divendres, 29 d’agost de 2008

Les primeres construccions arquitectòniques europees; el Megalitisme.



Mentre a l’esplendorós i antic Egipte es construïen les col·lossals i magnífiques piràmides i fins i tot abans i tot, a l’Europa occidental neolítica es construïa amb un estil arquitectònic misteriós i grandiloqüent alhora; el Megalitisme, que com el seu nom indica fou una tècnica constructiva que utilitzava blocs de pedra de grans dimensions.
En un primer moment es pensà que aquest fenomen constructiu nasqué a Orient Pròxim, lloc de procedència del Neolític i avantguarda de les últimes tecnologies neolítiques. Més tard i utilitzant sistemes de datació arqueològics es demostrà que els dolmens bretons i francesos eren els més antics. Així, tot semblava apuntar que aquest fenomen havia nascut a Europa occidental cap el 3100 a. JC. I que la zona perdilecta havia estat Portugal, seguidament de França.

Tot i així, els experts apunten a uns limitats efectes de difusió (el que no significa que aquests no existissin), creuen més possible un efecte de convergència, és a dir que aquest fenomen sorgí en un lloc, i més tard i aïlladament, en un altre.
Normalment i contràriament al que estem acostumats a veure nosaltres ( les despullades pedres plantades), les estructures megalítiques solien estar cobertes de terra.
Hi ha diverses estructures, d’entre les quals en destacarem les més importants. Els túmuls eren monuments tumulars de pedra o terra, de forma redondejada u ovalada que recobrien una o més sepultures funeràries. El dolmen, format per una càmara quadrangular coberta d’una llosa. Aquesta càmara funerària podia anar precedida d’un passadís construït amb el mateix sistema constructiu. No era estrany l’agrupament de varis dolmens sota un gran túmul de terra. La galeria coberta no té una càmara funerària distingida del passadís. Està formada per dues fileres paral·leles de pedra, cobertes amb lloses. Els menhirs que signifiquen “pedra llarga” en bretó, són uns monuments megalítics formats per un bloc de pedra allargat i clavat al terra. Podien estar disposats solitàriament o en llargues fileres. No se sap exactament el seu significat però es tendeix a creure en un significat simbòlic, per marcar llocs màgics.
Per portar a terme aquestes col·lossals construccions havia d’haver una forta i cohesionada organització i alhora una estructura social. Tot apunta que aquestes construccions tenien un valor funerari i això ho demostra la gran quantitat d’enterrament que s’han trobat a dintre. Moltes vegades amb un riquíssim aixovar funerari. Però també tenen un significat simbòlic i religiós. Alguns experts els titllen d’autèntics santuaris, grans llocs de peregrinació (bé, el Lourdes de l’època).
(La imatge superior pertany a un dolmen. En l'imatge central l'estructura de l'esquerra pertany a un dolmen, la central a on dolmen en passadís i l'estructura de la dreta pertany a una galeria coberta).