Dilluns 2 de maig al matí. Dos carruatges es preparen par marxar cap a França des del palau reial. Un ho fa, però l’altre es queda una estona dintre del recinte. Una multitud es presenta davant a la porta por on ha de sortir el carruatge. De sobte, la multitud comença a cridar “¡Traición! ¡Traición! ¡Se nos han llevado el rey y también se nos quieren llevar las personas reales! ¡Mueran los franceses!” (recordem que el rei Carles IV havia estat obligat a abdicar en favor del germà de Napoleó, Josep Bonaparte i alhora s’havia comprat a Ferran VII, fill de Carles IV, per que abandonés tota pretensió al tron. Els dos havien rebut un palau a França i una vida acomodada, on no els faltava res).
Al crit d’aquella proclama els madrilenys reunits allí intenten impedir la sortida del segon carruatge, per evitar que s’emportin el que quedava de família reial espanyola. Així, començà la revolta. La valentia i la capacitat d’acció del poble posà en una mala situació els francesos de la ciutat. Una caserna militar de Madrid organitzà militarment el poble “amotinat” i les monges d’un convent pròxim, que sortiren a socórrer els ferits, obriren les portes del convent per a que funcionés a mode d’hospital.
Al poc d’unes hores la revolució havia estat sufocada. La càrrega dels famosos mamelucs, havia contribuït a tornar la pau a la ciutat. I durant la nit, almenys cinc-cents revolucionaris foren afusellats. La qüestió dels afusellaments durant la nit és molt senzilla: Així els madrilenys no podrien dormir i amb aquest estat de por s’ho pensarien dos cops abans de tornar-se a amotinar.
Poc s’ho imaginaven els francesos. La veu revolucionària ja s’havia escampat com l’aire. Començava així l’episodi de la “Guerra de la Independència”.
Com a curiositats: Napoleó, als seus 25 anys i en veure l’oposició sorgida de l’Espanya tan tradicional del seu temps a la Revolució Francesa escrigué: "Una guerra d’ocupació seria impossible a Espanya, ja que això provocaria un aixecament popular.” Víctima de la seva pròpia teoria i en el seu desterrament a l’illa de Santa Elena, digué: "Aquella maleïda guerra va ser la causa de les meves desgràcies”.
Al crit d’aquella proclama els madrilenys reunits allí intenten impedir la sortida del segon carruatge, per evitar que s’emportin el que quedava de família reial espanyola. Així, començà la revolta. La valentia i la capacitat d’acció del poble posà en una mala situació els francesos de la ciutat. Una caserna militar de Madrid organitzà militarment el poble “amotinat” i les monges d’un convent pròxim, que sortiren a socórrer els ferits, obriren les portes del convent per a que funcionés a mode d’hospital.
Al poc d’unes hores la revolució havia estat sufocada. La càrrega dels famosos mamelucs, havia contribuït a tornar la pau a la ciutat. I durant la nit, almenys cinc-cents revolucionaris foren afusellats. La qüestió dels afusellaments durant la nit és molt senzilla: Així els madrilenys no podrien dormir i amb aquest estat de por s’ho pensarien dos cops abans de tornar-se a amotinar.
Poc s’ho imaginaven els francesos. La veu revolucionària ja s’havia escampat com l’aire. Començava així l’episodi de la “Guerra de la Independència”.
Com a curiositats: Napoleó, als seus 25 anys i en veure l’oposició sorgida de l’Espanya tan tradicional del seu temps a la Revolució Francesa escrigué: "Una guerra d’ocupació seria impossible a Espanya, ja que això provocaria un aixecament popular.” Víctima de la seva pròpia teoria i en el seu desterrament a l’illa de Santa Elena, digué: "Aquella maleïda guerra va ser la causa de les meves desgràcies”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada