La rica i esplendorosa Itàlia, aquella que posseïa un passat gloriós, no era tan esplendorosa amb l’aspecte polític, ja que en el segle XVI hi havia en aquella península un conglomerat de petits i dèbils estats com ara repúbliques, ducats, principats, entre d’altres, que molts cops, per resoldre els seus litigis acudien als grans estats com França, Espanya o Anglaterra.
Ja en el 1492, any del “descobriment” del continent americà o de la mort de Llorenç el Magnífic, el rei francès Carles VIII pensà seriosament en conquerir el regne de Nàpols. Com a descendent dels Anjou, Carles decidí prendre’s la llei per la seva mà i tornar a conquerir un regne que havia estat pres als francesos, molts anys abans.
A més a més, Nàpols era un territori clau per enviar una creuada contra el Turc a Terra Santa, que havia convocat el papa de l’època Innocenci VIII. Però per conquerir aquest regne hagué de signar una sèrie de tractats amb les altres grans potències europees de l’època, com ara el tractat d’Étaples amb l’anglès Enric VIII, el de Barcelona amb Ferran el Catòlic, etc. Amb aquests tractats s’eliminaven alguns litigis amb aquells països i així podia concentrar les energies en Nàpols.
El 1494, morí Ferran, el rei de Nàpols i el monarca francès aprofitarà per reclamar oficialment el Regne de Nàpols. El respecte que provocava l’exèrcit de la cada cop més forta França feu que el recorregut cap a Nàpols travessant la península italiana fos un agradable passeig: ningun estat italià s’interposà entre Carles VIII i les seves pretensions. I un any més tard, el monarca francès era coronat solemnement, rei dels napolitans.
La presencia francesa en la Península Italiana, no era, ni molt menys tranquil·litzadora per als seus veïns. I aquest fet de preocupació portarà a Venècia i els Estats Pontificis a establir una coalició amb l’emperador del Sacre Imperi Romano- Germànic, Maximilià d’Habsburg i Ferran el Catòlic per fer sortir els francesos de Nàpols.
Carles VIII, al veure la que se li queia a sobre, envià els seus exèrcits napolitans cap al nord d’Itàlia on varen ser derrotats pels venecians. A Nàpols, el “Gran Capitán”, aconseguia desallotjar el regne de l’ultima guarnició francesa.
Però la mort de Carles VIII el 1498 no canvià el panorama respecte a Itàlia. Lluis XII, descendent dels Visconti ,família que antigament governava al Milanesat, on ara governaven els Sforza. Així que ara, la font de problemes a la Península Italiana seria el ducat de Milà. Però com cobrir-se les espatlles? Molt senzill. Signarà un tractat per repartir-se el ducat de Milà amb Venècia i altres tractats amb Felip el Bell i el rei d’Anglaterra. Així que conquerí Milà, amb l’increible facilitat anterior a Nàpols.
Ja en el 1492, any del “descobriment” del continent americà o de la mort de Llorenç el Magnífic, el rei francès Carles VIII pensà seriosament en conquerir el regne de Nàpols. Com a descendent dels Anjou, Carles decidí prendre’s la llei per la seva mà i tornar a conquerir un regne que havia estat pres als francesos, molts anys abans.
A més a més, Nàpols era un territori clau per enviar una creuada contra el Turc a Terra Santa, que havia convocat el papa de l’època Innocenci VIII. Però per conquerir aquest regne hagué de signar una sèrie de tractats amb les altres grans potències europees de l’època, com ara el tractat d’Étaples amb l’anglès Enric VIII, el de Barcelona amb Ferran el Catòlic, etc. Amb aquests tractats s’eliminaven alguns litigis amb aquells països i així podia concentrar les energies en Nàpols.
El 1494, morí Ferran, el rei de Nàpols i el monarca francès aprofitarà per reclamar oficialment el Regne de Nàpols. El respecte que provocava l’exèrcit de la cada cop més forta França feu que el recorregut cap a Nàpols travessant la península italiana fos un agradable passeig: ningun estat italià s’interposà entre Carles VIII i les seves pretensions. I un any més tard, el monarca francès era coronat solemnement, rei dels napolitans.
La presencia francesa en la Península Italiana, no era, ni molt menys tranquil·litzadora per als seus veïns. I aquest fet de preocupació portarà a Venècia i els Estats Pontificis a establir una coalició amb l’emperador del Sacre Imperi Romano- Germànic, Maximilià d’Habsburg i Ferran el Catòlic per fer sortir els francesos de Nàpols.
Carles VIII, al veure la que se li queia a sobre, envià els seus exèrcits napolitans cap al nord d’Itàlia on varen ser derrotats pels venecians. A Nàpols, el “Gran Capitán”, aconseguia desallotjar el regne de l’ultima guarnició francesa.
Però la mort de Carles VIII el 1498 no canvià el panorama respecte a Itàlia. Lluis XII, descendent dels Visconti ,família que antigament governava al Milanesat, on ara governaven els Sforza. Així que ara, la font de problemes a la Península Italiana seria el ducat de Milà. Però com cobrir-se les espatlles? Molt senzill. Signarà un tractat per repartir-se el ducat de Milà amb Venècia i altres tractats amb Felip el Bell i el rei d’Anglaterra. Així que conquerí Milà, amb l’increible facilitat anterior a Nàpols.
La imtge de dalt pertany a Ferran d'Aragó; la de sota a Carles VIII de França.
(Continua)
(Continua)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada