa, encara que aquest tipus de gladiador no mataria mai amb el trident, sinó amb una daga. Feia al·lusió a Posidó. El Secutor, que solia lluitar amb el Retiarius duia un casc tancat i armadura parcial en les cames i braç esquerre. Feia referència a un peix i solia lluitar contra el Retiarius. Mirmilonius, que duia un casc amb visera , escut gran, protecció a la cama esquerra i armadura articulada al braç dret. Lluitava contra els Tracius o Homoplacius. Tracius, amb casc completament tancat amb visera, armadura parcial en cames i braç dret, escut petit i espasa corbada. Homoplacius, amb escut circular i casc tancat amb visera. Duia protecció a les cames. Les seves armes eren una llança i un punyal. I per últim els Provocatore, que duien casc militar, armadura al pit, un gran escut i protecció a la cama i al braç esquerre. La seva cama era una espasa recta. Aquests eren, sens dubte els més significatius. Per quin faries la teva aposta?