dimarts, 28 de juliol de 2009

Consells per al bon Príncep en temps de pau.


Nicolò Machiavelli, més conegut com Maquiavel (1469-1527), considerat per molts com el creador de la ciència política i home que conegué la Florència de Llorenç el Magnífic i la Itàlia de les invasions franceses escriu una obra magna “El Príncep”, que el consagra com un pensador fred, gràcies a la seva màxima “la fi no justifica els mitjans”. En aquesta obra, en el capítol XIV “Quod principem deceat circa militam” (el que ha de fer el príncep respecte a la milícia), Maquiavel aconsella el Príncep (referint-se a una persona virtuosa que està en el poder) que sempre ha de tenir la preocupació i l’obligació de la guerra, ja que segons diu ell, “l’art de la guerra és l’art del que mana. I qui el descuida, per el seu estat”.
Per això el Príncep mai ha d’apartar la guerra del seu pensament. I molt menys, en temps de pau, quan s’haurà d’exercitar amb més esforç, per no relaxar-se. Però com fer-ho? El pensador italià del Renaixement proposa dues formes per aconseguir-ho: amb l’acció i amb la ment.
La primera, l’acció, Maquiavel sosté que a més a més de tenir els seus propis soldats (aquest és un tema que preocupa greument Maquiavel, qui sosté que la ruïna de Itàlia de l’època ve per culpa de la contractació per part dels diferents estats italians d’exèrcits mercenaris i que tractarem en un altre apartat) exercitats i organitzats, el bon Príncep organitzarà caceres per acostumar el cos a les incomoditats. I així, de retruc, conèixer millor el seu país, el que li servirà per crear una nova i millor tàctica militar defensiva del territori. I així, coneixent el lloc i els seus accident geogràfics com els rius, les muntanyes o els llacs, podrà conèixer els terrenys d’altres països, ja que com diu ell, tots aquests accidents geogràfics “s’assemblen en tots els països”.
Respecte a l’exercici de la ment, Maquiavel sosté que un bon Príncep ha de llegir obligatòriament llibres d’història i “examinar en ells les accions dels homes més excel•lents” O el que ve a ser el mateix, examinar la historia per no caure en els fets del passat i “aprendre dels que han estat alabats.
El geni florentí resumeix el capítol assegurant que en temps de pau el Príncep no ha d’estar relaxat o ser ociós. Sinó que ha d’acumular experiència per a l’hora de la veritat.

dimarts, 7 de juliol de 2009

Breu història del Renaixement artístic.


El Renaixement, el retorn a l'antiguitat clàssica en diversos camps de la cultura, sobretot en l'artistic nasqué a la península italiana del segle XV, ajudat de la mà de mecenes com la poderosa família Medici florentina. De fet, aquest moviment nasqué a la Florència de l'època.

Però no acabà de nàixer ara. Podem dir que era el final d'una gestació de anys enrrera. I es que al territori italià ( no podem parlar d'tàlia perque en aquesta època era un seguit de petits i dèbils estats) el record de l'Imperi romà no havia desaparegut. I això es demostra en l'art medieval. En l'art romànic italià predomina l'horitzontalitat i la columna, al contrari de l'altre art romànic occidental. Aquesta reminiscència classica farà que el gòtic quasi no arribi a Italia, on ja s'apuntaven les formes clàssiques que portarien al Renaixement. Com a exemples podem nombrar a Petrarca, en el camp de les lletres, o Giotto el l'artístic.

Però a part del record etern de Roma l'art renaixentista va poder eclosionar gràcies a la bona situació econòmica que l'estat florentí tingué, superades la crisi econòmica i la peste baix-medieval a mitjans del s.XV. Podem dir, que hi havia ganes de viure, superada la negativitat del període anterior. Ara les famílies benestants obraven com a mecenes d'artistes, a qui protegien i de qui obtenien prestigi. Aquests mecenes eren els mateixos que encarregaven obres per a la ciutat, per dignificar-la i rentar-li la cara.

El s. XV és el segle on Florència porta la bandera de l'art Renaixentista. Amb grans mecenes com els Medici o els Pazzi els artístes com Leonardo, Brunelleschi, entre d'altres omplen la cuitat i les gents benestants o "popolo grasso" d'obres que ja marquen definitivament el canvi d'època.

En canvi, el s. XVI ja serà el torn de Roma, on els artístes com Miquel Angel sabran plasmar en les seves obres el classicisme renaixentista més pur. És en aquest segle quan aquest corrent artístic surt del territiori italià, adaptant-se a les formes artístiques del país receptor i a les seves característiques pròpies.
Més tard l'estil renaixentista perdrà les seves característiques i evolucionarà en el que la historiografia ha denominat com a Manierisme.