dilluns, 8 de novembre de 2010

Les marques dels picapedrers.

Quan observem una construcció medieval, com una catedral o un castell, ens fixem en els elements que més sobresurten en la construcció, com ara els arcs, les voltes, els pilars i les columnes... Però no solem fixar-nos en els carreus que formen els murs. I es que aquestes pedres contenen elements que passen desapercebuts i que resulten forçament interessants: les marques dels picapedrers.
Aquestes marques poden aparèixer en els llocs menys imaginables, com són columnes i voltes, però generalment es troben als murs, tant a l’interior com a l’exterior.
Són marques que en podríem dir d’autor, amb les quals el picapedrer feia constar el seu treball, com si d’una signatura es tractés. Encara que hi ha estudiosos que a part d’això, hi veuen signes astrològics, alquímics o màgics.
Amb tot, no és estrany que aquestes marques continguin un significat, com la massivament representada estrella de David, dos triangles que connecten el cel amb la terra; o la lletra Z, que sol representar el llamp, que desde el cel, fecunda la terra. Encara que la creu és el símbol més utilitzat, utilitzat una societat i un context completament religios com el medieval.
Altres cops, en canvi, el picapedrer representa l’utillatge propi com el cisell, la plomada, l’escuadra o el compàs.
Encara que algun signe es repeteixi o predomini per sobre dels altres, existeix una infinita i variadíssima gamma de signes de pedres.
A l’obrer se li pagava per peça, que havia d’estar degudament signada per evitar malentesos. Alguns cops, inclús es gravava les inicials del treballador, a part del signe. I un cop a la setmana s’inspeccionava la feina feta i el mestre d’obres apuntava el nombre de peces que el picapedrer havia tallat i els seu salari respecte al nombre de peces. Però si es trobava algun defecte en la peça l’operari era multat.
La ciència que estudia les marques dels picapedrers i altres com ara petroglifs (marques gravades en pedra que existeixen desde la prehistòria), o les marques en estel•les funeràries rep el nom de Gliptografia, la qual estudia les formes i el seu possible significat.

Fixem-nos-hi bé! Solen tenir 10 cm. i algunes marques estan tan gastades pel pas del temps que quasi no es veuen.

diumenge, 11 de juliol de 2010

La divisió de l'any a la Roma antiga.


Actualment quan volem saber en quin dia som ho tenim ben fàcil, tan sols hem de mirar el mòbil, el rellotge, l'agenda, o el document per exel·lència: el calendari.

La paraula calendari prové de la paraula llatina Calendas. El calendari en el qual ens movem avui en dia és el calendari gregorià, ja que fou el papa Gregori XII qui l'instaurà l'any 1582.

Però temps enrera moltes civilitzacions antigues es basaven en calendaris lunars, basats en les fases de la lluna, com és el cas del primer antecedent del nostre sistema de dividir els anys, el calendari romà.

Segons la tradició romana, l'origen del calendari el trobem en la antiga monarquia romana (la Roma de l'antiguitat abans de ser una República fou una monarquia. Aquest calendari, basat en un sistema lunar, fou modificat l'any 46 d.C., per un calendari solar. Entrava així, de la mà de Juli Cèsar el calendari Julià.

El calendari romà contava, al principi de deu mesos que començaven al març,ja que aquest era el més en què començaven les campanyes militars i els camps podien ser mitjanament desatesos. Recordem que en les societats antigues i posteriors el poder el tenen els terratinents. Març també significava el fi de l'hivern i lentrada de la primavera (prima= primera/ vera= verdor).

Però el calendari s'hagué de modificar, ja que Roma, convertida ja en República, creixia a un nivell considerable, a costa de seus veïns. El punt d'inflecció el marcaren les guerres ibèriques, que feren que el calendari comencés al gener (153 a.C), per tenir mes temps de reclutament. No molt més tard s'afegí febrer. Així quedava un any de 12 mesos.

Gener (ianuarius), quedava dedicat a la dea Iano. Febrer Febrarius, quedava dedicat al deu Februo o Plutó. Març, quedava dedicat al deu Mart, deu de la guerra. Abril,( aprilis)quedava dedicat a la dea Venus, dea de la bellesa. Juny (iunius) estava dedicat a la dea Iuno (Juno). Juliol (iulius) era anomenat Quintilis, en el primer calendari romà, ja que era el cinquè mes de l'any. A la mort de Juli Cèsar se li dedicà aquest més al cònsul que havia dut tanta glòria a Roma. Agost (augustus) s'anomenava Sextilis en un principi, ja que era el sisè mes de l'any. Se li dedicà al magne emperador August, de qui prengué el nom. Setembre (september)era anomenat així per ser, en el primer calendari romà, el setè més de l'any. El mateix passava amb octubre o october ( el viuté), novembre o november (el nové) i decembre o december (el desé).

dissabte, 26 de juny de 2010

Cellini, Torrigiani i el nas de Miquel Àngel




El genial artista italià manierista Benvenuto Cellini (1500- 1571) orfebre, escultor i gravador, que es mesclà amb altres artistes com Miquel Àngel, Rafael, entre d’altres, reis poderosos com el de França Francesc I o l’emperador Carles V, i els papes del moment, i autor d’obres com el Perseu (Loggia dei Lanzi) o el Saler de Francesc I (Louvre), deixà escrit el relat de la seva vida en l’obra La vita di Benvenuto Cellini fiorentino (Vida).

En aquesta obra ens explica la seva tumultuosa vida, plena de problemes i perills, fruit d’una societat violenta, com és la del s. XVI. L’autor ens explica com va lluitar al costat del papa quan les tropes de l’emperador invadiren Roma el 1527 (Sacco di Roma), o com caigué en desgràcia al rei de França per la seva desavinença amb l’amant reial o, fins i tot, la dura estança a les presons pontifícies.

Però el que sens dubte crida l’atenció és un fet relacionat amb el polifacètic geni florentí Miquel Àngel. En l’obra Vida se’ns conta la mania que tenia Miquel Àngel de riure dels altres artistes i les seves obres. Segons Cellini, l’artista italià Pietro Torrigiani, li explicà que “aquest Buonarroti (Miquel Àngel) i jo (P. Torrigiani) anàvem a aprendre, éssent petits, a l’església del Carme, a la capella del Massaccio. I com que Buonarroti tenia la mania de riure de tots els altres que també dibuixaven, un dia de tants, l’assumpte em molestà tant i més que l’habitual que, tancant la mà, li vaig donar un cop de puny tan fort al nas que vaig notar com es doblegava l’os sota el meu puny i també el cartílag, com si d’un ninot es tractés. I així, marcat per mi, estarà mentre visqui.”

Torrigiano, no se’n penedia sinó que n’estava orgullós. Orgullós que del seu puny, un artista de la talla de Miquel Àngel quedés marcat de per vida. Però per això el Torrigiano va pagar un preu molt alt. Benvenutto Cellini es va enfadar tant amb l’agressor de Miquel Àngel que va trencar la relació amb ell, ja que Cellini era, sobretot un estudiós i un seguidor de Miquel Àngel. Un enamorat de les figures corpòries del geni florentí.

Podem dir que Torrigiani en va sortir ben parat: Cellini només va trencar la relació entre els dos artistes. Havia pogut estar pitjor, Cellini era un personatge violent i rancorós, que treia l’espasa amb facilitat. Al llarg de la seva vida va ferir i va matar alguns personatges, que segons ell, l’havien ultratjat. Aquests fets d’armes, en aquella època, estaven a l’ordre del dia.