L'aventura de França a Itàlia. Segona part.

Un cop establert el poder francès a Nàpols Lluís XII tornà a les pretensions Napolitanes. Obtingut el permís papal de la conquesta de Nàpols (recordem que la idea de una creuada encara estava vigent) el rei francès pacta amb Ferran D’Aragó per dur a terme una conquesta en comú. A l’estiu de 1501 un exèrcit francès i un altre d’espanyol prenen el territori napolità. Però ambdós monarques, ambiciosos, no es posen d’acord amb la repartició del territori i entren en guerra.
El “Gran Capitan” torna a ser l’heroi de la jornada i la mort del papa de torn Alexandre VI Borja decideix la sotr de Nàpols a favor de Espanya, mentre que els francesos es retiren.
La idea de posseir territoris a Itàlia balla no parava de ballar al cap de Luis XII. El 1508 es forma la “Lliga de Cambrai”, formada per França, l’Imperi Sacro-Germànic i recolzada pel Papat, contra la República de Venècia. La derrota d’aquests últims els empeny a mantenir conversacions amb el papa, el qual els fa restituir territoris venecians que reivindicats pels Estats Pontificis. Però el papa es preocupa pel fet de tenir els francesos ficats a casa. El rei francès, que preveu el que li ve a sobre convoca un concili a Pisa, on vol discutir una reforma a l’Església i al Papat. El Papa Juli II, respon convocant un altre concili a Letran. El 1511 ja s’ha format una Santa Lliga, baix el lema de protegir la integritat de l’Església i els Estats pontificis i també tirar els francesos fora d’Itàlia. Hi participen Venècia, Suïssa, els Sforza (que volen recuperar Milà) i Espanya amb Ferran d’Aragó. També ho faran Anglaterra i l’Imperi.
A partir del 1512 la situació de França es crítica. Podríem dir que rep cops per tots els costats. Perden els territoris milanesos, els anglesos desembarquen a França, etc.
Després de Lluís XII, el monarca francès serà Francesc I, prototip de monarca renaixentista. Aquest torna a conquerir el territori milanès. I aquí entra en el joc la figura del Papa Lleó X, que amb una entrevista persuadeix el monarca francès i posa fi a les guerres d’Itàlia. El que no han acabat any de guerres ho acaba un Papa diplomàtic.
Per tot arreu es parla de una pau general i tothom signa acords de pau amb els seus enemics: Ferran d’Aragó ha mort però el seu nét, Carles I posa fi a les velles tensions entre França i Espanya; Maximilià signa la pau amb França; i Anglaterra, amb Enric VIII enterra tots els problemes que tenia amb França. La Pau ha arribat. Ho farà per molt de temps?
A la foto: Francesc I va voler recuperar el somni italià.

L'aventura francesa a Itàlia. Primera part

La rica i esplendorosa Itàlia, aquella que posseïa un passat gloriós, no era tan esplendorosa amb l’aspecte polític, ja que en el segle XVI hi havia en aquella península un conglomerat de petits i dèbils estats com ara repúbliques, ducats, principats, entre d’altres, que molts cops, per resoldre els seus litigis acudien als grans estats com França, Espanya o Anglaterra.
Ja en el 1492, any del “descobriment” del continent americà o de la mort de Llorenç el Magnífic, el rei francès Carles VIII pensà seriosament en conquerir el regne de Nàpols. Com a descendent dels Anjou, Carles decidí prendre’s la llei per la seva mà i tornar a conquerir un regne que havia estat pres als francesos, molts anys abans.
A més a més, Nàpols era un territori clau per enviar una creuada contra el Turc a Terra Santa, que havia convocat el papa de l’època Innocenci VIII. Però per conquerir aquest regne hagué de signar una sèrie de tractats amb les altres grans potències europees de l’època, com ara el tractat d’Étaples amb l’anglès Enric VIII, el de Barcelona amb Ferran el Catòlic, etc. Amb aquests tractats s’eliminaven alguns litigis amb aquells països i així podia concentrar les energies en Nàpols.
El 1494, morí Ferran, el rei de Nàpols i el monarca francès aprofitarà per reclamar oficialment el Regne de Nàpols. El respecte que provocava l’exèrcit de la cada cop més forta França feu que el recorregut cap a Nàpols travessant la península italiana fos un agradable passeig: ningun estat italià s’interposà entre Carles VIII i les seves pretensions. I un any més tard, el monarca francès era coronat solemnement, rei dels napolitans.
La presencia francesa en la Península Italiana, no era, ni molt menys tranquil·litzadora per als seus veïns. I aquest fet de preocupació portarà a Venècia i els Estats Pontificis a establir una coalició amb l’emperador del Sacre Imperi Romano- Germànic, Maximilià d’Habsburg i Ferran el Catòlic per fer sortir els francesos de Nàpols.
Carles VIII, al veure la que se li queia a sobre, envià els seus exèrcits napolitans cap al nord d’Itàlia on varen ser derrotats pels venecians. A Nàpols, el “Gran Capitán”, aconseguia desallotjar el regne de l’ultima guarnició francesa.
Però la mort de Carles VIII el 1498 no canvià el panorama respecte a Itàlia. Lluis XII, descendent dels Visconti ,família que antigament governava al Milanesat, on ara governaven els Sforza. Així que ara, la font de problemes a la Península Italiana seria el ducat de Milà. Però com cobrir-se les espatlles? Molt senzill. Signarà un tractat per repartir-se el ducat de Milà amb Venècia i altres tractats amb Felip el Bell i el rei d’Anglaterra. Així que conquerí Milà, amb l’increible facilitat anterior a Nàpols.

La imtge de dalt pertany a Ferran d'Aragó; la de sota a Carles VIII de França.
(Continua)

Les primeres construccions arquitectòniques europees; el Megalitisme.

Mentre a l’esplendorós i antic Egipte es construïen les col·lossals i magnífiques piràmides i fins i tot abans i tot, a l’Europa occidental neolítica es construïa amb un estil arquitectònic misteriós i grandiloqüent alhora; el Megalitisme, que com el seu nom indica fou una tècnica constructiva que utilitzava blocs de pedra de grans dimensions.
En un primer moment es pensà que aquest fenomen constructiu nasqué a Orient Pròxim, lloc de procedència del Neolític i avantguarda de les últimes tecnologies neolítiques. Més tard i utilitzant sistemes de datació arqueològics es demostrà que els dolmens bretons i francesos eren els més antics. Així, tot semblava apuntar que aquest fenomen havia nascut a Europa occidental cap el 3100 a. JC. I que la zona perdilecta havia estat Portugal, seguidament de França.

Tot i així, els experts apunten a uns limitats efectes de difusió (el que no significa que aquests no existissin), creuen més possible un efecte de convergència, és a dir que aquest fenomen sorgí en un lloc, i més tard i aïlladament, en un altre.
Normalment i contràriament al que estem acostumats a veure nosaltres ( les despullades pedres plantades), les estructures megalítiques solien estar cobertes de terra.
Hi ha diverses estructures, d’entre les quals en destacarem les més importants. Els túmuls eren monuments tumulars de pedra o terra, de forma redondejada u ovalada que recobrien una o més sepultures funeràries. El dolmen, format per una càmara quadrangular coberta d’una llosa. Aquesta càmara funerària podia anar precedida d’un passadís construït amb el mateix sistema constructiu. No era estrany l’agrupament de varis dolmens sota un gran túmul de terra. La galeria coberta no té una càmara funerària distingida del passadís. Està formada per dues fileres paral·leles de pedra, cobertes amb lloses. Els menhirs que signifiquen “pedra llarga” en bretó, són uns monuments megalítics formats per un bloc de pedra allargat i clavat al terra. Podien estar disposats solitàriament o en llargues fileres. No se sap exactament el seu significat però es tendeix a creure en un significat simbòlic, per marcar llocs màgics.
Per portar a terme aquestes col·lossals construccions havia d’haver una forta i cohesionada organització i alhora una estructura social. Tot apunta que aquestes construccions tenien un valor funerari i això ho demostra la gran quantitat d’enterrament que s’han trobat a dintre. Moltes vegades amb un riquíssim aixovar funerari. Però també tenen un significat simbòlic i religiós. Alguns experts els titllen d’autèntics santuaris, grans llocs de peregrinació (bé, el Lourdes de l’època).
(La imatge superior pertany a un dolmen. En l'imatge central l'estructura de l'esquerra pertany a un dolmen, la central a on dolmen en passadís i l'estructura de la dreta pertany a una galeria coberta).

Vivaldi "il Prete Rosso"

Des de ben petitons, quan comencem a rebre nocions de música, autors com Vivaldi o Bethoven es converteixen en referents habituals, parades obligatòries, fàcil i ràpidament relacionables amb la música clàssica.
Antonio Lucio Vivaldi nasqué el 4 de març de 1678 a Venècia. Estudià mísica juntament amb el seu pare Giovanni Battista Vivaldi, violinista de la capella ducal de San Marcos de Venècia. Des de ben jovenet mostrà un virtuosisme màgic amb els instruments.
El 1703 fou ordenat sacerdot –d’aquí el nom de “ il Prete Rosso”, que traduït vindria a ser” el capelà roig”, mot afectuós que els seus coetanis li donaren per la seva condició de capella i pel color de la seva cabellera. Poc després abandonà l’ofici per uns suposats “atacs asmàtics, que segurament i com apunten alguns del seus coetanis foren la via de sortida ràpida d’una professió que no li era del seu agrat i que li obriren la porta a la música. Acte seguit ingressà com a professor de violí i començà a donar classes a l’”Ospedale della Pietà”, un conservatori musical per a noies orfes i indigents, on tretze anys després fou nombrat mestre de concerts i director de cors.
Vivaldi es convertí en un famós compositor a Venècia i altres places musicals de moda a nivell europeu. I tampoc li faltaren deixebles.

El 1726 conegué a la soprano Anna Giraud, la qual interpretà un paper en una opera del reconegut music i amb qui començà una relació d’amistat que alguns més atrevits s’atreveixen a pensar amb alguna cosa més que amistat. Però com és normal, la seva eterna condició de sacerdot li impedia un casament.
Poderosos monarques li atorgaren els seus favors, gràcies a la fama que aconseguí a nivell internacional, com el rei de França, Lluís XV.
El 1740 emprengué un viatge a Viena, segurament impulsat per la greu crisi econòmica que vivia Venècia –recordem que fins el s. XIX la Península Italiana estava fragmentada en una sèrie de petits estats, com Venècia, Florència, els Estats Pontificis, ets.- . I precisament fou a Viena, un any més tard, on morí en unes condicions desconegudes. Morí amb les butxaques tan escurades que fou enterrat al, llavors anomenat “Cementiri dels pobres”.
Com a anècdota: Fixi’s el lector amb les gràcies del destí. Al cor que cantà en el funeral de Vivaldi hi havia un petit noi de nou anys anomenat Josef Haydn, que potser no sabia que quan es fes gran seria una figura musical comparable a la de Vivaldi.

Sapiens, l'home del Paleolític Superior

La història y la literatura romàntica (al moviment cultural del s. XIX, em vinc a referir), ens ha donat, de l’home del Paleolític Superior (45.000-10.000 a J.C) una visió un tant negativa. Se’ns deia que “l’home de les cavernes, era practicant del canibalisme, que es comunicava amb grunyits i que era un ésser carent de sentiment, preocupat, només de mantenir el seu estomac ple. És cert que el seu estadi evolutiu no era tan avançat com el nostre (encara que a vegades penso que som pitjors), però també és cert que aquestes gents tenien altres preocupacions. I això ho podem demostrar amb el fabulós art, sobretot rupestre que creà. Aquest art rupestre era inexistent a l’etapa anterior (Paleolític Mitjà, 150.000-45.000 a J.C), ja que tan sols hi havia petites mostres d’art moble, com petites figuretes de pedra o marfil antropomorfes (mostraven un possible culte a la “Dea Mare”, o d’altre zoomorfes, fetes pel tipus humà característic del Paleolític mitjà: l’Homo Neardenthalensis.
Les pintures del Sapiens no formaven escenes, sinó representacions aïllades d’animals, que gosaven d’un increïble naturalisme. Les pintures estaven relacionades amb algun tipus de ritual màgic, pel qual al pintar l’animal, t’apoderaves de la seva ànima i es convertia en una presa més fàcil de caçar. Això, però, només es una teoria.
Respecte a l’hàbitat, la humanitat, en la seva evolució, va comprendre que era més còmode instalar-se en coves o abrics rocosos, que no fer-ho a cel obert, ja que la pluja posava en perill la supervivència del grup a l’apagar el foc. I en cas d’inexistència d’aquells dos tipus de refugi es crearia la cova artificial: la cabana, que podien anar de la simplicitat d’una cabana de pals i ramatge a una cabana construïda amb ossamenta de mamut superposada, que s’aproximava entre si, fins tancar la cabana (Ucraïna). També hi podia haver cabanes dintre de coves.
L’home és l’únic ésser que enterra els seus congèneres, potser per la creença d’un més enllà? L’Homo Sapiens mostrà aquí, un suficient grau d’espiritualitat, que el dugué a enterrar els seus morts amb posició fetal, de costat i, a vagades, amb polvets rojos a sobre el mort, potser per a que retornés el mort a la vida.
No sabem res sobre la vestimenta del Sapiens, suposadament fou amb pell d’animal. Sabem, en canvi, de l’utilització d’adornaments personal, com collarets o pulseres.
Per últim ens referirem a les tècniques de caça, ja que l’home del Paleolític Superior diversificà les tècniques d’aquest art de supervivència. Per caçar animals de petit tamany, com cavalls, què millor que espantar-los i fer-los caure per un acantilat? Mínim esforç, màxim rendiment. Però l’home també va saber crear noves armes armes com l’arc, que a part de disparar fletxes també disparava una àmplia gamma de puntes lítiques, o el propulsor (útil fet amb os, compost d’un fust amb un dels extrems acabats amb forma de ganxo on es posaria el dard. Alguns eren ricament decorats), que juntament amb una industria lítica i els arpons suposaran un gran perfeccionament de la caça i que permeté a l’home una major tranquil·litat, poguent-se dedicar a la pintura, per exemple.
L’home del Paleolític Superior viva en comunitat de 30-40 individus i coneixia petits intercanvis amb altre comunitats pròximes.

2 de maig: el poble se'n cansa

Dilluns 2 de maig al matí. Dos carruatges es preparen par marxar cap a França des del palau reial. Un ho fa, però l’altre es queda una estona dintre del recinte. Una multitud es presenta davant a la porta por on ha de sortir el carruatge. De sobte, la multitud comença a cridar “¡Traición! ¡Traición! ¡Se nos han llevado el rey y también se nos quieren llevar las personas reales! ¡Mueran los franceses!” (recordem que el rei Carles IV havia estat obligat a abdicar en favor del germà de Napoleó, Josep Bonaparte i alhora s’havia comprat a Ferran VII, fill de Carles IV, per que abandonés tota pretensió al tron. Els dos havien rebut un palau a França i una vida acomodada, on no els faltava res).
Al crit d’aquella proclama els madrilenys reunits allí intenten impedir la sortida del segon carruatge, per evitar que s’emportin el que quedava de família reial espanyola. Així, començà la revolta. La valentia i la capacitat d’acció del poble posà en una mala situació els francesos de la ciutat. Una caserna militar de Madrid organitzà militarment el poble “amotinat” i les monges d’un convent pròxim, que sortiren a socórrer els ferits, obriren les portes del convent per a que funcionés a mode d’hospital.
Al poc d’unes hores la revolució havia estat sufocada. La càrrega dels famosos mamelucs, havia contribuït a tornar la pau a la ciutat. I durant la nit, almenys cinc-cents revolucionaris foren afusellats. La qüestió dels afusellaments durant la nit és molt senzilla: Així els madrilenys no podrien dormir i amb aquest estat de por s’ho pensarien dos cops abans de tornar-se a amotinar.
Poc s’ho imaginaven els francesos. La veu revolucionària ja s’havia escampat com l’aire. Començava així l’episodi de la “Guerra de la Independència”.
Com a curiositats: Napoleó, als seus 25 anys i en veure l’oposició sorgida de l’Espanya tan tradicional del seu temps a la Revolució Francesa escrigué: "Una guerra d’ocupació seria impossible a Espanya, ja que això provocaria un aixecament popular.” Víctima de la seva pròpia teoria i en el seu desterrament a l’illa de Santa Elena, digué: "Aquella maleïda guerra va ser la causa de les meves desgràcies”.

Una de pirates

El descobriment d'Amèrica fou la gran fita de l'Història universal. En poc temps, aquelles terres incògnites es convertiren, com aquell que diu, en una segona oportunitat per als europeus, que vivien en un continent empobrit, sobrehabitat i constantment atacat per malalties diverses. Així, l'accés a unes noves i inesgotables terres, permetrien un nou repoblament, riqueses i l'abandó d'un continent desgastat.

Aquestes noves possibilitats varen fer sorgir un bon grapat de navegants ansiosos per conquerir noves terres, emportar-se les seves riqueses, que caurien a mans del seu govern, i crear-se una estimada fama.

Però el descobriment de les "Indies" també atragué un altre tipus de clients, dels quals la indústria cinemàtogràfica ens ha volgut vendre amb una visió romàntica, enamorats i inclús caballerosos. Els pirates. Aquests eren persones sense escrúpols, amb l'únic objectiu d'enriquir-se. I si per fer-ho feia falta passar colls per l'espasa, ho feien. Quan s'apropiaven d'una nau, també ho feien de la seva tripulació i, per suposat, dels seus béns.

Hi ha un altre tipus de pirateria, potser no tan conegut però que resulta força interessant. En aquest, les naus pirates desembarcaven en una plaça, port o ciutat que era saquejada. Un cop acabada la feina, es tornava a les naus i es disfrutava del que s'havia robat.

El s.XVI, fou un gran segle per a la pirateria. Moltes de les illes estaven mal protegides, per lo que eren constantment saquejades.

Algunes illes, com les mítiques "Illa Tortuga" o "La Providència" foren bases d'operacions i d'arsenal, el qual robaven a altres naus.

Però el comerç i la riquesa que aquest generava per a la nació creà una carrera on només sobrevivia el més fort. Així, com que tot valia es crearen els corsaris. Aquests eren pirates que obtenien el "patent de cors" per part d'un país que permitia atacar naus enemigues (sobretot comercials) i saquejar-les, així com protegir les costes de les terres d'una nació.

L'últim dels grans pirates fou un català ex corsari, Pere Gibert. Un cop apresat, confessà que exercia la pirateria per fer-se ric i fer-se amb l'amor d'una dona que era gran amiga dels brillants. L'11 de Març de 1830 fou ajusticiat a la forca, juntament amb quatre tripulants més. Sens dubte aquest dóna el perfil d'un pirata cinematografic. Més a dalt m'he referit a la visió romàntica del cinema. No oblidem que aquest fou pirata del s. XIX, totalment romàntic.