divendres, 21 de desembre de 2007

Els tornejos de l'Edat Mitjana


L’honor, sobre tot. Qui no ha sentit parlar mai d’aquests tipus de tornejos entre cavallers, tants cops representats per l’industria cinematogràfica nord-americana? Encara que els cavallers i les justes representades al cinema, poc tenen a veure amb la realitat de fa un grapat de segles.
Els tornejos medievals comencen a la Normandia francesa al segle XII. Al principi no eren un espectacle de masses, sinó una mena d’entrenament. Recordem que per aquesta època hi havia les creuades i així, la necessitat de provar noves tècniques com l’utilització de l’estrep o la fixació de la llança a dessota l’aixella, que permetessin al genet o “cavaller”més fixació en la seva montura i mes seguretat en la batalla a l’hora d’agafar l’arma i emprendre el contrincant.
Amb el pas del temps, aquestes activitats varen cobrar més protagonisme entre la multitud, així que es començaren a practicar-se com el que avui en dia entendríem com a “deport de masses”. Val a dir que al principi no s’utilitzava cap tipus de normes, però més tard i amb la negativa de l’Església, s’imposaren unes normes “oficials”, per als tornejos.
Quin era el cobdiciat premi que obtenia el “braç fort”, el vencedor de la justa? No era, sens dubte la princesa que estem acostumats a veure per televisió, sinó alguna cosa que res té a veure amb això. El premi, eren les caríssimes montures del contrincant vençut. És bo recordar que, des de l’antiguitat, un cavall era un luxe, al qual només podien accedir les classes més adinerades.
A la Península, els tornejos arribaren més tardiament (segle XIII), ja que ja es tenia prou feina amb la Reconquesta. Però, tot i així, la primera justa fou entre els reis Jaume I d’Aragó i Alfons X de Castella (també conegut com “El Savi). L’espectacular event tingué lloc a la ciutat de València el 1272 i no fou més que un acte clarament “deportiu”.
Però la sort per als tornejos no fou eterna. Ens trobem que a les darreries del segle XVI, aquests tipus de celebracions cauen en desús.
Com a anècdota: L’últim torneig oficial que es feu a la Península, fou ja ben entrat el segle XIX. L’any 1883 se’n feu un a Barcelona per commemorar la pujada al tro de la reina Isabel II.

diumenge, 9 de desembre de 2007

El crit de Munch o "El crit" (de Munch)


Com podem veure en el títol, l’història de l’art també es permet el luxe de jugar amb les paraules. I es que si llegim al peu de lletra les dues parts en que consta el títol trobarem dues afirmacions diferents.
En la segona, “El crit” (de Munch ), se’ns indica que Edvard Munch (1863-1944), l’autor expressionista per excel·lència pintà aquest quadre que denominà “El crit”.
En canvi, en la primera se’ns indica un fet que el mateix artista en persona visqué i que en un comentari de la seva obra, el 1892, explica així:
“Passejava jo amb dos amics meus quan el sol es va amagar. El cel, ràpidament, es feu de color roig sang... els meus amics prosseguiren el viatge, mentre jo, tremolant encara per l’angúnia, vaig sentir que un crit sense fi travessava la naturalesa.”
És normal, en tot el repertori d’obres de Munch, trobar temes semblants. Fou un home terriblement turmentat per l’angúnia existencial, de les crisis dels valors ètics i religiosos, de la soledat humana, etc.
El crit és un reflex del gris món interior de l’artista.
En l’obra, l’autor utilitza tonalitats irreals com ara el roig, el blau o el negre per realçar, encara més el sentiment de sofriment.
És curiós observar la figura central. L’individu (on el mateix artista hi és personificat) es posa les mans a la cara i crida, però més enllà els seus amics segueixen caminant, ni tan sols se’n han adonat que el seu amic s’ha quedat atràs.

dissabte, 1 de desembre de 2007

La vida d'un cavaller templer



L’ordre del Temple. A tothom ens ve al cap una ordre guerrera creada partir de monjos cristians en defensa dels peregrins cristians a terra santa i per la conquesta del regne de Jerusalem. La realitat és, però, que no sempre s’esbatussaven contra “l’infidel”.
La vida d’un templer en el dia a dia de la pau, era d’allò més monòtona. Les normes estrictes de l’ordre feien que cap monjo prengués una iniciativa pròpia i es saltes aquelles normes establertes. Tot estava predeterminat: menjar, dormir, resar, etc.
Val a dir que aquests guerrers passaven la major part del dia al convent.
La jornada començava a la matinada amb els maitines: quan sonava la campana el monjo s’aixecava, es vestia i acudia ràpidament a la capella, juntament amb els seus germans, per assistir al primer ofici religiós del dia. Acabada la missa els germans es dirigien als estables a inspeccionar el seu cavall i l’equip: es tenia que estar sempre preparat per un possible atac.
Més tard, encara sent de nit tornaven al llit, però més tard, a la sortida del sol, sonava de nou la campana i el “soldat” tornava a escoltar un altre ofici religiós i després un altre cop cap a l’estable a revisar-ho tot.
Al llarg del matí assistia a dos misses més.
Al migdia, la campana anunciava l’hora de dinar. Hi havia dues tocades: la primera era per als cavallers. La segona era per als sergents. Mentre es dinava un germà llegia les Sagrades Escriptures, per lo que l’assistència al dinar era obligatòria i ningú es podia aixecar durant l’àpat per ningun motiu, per greu que fos. Acabat l’àpat es resava un Pare nostre a capella per donar les gràcies a Déu.
A mitja tarda el templer disposava d’un cert temps lliure, però sempre havia d’estar disponible i localitzable.
A l’hora nona, al caure la tarda, la campana tocava de nou: s’havia d’acudir a la capella per escoltar un nou ofici religiós. I més tard es tornava a capella per assistir a les vísperes.
Després s’assistia al sopar, que transcorria com el dinar.
El dia acabava per al templer amb la cridada a completes, un nou ofici religiós, ja de nit. Per acabar s’inspeccionava el cavall i l’equip i se n’anava a dormir, no sense resar abans, un Pare nostre. Aquesta vida tan rutinària i monòtona ens fa pensar que més d’un templer esperés amb ganes, el temps de guerra per sortir de la monotonia.

dijous, 15 de novembre de 2007

Tortosa 1640, motí i persecussio.



La ciutat de Tortosa també fou escenari de d’una gran revolta que trasbalsà la cuitat i feu que molts veïns s’ho pensessin dos cops abans de sortir al carrer.
La tranquil·la ciutat ebrenca rebé una missiva reial, cap al 1640, on s’informava a les autoritats i al poble que la ciutat seria la plaça des d’on s’enviarien soldats, municions i provisions a Itàlia, on el rei mantenia un litigi a Nàpols, el qual es volia independitzar i al Rosselló i la Cerdanya, territoris que França s’annexionà. Tortosa fou la plaça escollida ja que Barcelona havia quedat demolida després del Corpus de Sang.
Les autoritats acceptaren, ja que tampoc tenien elecció.
La ciutat es començà a omplir de papers que deien que aquests soldats solament anaven “a saquearla (Tortosa) y degollar al pueblo”. Així animaven a amotinar-se contra la decisió reial.
El fet que feu actuar els amotinats fou el transport de pólvora al castell de la Suda, on es trobaven allotjats els soldats imperialistes. Els amotinats pensaven que l’utilitzarien per bombardejar amb els canons la ciutat, com havia passat en altres indrets.
I aquí començà la revolta, un estat d’anarquia que durà sobre un mes. Es cremaren cases de nobles, s’assassinava a tothom que donés suport a la causa “felipista”, s’assassinà al procurador en cap, s’obrí la presó i es deixà sortir als presoners, sempre i quan donessin suport als amotinats i tot un seguit de fets que tingué a la ciutat en un estat de por constant. Tant és així que alguns nobles “felilistes” abandonaren la ciutat tement la seva vida i la dels seus.
Però no va quedar tot aquí. Com era d’esperar les autoritats que quedaven a la vila contrarestaren amb una contrarevolta ràpida i efectiva sobre els amotinats. Ajudats per nobles i escuadres de ciutadans voluntaris quedaren que sota el dia assignat, sota la tocada de campanes i trompetes assistirien tots als llocs especificats i començaria la cacera de tot aquell rebel que hagués actuat o donat suport a la revolta. I així es feu, atrapant un nombre d’amotinats de 18 persones, sis de les quals foren assassinades dintre la sala del consell de la Casa de la ciutat, tot just després de celebrar-se el judici.
Els altres desafortunats foren condemnats a remar a galeres o a ser penjats, càstig característic i molt utilitzat durant el Renaixement.

dissabte, 10 de novembre de 2007

Conjura a Florència, bressol del Renaixement



26 d’Abril de 1478. Florència es vestia de gala per celebrar sota el seu “campanile” una missa solemne, on hi anirien personatges representatius del moment com Lorenzo di Médici (cap de l’estat florentí i l’home més poderós del moment), el seu germà Giuliano, alguns representants de la família rival de Lorenzo, els Pazzi, Rafael Sansóni Riario (net del Papa Sixt IV) o L’arquebisbe de Pisa, Francesco Salviati. Aquell pareixia un dia de festa. El que ningú sabia es que els fets canviarien dràsticament.
El poder que tenia a les seves mans Lorenzo “El Magnífic” era motiu d’enveges entre alts personatges com el Papa Sixt IV, el rei Ferran de Nàpols, o el poderós Duc d’Urbino, Federic de Montefeltro. I es que el poderós florentí no solament tenia a les seves mans una de les banques mes grans i prestigioses del món conegut, sinó que a més era la mà que manejava la política florentina, la qual amenaçava alguns del interessos que estats com Roma tenien dipositats en algun territori o sobre el comerç que la capital de la cristiandat mantenia amb diferents estats que formaven la península itàlica. Eren molts els que pensaven que s'havia d'acabar, com més ràpid millor, amb aquella poderosa estirp. Habien de planificar una conjura, la qual es duria a terma el 26 d'Abril de 1478, durant la celebració d'una missa on hi assistirien els conjurats, entre els quals hi havia els citats abans, el cardenal Rafael Sansoni Riario, el mateix Papa Sixt IV, el Duc d'Urbino, etc.
Així, quan el sacerdot que impartia la missa es disposà a aixecar el calis, els conjurats començaren el seu atac. Havien esperat molt per actuar, ja que el colp només es podia fer amb els dos germans Médici estant. De lo contrari, si un dels dos pogués sobreviure portaria a terme una forta venjança a l’estil Médici.
Els conjurats s’abalançaren contra Giuliano, que en qüestió de segons ja era mort a terra. Ara només faltava l’objectiu principal: Lorenzo, que gràcies a les seves habilitats de guerrer ben format, havia aconseguit escapar i tancar-se, ajudat per sacerdots i fidels als Médici, a la sagristia de la catedral.
Alguna cosa havia fallat. Les tropes partidàries als Médici no tardaren molt en llançar una contra ofensiva, provocant la retirada dels conjurats i les seves tropes.
El terra sagrat de la catedral de Florència es trobava ple de cadàvers d’ambdós bàndols. La conjura havia fallat. Havia sobreviscut un dels Médici. “El Magnífic” estava esperant que la situació tornés a la normalitat per tornar al seu palau, on planejaria la multitudinària cacera de conjurats i ajudants que en un futur tindria lloc per tots els estats italians. Una de les brutalitats més sagnants del Renaixement italià. Aquela mateixa vesprada, val a dir, ja penjaven els cadàvers d’alguns participants de la conjura a la torre de la principal presó de la ciutat.

divendres, 9 de novembre de 2007

Retrocedim al passat!

Benvinguts a Brevis coniuratione, un blog on es torna atràs al temps per parlar d'aquells fets que marcaren un abans i un després en l'existència de l'home. Així, tractar aquelles anècdotes o successos històrics que han quedat al marge de l'historia universal. Us animo a participar del passat i desitjo que us ho passeu molt bé.