diumenge, 25 d’octubre de 2009

Els homes del nord


Quan corria la noticia que havia hagut un desembarcament a les poblacions properes a la costa no quedava ningú. Fins i tot els homes que podien defensar les poblacions fugien despavorits. I és que la millor arma que utilitzaven aquests pobles atacants era la por. Estem parlant dels víkings, coneguts per les fonts de l’època com “homes del nord”.

Amb el nom genèric de Víkings s’engloven tres pobles: el suec, el noruec i el danès. Dits pobles, anteriorment al s. VIII vivien en una mena d’aïllament de la resta d’Europa, però fou en el sVIII que les millores en la tècnica de navegació (com ara la creació d’un vaixell veloç, el “Drakkar”) i els progressos en l’orientació astronòmica trencaren aquest aïllament.

Però què era el que buscaven aquelles gents? Al contrari del que podem pensar, no buscaven un lloc on assentar-se, sinó que els movia les ganes d’aconseguir un botí, obtenir riqueses i així incrementar el nivell de vida i social als seus respectius països freds
Els seus atacs eren ràpids i fortament destructius. El pillatge i la destrucció eren el signe més visible del seu pas.
Aquests tres pobles, però, normalment no viatjaven junts, sinó que ho feien de tres maneres diferents. Els noruecs viatjaren cap a les costes d’Anglaterra i les illes pròximes. Arribaren a Groenlàndia i inclús a Amèrica (terra de Labrador). També arribaren a Espanya. Els suecs, en canvi, preferiren viatjar cap a l’est, direcció l’actual Rússia. Varen tenir enfrontaments amb l’imperi bizantí. Per últim, els danesos, un grup especialment sanguinari, atacà fundamentalment, l’àrea de l’imperi carolingi.

Els historiadors separen dues èpoques diferents dintre els atacs víkings: Una primera època que aniria desde els anys finals del segle VIII fins aproximadament el 930 d.C. Aquí sembla haver un període de descans, ja que els països atacats havien patit una situació límit i estaven escurats. Havia esgotament de botí. Després d’això hi hagué una època de descans de 50 anys (930-980), on les poblacions europees es van poder recuperar. Les muralles i els sistemes defensius naixien aquí i allà o simplement es reforçaven les exigües o desgastades defenses anteriors. Però passada aquesta època cau sobre Europa una segona època vikinga (980 aprox. fins meitat s. XI). Val a dir que aquesta època no fou tan sanguinària. Moltes comunitats s’establiren en territoris d’altres països o demanaven un botí a un poble per tal de no atacar-los.
S’ha demostrat, per mitjà de troballes arqueològiques que els víkings no duien banyes als seus cascs, sens dubte un intent de les fonts de l’època de demonitzar els seus atacants.