dijous, 15 de novembre de 2007

Tortosa 1640, motí i persecussio.



La ciutat de Tortosa també fou escenari de d’una gran revolta que trasbalsà la cuitat i feu que molts veïns s’ho pensessin dos cops abans de sortir al carrer.
La tranquil·la ciutat ebrenca rebé una missiva reial, cap al 1640, on s’informava a les autoritats i al poble que la ciutat seria la plaça des d’on s’enviarien soldats, municions i provisions a Itàlia, on el rei mantenia un litigi a Nàpols, el qual es volia independitzar i al Rosselló i la Cerdanya, territoris que França s’annexionà. Tortosa fou la plaça escollida ja que Barcelona havia quedat demolida després del Corpus de Sang.
Les autoritats acceptaren, ja que tampoc tenien elecció.
La ciutat es començà a omplir de papers que deien que aquests soldats solament anaven “a saquearla (Tortosa) y degollar al pueblo”. Així animaven a amotinar-se contra la decisió reial.
El fet que feu actuar els amotinats fou el transport de pólvora al castell de la Suda, on es trobaven allotjats els soldats imperialistes. Els amotinats pensaven que l’utilitzarien per bombardejar amb els canons la ciutat, com havia passat en altres indrets.
I aquí començà la revolta, un estat d’anarquia que durà sobre un mes. Es cremaren cases de nobles, s’assassinava a tothom que donés suport a la causa “felipista”, s’assassinà al procurador en cap, s’obrí la presó i es deixà sortir als presoners, sempre i quan donessin suport als amotinats i tot un seguit de fets que tingué a la ciutat en un estat de por constant. Tant és així que alguns nobles “felilistes” abandonaren la ciutat tement la seva vida i la dels seus.
Però no va quedar tot aquí. Com era d’esperar les autoritats que quedaven a la vila contrarestaren amb una contrarevolta ràpida i efectiva sobre els amotinats. Ajudats per nobles i escuadres de ciutadans voluntaris quedaren que sota el dia assignat, sota la tocada de campanes i trompetes assistirien tots als llocs especificats i començaria la cacera de tot aquell rebel que hagués actuat o donat suport a la revolta. I així es feu, atrapant un nombre d’amotinats de 18 persones, sis de les quals foren assassinades dintre la sala del consell de la Casa de la ciutat, tot just després de celebrar-se el judici.
Els altres desafortunats foren condemnats a remar a galeres o a ser penjats, càstig característic i molt utilitzat durant el Renaixement.

dissabte, 10 de novembre de 2007

Conjura a Florència, bressol del Renaixement



26 d’Abril de 1478. Florència es vestia de gala per celebrar sota el seu “campanile” una missa solemne, on hi anirien personatges representatius del moment com Lorenzo di Médici (cap de l’estat florentí i l’home més poderós del moment), el seu germà Giuliano, alguns representants de la família rival de Lorenzo, els Pazzi, Rafael Sansóni Riario (net del Papa Sixt IV) o L’arquebisbe de Pisa, Francesco Salviati. Aquell pareixia un dia de festa. El que ningú sabia es que els fets canviarien dràsticament.
El poder que tenia a les seves mans Lorenzo “El Magnífic” era motiu d’enveges entre alts personatges com el Papa Sixt IV, el rei Ferran de Nàpols, o el poderós Duc d’Urbino, Federic de Montefeltro. I es que el poderós florentí no solament tenia a les seves mans una de les banques mes grans i prestigioses del món conegut, sinó que a més era la mà que manejava la política florentina, la qual amenaçava alguns del interessos que estats com Roma tenien dipositats en algun territori o sobre el comerç que la capital de la cristiandat mantenia amb diferents estats que formaven la península itàlica. Eren molts els que pensaven que s'havia d'acabar, com més ràpid millor, amb aquella poderosa estirp. Habien de planificar una conjura, la qual es duria a terma el 26 d'Abril de 1478, durant la celebració d'una missa on hi assistirien els conjurats, entre els quals hi havia els citats abans, el cardenal Rafael Sansoni Riario, el mateix Papa Sixt IV, el Duc d'Urbino, etc.
Així, quan el sacerdot que impartia la missa es disposà a aixecar el calis, els conjurats començaren el seu atac. Havien esperat molt per actuar, ja que el colp només es podia fer amb els dos germans Médici estant. De lo contrari, si un dels dos pogués sobreviure portaria a terme una forta venjança a l’estil Médici.
Els conjurats s’abalançaren contra Giuliano, que en qüestió de segons ja era mort a terra. Ara només faltava l’objectiu principal: Lorenzo, que gràcies a les seves habilitats de guerrer ben format, havia aconseguit escapar i tancar-se, ajudat per sacerdots i fidels als Médici, a la sagristia de la catedral.
Alguna cosa havia fallat. Les tropes partidàries als Médici no tardaren molt en llançar una contra ofensiva, provocant la retirada dels conjurats i les seves tropes.
El terra sagrat de la catedral de Florència es trobava ple de cadàvers d’ambdós bàndols. La conjura havia fallat. Havia sobreviscut un dels Médici. “El Magnífic” estava esperant que la situació tornés a la normalitat per tornar al seu palau, on planejaria la multitudinària cacera de conjurats i ajudants que en un futur tindria lloc per tots els estats italians. Una de les brutalitats més sagnants del Renaixement italià. Aquela mateixa vesprada, val a dir, ja penjaven els cadàvers d’alguns participants de la conjura a la torre de la principal presó de la ciutat.

divendres, 9 de novembre de 2007

Retrocedim al passat!

Benvinguts a Brevis coniuratione, un blog on es torna atràs al temps per parlar d'aquells fets que marcaren un abans i un després en l'existència de l'home. Així, tractar aquelles anècdotes o successos històrics que han quedat al marge de l'historia universal. Us animo a participar del passat i desitjo que us ho passeu molt bé.