dimarts, 15 de juliol del 2008

Vivaldi "il Prete Rosso"



Des de ben petitons, quan comencem a rebre nocions de música, autors com Vivaldi o Bethoven es converteixen en referents habituals, parades obligatòries, fàcil i ràpidament relacionables amb la música clàssica.
Antonio Lucio Vivaldi nasqué el 4 de març de 1678 a Venècia. Estudià mísica juntament amb el seu pare Giovanni Battista Vivaldi, violinista de la capella ducal de San Marcos de Venècia. Des de ben jovenet mostrà un virtuosisme màgic amb els instruments.
El 1703 fou ordenat sacerdot –d’aquí el nom de “ il Prete Rosso”, que traduït vindria a ser” el capelà roig”, mot afectuós que els seus coetanis li donaren per la seva condició de capella i pel color de la seva cabellera. Poc després abandonà l’ofici per uns suposats “atacs asmàtics, que segurament i com apunten alguns del seus coetanis foren la via de sortida ràpida d’una professió que no li era del seu agrat i que li obriren la porta a la música. Acte seguit ingressà com a professor de violí i començà a donar classes a l’”Ospedale della Pietà”, un conservatori musical per a noies orfes i indigents, on tretze anys després fou nombrat mestre de concerts i director de cors.
Vivaldi es convertí en un famós compositor a Venècia i altres places musicals de moda a nivell europeu. I tampoc li faltaren deixebles.
El 1726 conegué a la soprano Anna Giraud, la qual interpretà un paper en una opera del reconegut music i amb qui començà una relació d’amistat que alguns més atrevits s’atreveixen a pensar amb alguna cosa més que amistat. Però com és normal, la seva eterna condició de sacerdot li impedia un casament.
Poderosos monarques li atorgaren els seus favors, gràcies a la fama que aconseguí a nivell internacional, com el rei de França, Lluís XV.
El 1740 emprengué un viatge a Viena, segurament impulsat per la greu crisi econòmica que vivia Venècia –recordem que fins el s. XIX la Península Italiana estava fragmentada en una sèrie de petits estats, com Venècia, Florència, els Estats Pontificis, ets.- . I precisament fou a Viena, un any més tard, on morí en unes condicions desconegudes. Morí amb les butxaques tan escurades que fou enterrat al, llavors anomenat “Cementiri dels pobres”.
Com a anècdota: Fixi’s el lector amb les gràcies del destí. Al cor que cantà en el funeral de Vivaldi hi havia un petit noi de nou anys anomenat Josef Haydn, que potser no sabia que quan es fes gran seria una figura musical comparable a la de Vivaldi.