Algunes gàrgoles de la catedral de Tortosa (vídeo)

Breu història del Renaixement artístic.

El Renaixement, el retorn a l'antiguitat clàssica en diversos camps de la cultura, sobretot en l'artistic nasqué a la península italiana del segle XV, ajudat de la mà de mecenes com la poderosa família Medici florentina. De fet, aquest moviment nasqué a la Florència de l'època.

Però no acabà de nàixer ara. Podem dir que era el final d'una gestació de anys enrrera. I es que al territori italià ( no podem parlar d'tàlia perque en aquesta època era un seguit de petits i dèbils estats) el record de l'Imperi romà no havia desaparegut. I això es demostra en l'art medieval. En l'art romànic italià predomina l'horitzontalitat i la columna, al contrari de l'altre art romànic occidental. Aquesta reminiscència classica farà que el gòtic quasi no arribi a Italia, on ja s'apuntaven les formes clàssiques que portarien al Renaixement. Com a exemples podem nombrar a Petrarca, en el camp de les lletres, o Giotto el l'artístic.

Però a part del record etern de Roma l'art renaixentista va poder eclosionar gràcies a la bona situació econòmica que l'estat florentí tingué, superades la crisi econòmica i la peste baix-medieval a mitjans del s.XV. Podem dir, que hi havia ganes de viure, superada la negativitat del període anterior. Ara les famílies benestants obraven com a mecenes d'artistes, a qui protegien i de qui obtenien prestigi. Aquests mecenes eren els mateixos que encarregaven obres per a la ciutat, per dignificar-la i rentar-li la cara.

El s. XV és el segle on Florència porta la bandera de l'art Renaixentista. Amb grans mecenes com els Medici o els Pazzi els artístes com Leonardo, Brunelleschi, entre d'altres omplen la cuitat i les gents benestants o "popolo grasso" d'obres que ja marquen definitivament el canvi d'època.

En canvi, el s. XV ja serà el torn de Roma, on els artístes com Miquel Angel sabran plasmar en les seves obres el classicisme renaixentista més pur. És en aquest segle quan aquest corrent artístic surt del territiori italià, adaptant-se a les formes artístiques del país receptor i a les seves característiques pròpies.

Més tard l'estil renaixentista perdrà les seves característiques i evolucionarà en el que la historiografia ha denominat com a Manierisme.

Gàrgoles: els habitants dels terrats de les catedrals.

Monstres,bèsties, dimonis i fins i tot dones pecadores. Aquests són els temes que podem trobar com elements arquitectònics en una catedral gòtica. Són les gàrgoles.

En l'època que s'aixecaren les grans catedrals, les gòtiques (segles XIII al XV) els artistes escultors de l'època tallaren en pedra aquests motius monstruosos per desaiguar els terrats de les grans construccions les gàrgoles eren col·locades.

Els antecedents d'aquest gust pel motiu montruós, infernal, el podem trobar ja en l'època anterior (romànic, segles X i XII) on els mestres escultors de l'època reproduien en les grans portalades de les catedrals romàniques un motiu repetit per tot europa (recordem que l'art romànic es pot considerar com el primer art comú europeu): "El judici final", on hi havia representats diverses monstruositats, entre inferns, dimonis, ànimes errants, etc. Tot i que en el gòtic aquestes portalades monumentals continuen existint, però amb algunes diferències.

A part de desiguar els terrats de les catedrals, les gàrgoles també els decoren. Aquesta tendència estètica queda ressaltada per l'expressionisme que alguns d'aquests éssers duen a sobre. Segurament, com passava en les grans potalades les gàrgoles duien una forta càrrega moralitzant: el bon camí que l'ésser humà ha de seguir per arribar al cel. Les gàrgoles són un reflex del mal i del camí que no s'ha de seguir. En la societat medieval el judici final era una constant en la vida de l'home.

Però a més a més, aquestes escultures arquitectòniques, tenien una altra finalitat menys coneguda. Servien allunyar els dimonis, les bruixes i els mals esperits ben lluy del temple.

Molts cops, les gàrgoles passen desapercebudes. Ja sigui per l'alçària en que es troben situades o per la desconeixença de que es troben allí. Per veure-les millor podem utilitzar aparells que ens permetin observar-les més detalladament.

L'aventura de França a Itàlia. Segona part.

Un cop establert el poder francès a Nàpols Lluís XII tornà a les pretensions Napolitanes. Obtingut el permís papal de la conquesta de Nàpols (recordem que la idea de una creuada encara estava vigent) el rei francès pacta amb Ferran D’Aragó per dur a terme una conquesta en comú. A l’estiu de 1501 un exèrcit francès i un altre d’espanyol prenen el territori napolità. Però ambdós monarques, ambiciosos, no es posen d’acord amb la repartició del territori i entren en guerra.
El “Gran Capitan” torna a ser l’heroi de la jornada i la mort del papa de torn Alexandre VI Borja decideix la sotr de Nàpols a favor de Espanya, mentre que els francesos es retiren.
La idea de posseir territoris a Itàlia balla no parava de ballar al cap de Luis XII. El 1508 es forma la “Lliga de Cambrai”, formada per França, l’Imperi Sacro-Germànic i recolzada pel Papat, contra la República de Venècia. La derrota d’aquests últims els empeny a mantenir conversacions amb el papa, el qual els fa restituir territoris venecians que reivindicats pels Estats Pontificis. Però el papa es preocupa pel fet de tenir els francesos ficats a casa. El rei francès, que preveu el que li ve a sobre convoca un concili a Pisa, on vol discutir una reforma a l’Església i al Papat. El Papa Juli II, respon convocant un altre concili a Letran. El 1511 ja s’ha format una Santa Lliga, baix el lema de protegir la integritat de l’Església i els Estats pontificis i també tirar els francesos fora d’Itàlia. Hi participen Venècia, Suïssa, els Sforza (que volen recuperar Milà) i Espanya amb Ferran d’Aragó. També ho faran Anglaterra i l’Imperi.
A partir del 1512 la situació de França es crítica. Podríem dir que rep cops per tots els costats. Perden els territoris milanesos, els anglesos desembarquen a França, etc.
Després de Lluís XII, el monarca francès serà Francesc I, prototip de monarca renaixentista. Aquest torna a conquerir el territori milanès. I aquí entra en el joc la figura del Papa Lleó X, que amb una entrevista persuadeix el monarca francès i posa fi a les guerres d’Itàlia. El que no han acabat any de guerres ho acaba un Papa diplomàtic.
Per tot arreu es parla de una pau general i tothom signa acords de pau amb els seus enemics: Ferran d’Aragó ha mort però el seu nét, Carles I posa fi a les velles tensions entre França i Espanya; Maximilià signa la pau amb França; i Anglaterra, amb Enric VIII enterra tots els problemes que tenia amb França. La Pau ha arribat. Ho farà per molt de temps?
A la foto: Francesc I va voler recuperar el somni italià.

L'aventura francesa a Itàlia. Primera part

La rica i esplendorosa Itàlia, aquella que posseïa un passat gloriós, no era tan esplendorosa amb l’aspecte polític, ja que en el segle XVI hi havia en aquella península un conglomerat de petits i dèbils estats com ara repúbliques, ducats, principats, entre d’altres, que molts cops, per resoldre els seus litigis acudien als grans estats com França, Espanya o Anglaterra.
Ja en el 1492, any del “descobriment” del continent americà o de la mort de Llorenç el Magnífic, el rei francès Carles VIII pensà seriosament en conquerir el regne de Nàpols. Com a descendent dels Anjou, Carles decidí prendre’s la llei per la seva mà i tornar a conquerir un regne que havia estat pres als francesos, molts anys abans.
A més a més, Nàpols era un territori clau per enviar una creuada contra el Turc a Terra Santa, que havia convocat el papa de l’època Innocenci VIII. Però per conquerir aquest regne hagué de signar una sèrie de tractats amb les altres grans potències europees de l’època, com ara el tractat d’Étaples amb l’anglès Enric VIII, el de Barcelona amb Ferran el Catòlic, etc. Amb aquests tractats s’eliminaven alguns litigis amb aquells països i així podia concentrar les energies en Nàpols.
El 1494, morí Ferran, el rei de Nàpols i el monarca francès aprofitarà per reclamar oficialment el Regne de Nàpols. El respecte que provocava l’exèrcit de la cada cop més forta França feu que el recorregut cap a Nàpols travessant la península italiana fos un agradable passeig: ningun estat italià s’interposà entre Carles VIII i les seves pretensions. I un any més tard, el monarca francès era coronat solemnement, rei dels napolitans.
La presencia francesa en la Península Italiana, no era, ni molt menys tranquil·litzadora per als seus veïns. I aquest fet de preocupació portarà a Venècia i els Estats Pontificis a establir una coalició amb l’emperador del Sacre Imperi Romano- Germànic, Maximilià d’Habsburg i Ferran el Catòlic per fer sortir els francesos de Nàpols.
Carles VIII, al veure la que se li queia a sobre, envià els seus exèrcits napolitans cap al nord d’Itàlia on varen ser derrotats pels venecians. A Nàpols, el “Gran Capitán”, aconseguia desallotjar el regne de l’ultima guarnició francesa.
Però la mort de Carles VIII el 1498 no canvià el panorama respecte a Itàlia. Lluis XII, descendent dels Visconti ,família que antigament governava al Milanesat, on ara governaven els Sforza. Així que ara, la font de problemes a la Península Italiana seria el ducat de Milà. Però com cobrir-se les espatlles? Molt senzill. Signarà un tractat per repartir-se el ducat de Milà amb Venècia i altres tractats amb Felip el Bell i el rei d’Anglaterra. Així que conquerí Milà, amb l’increible facilitat anterior a Nàpols.

La imtge de dalt pertany a Ferran d'Aragó; la de sota a Carles VIII de França.
(Continua)

Les primeres construccions arquitectòniques europees; el Megalitisme.

Mentre a l’esplendorós i antic Egipte es construïen les col·lossals i magnífiques piràmides i fins i tot abans i tot, a l’Europa occidental neolítica es construïa amb un estil arquitectònic misteriós i grandiloqüent alhora; el Megalitisme, que com el seu nom indica fou una tècnica constructiva que utilitzava blocs de pedra de grans dimensions.
En un primer moment es pensà que aquest fenomen constructiu nasqué a Orient Pròxim, lloc de procedència del Neolític i avantguarda de les últimes tecnologies neolítiques. Més tard i utilitzant sistemes de datació arqueològics es demostrà que els dolmens bretons i francesos eren els més antics. Així, tot semblava apuntar que aquest fenomen havia nascut a Europa occidental cap el 3100 a. JC. I que la zona perdilecta havia estat Portugal, seguidament de França.

Tot i així, els experts apunten a uns limitats efectes de difusió (el que no significa que aquests no existissin), creuen més possible un efecte de convergència, és a dir que aquest fenomen sorgí en un lloc, i més tard i aïlladament, en un altre.
Normalment i contràriament al que estem acostumats a veure nosaltres ( les despullades pedres plantades), les estructures megalítiques solien estar cobertes de terra.
Hi ha diverses estructures, d’entre les quals en destacarem les més importants. Els túmuls eren monuments tumulars de pedra o terra, de forma redondejada u ovalada que recobrien una o més sepultures funeràries. El dolmen, format per una càmara quadrangular coberta d’una llosa. Aquesta càmara funerària podia anar precedida d’un passadís construït amb el mateix sistema constructiu. No era estrany l’agrupament de varis dolmens sota un gran túmul de terra. La galeria coberta no té una càmara funerària distingida del passadís. Està formada per dues fileres paral·leles de pedra, cobertes amb lloses. Els menhirs que signifiquen “pedra llarga” en bretó, són uns monuments megalítics formats per un bloc de pedra allargat i clavat al terra. Podien estar disposats solitàriament o en llargues fileres. No se sap exactament el seu significat però es tendeix a creure en un significat simbòlic, per marcar llocs màgics.
Per portar a terme aquestes col·lossals construccions havia d’haver una forta i cohesionada organització i alhora una estructura social. Tot apunta que aquestes construccions tenien un valor funerari i això ho demostra la gran quantitat d’enterrament que s’han trobat a dintre. Moltes vegades amb un riquíssim aixovar funerari. Però també tenen un significat simbòlic i religiós. Alguns experts els titllen d’autèntics santuaris, grans llocs de peregrinació (bé, el Lourdes de l’època).
(La imatge superior pertany a un dolmen. En l'imatge central l'estructura de l'esquerra pertany a un dolmen, la central a on dolmen en passadís i l'estructura de la dreta pertany a una galeria coberta).

Vivaldi "il Prete Rosso"

Des de ben petitons, quan comencem a rebre nocions de música, autors com Vivaldi o Bethoven es converteixen en referents habituals, parades obligatòries, fàcil i ràpidament relacionables amb la música clàssica.
Antonio Lucio Vivaldi nasqué el 4 de març de 1678 a Venècia. Estudià mísica juntament amb el seu pare Giovanni Battista Vivaldi, violinista de la capella ducal de San Marcos de Venècia. Des de ben jovenet mostrà un virtuosisme màgic amb els instruments.
El 1703 fou ordenat sacerdot –d’aquí el nom de “ il Prete Rosso”, que traduït vindria a ser” el capelà roig”, mot afectuós que els seus coetanis li donaren per la seva condició de capella i pel color de la seva cabellera. Poc després abandonà l’ofici per uns suposats “atacs asmàtics, que segurament i com apunten alguns del seus coetanis foren la via de sortida ràpida d’una professió que no li era del seu agrat i que li obriren la porta a la música. Acte seguit ingressà com a professor de violí i començà a donar classes a l’”Ospedale della Pietà”, un conservatori musical per a noies orfes i indigents, on tretze anys després fou nombrat mestre de concerts i director de cors.
Vivaldi es convertí en un famós compositor a Venècia i altres places musicals de moda a nivell europeu. I tampoc li faltaren deixebles.

El 1726 conegué a la soprano Anna Giraud, la qual interpretà un paper en una opera del reconegut music i amb qui començà una relació d’amistat que alguns més atrevits s’atreveixen a pensar amb alguna cosa més que amistat. Però com és normal, la seva eterna condició de sacerdot li impedia un casament.
Poderosos monarques li atorgaren els seus favors, gràcies a la fama que aconseguí a nivell internacional, com el rei de França, Lluís XV.
El 1740 emprengué un viatge a Viena, segurament impulsat per la greu crisi econòmica que vivia Venècia –recordem que fins el s. XIX la Península Italiana estava fragmentada en una sèrie de petits estats, com Venècia, Florència, els Estats Pontificis, ets.- . I precisament fou a Viena, un any més tard, on morí en unes condicions desconegudes. Morí amb les butxaques tan escurades que fou enterrat al, llavors anomenat “Cementiri dels pobres”.
Com a anècdota: Fixi’s el lector amb les gràcies del destí. Al cor que cantà en el funeral de Vivaldi hi havia un petit noi de nou anys anomenat Josef Haydn, que potser no sabia que quan es fes gran seria una figura musical comparable a la de Vivaldi.