divendres, 29 de febrer de 2008

Segona Part: La figura del Gladiador


Aclamats pels romans i retirats pels cristians, els gladiadors, eren els responsables màxims de tenyir les arenes dels amfiteatres de sang. També eren els responsables de l’addicció que el poble sentia envers ells i es que els gladiadors eren considerats estrelles “mediàtiques” pel poble. Però només pel poble, ja que les altes classes i els dignataris els consideraven el més baix que un home podia arribar a ser. A part d’esclaus, és clar. Tot i això aquestes classes se’n beneficiaven, els gladiadors eren una rica font d’interessos.
Totes les tardes hi havia lluites de gladiadors a Roma. La mitjana de lluites de cada tarda era de 25 o 30 lluites. És clar, els mites, presents per tot també hi són aquí amb la dita que a l’arena de l’amfiteatre no hi quedava només que l’únic vencedor. Doncs tampoc és del tot certa. Els gladiadors, requerien un manteniment, un entrenament, un allotjament, etc, i tot això resultava car pel “domini” o senyor dels gladiadors. És cert que hi morien un bon nombre de gladiadors, però no tots. La multitud preferia que es matés un gladiador que hagués mostrat covardia que un que hagués lluitat encarnissadament fins al final.
Un gladiador no podia lluitar de qualsevol forma, ho tenia que fer amb estil, amb gràcia, si es vol. Això significa fer els passos amb una determinada forma, així com la lluita en general, com fer les estocades o tirar la xarxa, etc. Això no suposava una lluita falça, manipulada des del principi, sinó que havien estat entrenats a moure’s d’aquesta forma, a lluitar bé.
En els entrenaments, duts a terme en una escola de gladiadors, on vivien amb la resta d’iguals, lluitaven amb una espasa de fusta. Degut a les dures condicions en que vivien en aquestes escoles i les dures normes de disciplina, els que es volia evitar amb una espasa de fusta era la mort d’un gladiador, deguda als enfrontaments, baralles entre ells i odis que podien fer perdre al “domini un bon grapat de diners, apart d’una revolta que podria tenir unes dimensions considerables.
Però un bon gladiador a part de dominar l’art de la lluita amb arma, també tenia que dominar la lluita amb el cos (s’entén braços i cames).
Els gladiadors, com a bones estrelles mediàtiques que eren, també estaven subjectes a les modes del temps. Les seves armadures podien arribar a ser espectaculars i ser de materials com la plata. Aquestes modes podien canviar d’un any per a l’altre.
La nit abans del combat se solia oferir als gladiadors un sopar on eren mostrats i on es podien fer apostes pel candidat preferit.
Però tots els gladiadors eren iguals? No, hi havia diferents tipus i sempre s’intentava que un gladiador mes pesat però més ben protegit lluités contra un de no tan protegit i més lleuger. El Retiarius duia una hombrera esquerra el pit cobert per armadura Les seves armes eren el trident i la xarxa, encara que aquest tipus de gladiador no mataria mai amb el trident, sinó amb una daga. Feia al·lusió a Posidó. El Secutor, que solia lluitar amb el Retiarius duia un casc tancat i armadura parcial en les cames i braç esquerre. Feia referència a un peix i solia lluitar contra el Retiarius. Mirmilonius, que duia un casc amb visera , escut gran, protecció a la cama esquerra i armadura articulada al braç dret. Lluitava contra els Tracius o Homoplacius. Tracius, amb casc completament tancat amb visera, armadura parcial en cames i braç dret, escut petit i espasa corbada. Homoplacius, amb escut circular i casc tancat amb visera. Duia protecció a les cames. Les seves armes eren una llança i un punyal. I per últim els Provocatore, que duien casc militar, armadura al pit, un gran escut i protecció a la cama i al braç esquerre. La seva cama era una espasa recta. Aquests eren, sens dubte els més significatius. Per quin faries la teva aposta?

divendres, 15 de febrer de 2008

Primera Part: Els gladiadors i Roma

Què pensem quan pensem amb Roma? Potser pensem amb una civilització culta, que afavorí la política, les lletres, l’art i demès. No estaríem equivocats pensant així, però tampoc ens equivocaríem si ho féssim tot just al contrari. La civilització romana era una civilització brusca, sagnant, bel·licosa i una mostra d’això ho són les lluites de gladiadors.
Si que sabem que en aquests tipus de lluites participaven Gladiadors contra gladiadors o gladiadors contra feres i que aquestes lluites es feien en uns recintes propis de la majestuosa arquitectura romana, els amfiteatres. Però que més en sabem?
Les lluites de gladiadors tenen el seu origen en els etruscs. Aquest poble, que fou contemporani durant un temps als romans, utilitzava aquest tipus de lluita als funerals. És clar, sempre de persones il·lustres, així amb la mort dels gladiadors morts s’honrava el difunt. Amb la República romana les lluites continuaren tenint aquest tipus de utilitat, però poc a poc anaren adquirint protagonisme entre la massa popular. És més per a la massa popular es convertiren en obligatòries. Així, les famílies patrícies aprofitaren la conjuntura per comprar vots. Amb l’arribada de l’Imperi adquiriren encara més protagonisme. Les lluites mostraven el poder de Roma i eren imprescindibles per a la massa popular que assistia diàriament o quasi diàriament als espectacles on se li donava pa (d’aquí l’expressió panem et circenses). Si que els gladiadors eren importants per al poble, però també ho eren per als polítics. Què millor per acontentar el poble què donar-li allò que demana i de passada evitar revoltes i comprar el vot. Aquests espectacles sagnants eren els pretext perfecte per als polítics. Abans d’arribar al poder els pretendents lluitaven entre si per veure qui oferia les millors lluites i quan un dels pretendents pujava al poder oferia al públic les tan ansiades lluites de gladiadors que, en alguns casos podien durar mesos.
Però com ja sabem, no tot és etern i a les lluites de gladiadors també els arribà la fi, dintre inclús, de l’Imperi. Amb l’arribada del cristianisme aquests events anaven perdent interès. L’emperador cristià Constantí feu el primer pas prohibint la mort dels cristians a les feres, que tant agradaven al públic. Però fou el següent emperador, Honori, que posà punt i final a les lluites de gladiadors, prohibint-les.

dimarts, 12 de febrer de 2008

Els museus i les muses


D’on prové la paraula museu? Qui no ha sentit mai parlar de les muses, aquelles meravelloses dones que inspiren genis, poetes, escriptors i pensadors… Un museu era un recinte consagrat a les muses, divinitats gregues protectores de les Ciències i les Arts, típics de la Grècia hel·lenística, que es convertiren en centres de reunions intel·lectuals de filòsofs, matemàtics, poetes, escriptors, etc, de l’època.