Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Edat mitjana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Edat mitjana. Mostrar tots els missatges

diumenge, 25 d’octubre del 2009

Els homes del nord


Quan corria la noticia que havia hagut un desembarcament a les poblacions properes a la costa no quedava ningú. Fins i tot els homes que podien defensar les poblacions fugien despavorits. I és que la millor arma que utilitzaven aquests pobles atacants era la por. Estem parlant dels víkings, coneguts per les fonts de l’època com “homes del nord”.

Amb el nom genèric de Víkings s’engloven tres pobles: el suec, el noruec i el danès. Dits pobles, anteriorment al s. VIII vivien en una mena d’aïllament de la resta d’Europa, però fou en el sVIII que les millores en la tècnica de navegació (com ara la creació d’un vaixell veloç, el “Drakkar”) i els progressos en l’orientació astronòmica trencaren aquest aïllament.

Però què era el que buscaven aquelles gents? Al contrari del que podem pensar, no buscaven un lloc on assentar-se, sinó que els movia les ganes d’aconseguir un botí, obtenir riqueses i així incrementar el nivell de vida i social als seus respectius països freds
Els seus atacs eren ràpids i fortament destructius. El pillatge i la destrucció eren el signe més visible del seu pas.
Aquests tres pobles, però, normalment no viatjaven junts, sinó que ho feien de tres maneres diferents. Els noruecs viatjaren cap a les costes d’Anglaterra i les illes pròximes. Arribaren a Groenlàndia i inclús a Amèrica (terra de Labrador). També arribaren a Espanya. Els suecs, en canvi, preferiren viatjar cap a l’est, direcció l’actual Rússia. Varen tenir enfrontaments amb l’imperi bizantí. Per últim, els danesos, un grup especialment sanguinari, atacà fundamentalment, l’àrea de l’imperi carolingi.

Els historiadors separen dues èpoques diferents dintre els atacs víkings: Una primera època que aniria desde els anys finals del segle VIII fins aproximadament el 930 d.C. Aquí sembla haver un període de descans, ja que els països atacats havien patit una situació límit i estaven escurats. Havia esgotament de botí. Després d’això hi hagué una època de descans de 50 anys (930-980), on les poblacions europees es van poder recuperar. Les muralles i els sistemes defensius naixien aquí i allà o simplement es reforçaven les exigües o desgastades defenses anteriors. Però passada aquesta època cau sobre Europa una segona època vikinga (980 aprox. fins meitat s. XI). Val a dir que aquesta època no fou tan sanguinària. Moltes comunitats s’establiren en territoris d’altres països o demanaven un botí a un poble per tal de no atacar-los.
S’ha demostrat, per mitjà de troballes arqueològiques que els víkings no duien banyes als seus cascs, sens dubte un intent de les fonts de l’època de demonitzar els seus atacants.

divendres, 19 de juny del 2009

Gàrgoles: els habitants dels terrats de les catedrals.



Monstres,bèsties, dimonis i fins i tot dones pecadores. Aquests són els temes que podem trobar com elements arquitectònics en una catedral gòtica. Són les gàrgoles.

En l'època que s'aixecaren les grans catedrals, les gòtiques (segles XIII al XV) els artistes escultors de l'època tallaren en pedra aquests motius monstruosos per desaiguar els terrats de les grans construccions les gàrgoles eren col·locades.

Els antecedents d'aquest gust pel motiu montruós, infernal, el podem trobar ja en l'època anterior (romànic, segles X i XII) on els mestres escultors de l'època reproduien en les grans portalades de les catedrals romàniques un motiu repetit per tot europa (recordem que l'art romànic es pot considerar com el primer art comú europeu): "El judici final", on hi havia representats diverses monstruositats, entre inferns, dimonis, ànimes errants, etc. En el gòtic, però, aquestes portalades monumentals continuen existint, amb algunes diferències.

A part de desiguar els terrats de les catedrals, les gàrgoles també els decoren. Aquesta tendència estètica queda ressaltada per l'expressionisme que alguns d'aquests éssers duen a sobre. Segurament, com passava en les grans potalades les gàrgoles duien una forta càrrega moralitzant: el bon camí que l'ésser humà ha de seguir per arribar al cel. Les gàrgoles són un reflex del mal i del camí que no s'ha de seguir. En la societat medieval el judici final era una constant en la vida de l'home.

Però a més a més, aquestes escultures arquitectòniques, tenien una altra finalitat menys coneguda. Servien allunyar els dimonis, les bruixes i els mals esperits ben lluy del temple.

Molts cops, les gàrgoles passen desapercebudes. Ja sigui per l'alçària en que es troben situades o per la desconeixença de que es troben allí. Per veure-les millor podem utilitzar aparells que ens permetin observar-les més detalladament.

diumenge, 30 de març del 2008

Jaume I: joventut


Pere el Catòlic i Maria de Montpeller no eren un matrimoni ben avingut. El rei havia avorrit la seva muller i inclús havia sol·licitat el divorci. Així, quan s’anuncià que la reina esperava un fill, saltà l’expectació entre les gents de tota condició.
El dos de febrer de 1208 naixia l’hereu al tron. Però com tots els nens que naixen li faltava un nom. La reina, segons diu la tradició, encengué dotze espelmes, cada una amb un nom dels dotze apòstols. L’espelma que més tard s’apagués donaria nom a l’infant, essent aquesta la de l’apòstol Jaume. El rei, però, hagués preferit dir-li com ell, Pere.
Les conjures per eliminar el jove hereu no tardaren en sorgir. Des de la seguretat que oferia la vivenda reial de Montpeller, algú tirà una gran pedra que feu un gran forat al sostre de la cambra on es trobaven el futur rei i la seva mare i que caigué al bressol del petit príncep, no causant-li cap dany.
El rei Pere, preocupat pel seu gran enemic ( i possible autor amagat d’aquell fet), Simó de Montfort, pactà amb aquest el matrimoni del seu fill amb la joveníssima filla d’aquest home, que més valia tenir content. Inclús s’acordà que el petit Jaume es quedaria a la custodia de Simó de Montpeller. I així fou, el nen fou arrencat de les mans de sa’ mare i fou traslladat al bastió de l’enemic del seu pare, a Carcassona
En poc temps, el jove Jaume, criat a casa de l’enemic, va perdre el pare i la mare. La seva mare morí a Roma quan anà a sol·licitar la intervenció papal pel “segrest” del seu jove fill. El seu pare, el rei Pere el Catòlic, en canvi, morí a la batalla de Muret, on lluitava contra el tutor del seu fill, Simó de Montfort.
El papa Inocenci III, per evitar una batalla successòria ordenà a Simó de Montfort que lliurés el jove príncep, legítim al tron, a la cort catalanoaragonesa. Així, el 1214, en un solemníssim acte, Jaume I començava el regnat.
Per testament de Maria de Montpeller, la seva difunta mare, el jove Jaume I fou conduit al castell templer de Montsó, on s’educà religiosa i bèl·licament. Quan en sortí es decidí casar-lo amb Elionor de Castella però els dos eren massa joves encara i com Jaume I deixà escrit en el “Llibre dels feits”: Un any estiguem amb ella que no podiem fer res ço que els hòmens han de fer amb llur mulher, car no havíem l’edat.

divendres, 21 de desembre del 2007

Els tornejos de l'Edat Mitjana


L’honor, sobre tot. Qui no ha sentit parlar mai d’aquests tipus de tornejos entre cavallers, tants cops representats per l’industria cinematogràfica nord-americana? Encara que els cavallers i les justes representades al cinema, poc tenen a veure amb la realitat de fa un grapat de segles.
Els tornejos medievals comencen a la Normandia francesa al segle XII. Al principi no eren un espectacle de masses, sinó una mena d’entrenament. Recordem que per aquesta època hi havia les creuades i així, la necessitat de provar noves tècniques com l’utilització de l’estrep o la fixació de la llança a dessota l’aixella, que permetessin al genet o “cavaller”més fixació en la seva montura i mes seguretat en la batalla a l’hora d’agafar l’arma i emprendre el contrincant.
Amb el pas del temps, aquestes activitats varen cobrar més protagonisme entre la multitud, així que es començaren a practicar-se com el que avui en dia entendríem com a “deport de masses”. Val a dir que al principi no s’utilitzava cap tipus de normes, però més tard i amb la negativa de l’Església, s’imposaren unes normes “oficials”, per als tornejos.
Quin era el cobdiciat premi que obtenia el “braç fort”, el vencedor de la justa? No era, sens dubte la princesa que estem acostumats a veure per televisió, sinó alguna cosa que res té a veure amb això. El premi, eren les caríssimes montures del contrincant vençut. És bo recordar que, des de l’antiguitat, un cavall era un luxe, al qual només podien accedir les classes més adinerades.
A la Península, els tornejos arribaren més tardiament (segle XIII), ja que ja es tenia prou feina amb la Reconquesta. Però, tot i així, la primera justa fou entre els reis Jaume I d’Aragó i Alfons X de Castella (també conegut com “El Savi). L’espectacular event tingué lloc a la ciutat de València el 1272 i no fou més que un acte clarament “deportiu”.
Però la sort per als tornejos no fou eterna. Ens trobem que a les darreries del segle XVI, aquests tipus de celebracions cauen en desús.
Com a anècdota: L’últim torneig oficial que es feu a la Península, fou ja ben entrat el segle XIX. L’any 1883 se’n feu un a Barcelona per commemorar la pujada al tro de la reina Isabel II.

dissabte, 1 de desembre del 2007

La vida d'un cavaller templer



L’ordre del Temple. A tothom ens ve al cap una ordre guerrera creada partir de monjos cristians en defensa dels peregrins cristians a terra santa i per la conquesta del regne de Jerusalem. La realitat és, però, que no sempre s’esbatussaven contra “l’infidel”.
La vida d’un templer en el dia a dia de la pau, era d’allò més monòtona. Les normes estrictes de l’ordre feien que cap monjo prengués una iniciativa pròpia i es saltes aquelles normes establertes. Tot estava predeterminat: menjar, dormir, resar, etc.
Val a dir que aquests guerrers passaven la major part del dia al convent.
La jornada començava a la matinada amb els maitines: quan sonava la campana el monjo s’aixecava, es vestia i acudia ràpidament a la capella, juntament amb els seus germans, per assistir al primer ofici religiós del dia. Acabada la missa els germans es dirigien als estables a inspeccionar el seu cavall i l’equip: es tenia que estar sempre preparat per un possible atac.
Més tard, encara sent de nit tornaven al llit, però més tard, a la sortida del sol, sonava de nou la campana i el “soldat” tornava a escoltar un altre ofici religiós i després un altre cop cap a l’estable a revisar-ho tot.
Al llarg del matí assistia a dos misses més.
Al migdia, la campana anunciava l’hora de dinar. Hi havia dues tocades: la primera era per als cavallers. La segona era per als sergents. Mentre es dinava un germà llegia les Sagrades Escriptures, per lo que l’assistència al dinar era obligatòria i ningú es podia aixecar durant l’àpat per ningun motiu, per greu que fos. Acabat l’àpat es resava un Pare nostre a capella per donar les gràcies a Déu.
A mitja tarda el templer disposava d’un cert temps lliure, però sempre havia d’estar disponible i localitzable.
A l’hora nona, al caure la tarda, la campana tocava de nou: s’havia d’acudir a la capella per escoltar un nou ofici religiós. I més tard es tornava a capella per assistir a les vísperes.
Després s’assistia al sopar, que transcorria com el dinar.
El dia acabava per al templer amb la cridada a completes, un nou ofici religiós, ja de nit. Per acabar s’inspeccionava el cavall i l’equip i se n’anava a dormir, no sense resar abans, un Pare nostre. Aquesta vida tan rutinària i monòtona ens fa pensar que més d’un templer esperés amb ganes, el temps de guerra per sortir de la monotonia.