dimarts, 18 de juliol de 2017

Els kourós i les korai: escultura a la Grècia arcaica.

Quan pensem en l'escultura grega antiga ho solem fer amb les harmòniques escultures del període clàssic (475- 323 a. C) o inclús en algunes escultures expressives de l'època hel·lenística (323- 31 a. C.). Però l'arrel de tota aquesta escultura es troba en l'època arcaica ((segle VII a. C- 475 a. C), quan l'escultura grega pren models estrangers i es fixa en l'home i fa evolucionar l'escultura fins portar-la a l'esplendor. Anem a veure com són aquestes primeres escultures.


En l'època arcaica, els grecs s'han fet a la mar, han fundat colònies pel mediterrani i s'han posat en contacte amb altres civilitzacions, prenent com a model l'art egipci per esculpir aquestes primeres tipologies antropomorfes. Tot i que prenen com a model l'escultura egípcia, els escultors grecs aniran un pas més enllà i donaran a les seves escultures més naturalisme, perspectiva i un sentit anatòmic més complet, tot i no desprendre's d'algunes característiques egípcies com el hieratisme, el pas endavant d'algunes escultures o la llei de frontalitat. Amb tot, l'escultura grega arcaica presenta un salt qualitatiu, que serà més gran a mesura que ens aproximem a l'edat clàssica, ja que els escultors grecs hauran anat experimentant.


El model típic de l'escultura grega arcaica són els els kouroi masculins (kourós en singular) i les korai femenines (koré en singular). Tant la tipologia femenina com la masculina presenten semblances i diferències. A grans trets podem veure que ambdues tipologies presenten una actitud i una postura hieràtica i rígida i els seus cossos estan esculpits seguint un esquematisme de tall geomètric (per exemple, el tors està concebut com un triangle invertit). Però els escultors grecs van més enllà amb aquest geometrisme. Podem veure com els cabells d'ambdós models estan tallats amb motius geomètrics. I ambdós models estan esculpits amb un ulls grans i ametllats. Aquestes escultures estan tallades per ser observades des del davant (llei de frontalitat), característica que ens recorda a l'escultura egípcia, juntament amb la postura hieràtica. Per últim, cal remarcar que l'escultura grega de l'època mostra restes de policromia, pel que ens hauríem d'imaginar aquestes imatges pintades (característica que comparteixen amb els edificis grecs).

Anem a diferenciar-los. Els models masculins (els Kouroi), tot i la seva posició estàtica, avancen un peu, anticipant el que després serà el moviment en l'escultura. Ells no duen vestits: la moral grega de l'època permetia representar el nu masculí, considerat més bell i expressió màxima de bellesa. Així és com els artistes intenten representar, encara que d'una manera molt esquemàtica, el cos humà, d'una manera repetitiva i gairebé en sèrie i utilitzant una concepció geometritzant del cos humà. Fixem-nos en la W dels pectorals que s'equilibra amb una altra W invertida a la clavícula. No se'n van sortir amb la representació de genolls i dits. Els braços resten enganxats al cos i els punys són tancats. Els primers kouroi foren monumentals, però anaren perdent tamany a mesura que avançava el temps, quan s'aniran assemblant als models representats.


En canvi les korai femenines mai es van representar nues, per qüestió de moralitat. Així les trobem representades amb teles més o menys espesses. Com el model masculí, també mantenen una posició estàtica i hieràtica, però aquestes avancen una mà: fan ofrenes. Solen oferir fruita o flors. També es poden posar una mà al pit. Tenen els cabells més treballats que els models masculins. Els artistes intenten compensar la falta de moviment amb la caiguda de les vestimenta o avançant la mà que fa ofrenes. És característic el seu somriure enigmàtic.

Sembla ser que les korai eren representacions de sacerdotesses que oferien ofrenes votives als déus i herois. Reforça aquesta teoria el fet de quasi bé totes han estat trobades pròximes a temples. En canvi, sembla ser que els kourós poden ser joves atletes vencedors de Jocs Olímpics (molts porten la diadema dels vencedors). Tot i que també se'ls ha relacionat amb ofrenes als déus o com a escultures funeràries.


Amb el temps, aquestes escultures aniran perdent el hieratisme i l'esquematisme i guanyaran naturalitat. I aquesta evolució ens portarà cap a l'escultura clàssica.