dimecres, 6 de juny del 2018

Damnatio Memoriae.


Com eliminar el record d’algú que ha actuat contra els interessos de l’Estat romà? Com eliminar la seva petjada i procurar que el nom d’aquesta persona no passi a les pàgines de la història? La Damnatio Memoriae volia posar remei. Era un càstig que pretenia utilitzar l’oblit.

Damnatio Memriae significa “condemna de la memòria”. Un càstig terrible durant l’antiguitat, quan l’home comença a prendre consciència de la importància de ser recordat, en un cicle llarg com és la història, concepte que començava a aparèixer en aquells moments.

Tot i que el fet, l’acte de fer desaparèixer la petjada d’algú, començà a utilitzar-se a l’època antiga -i es continuarà utilitzant durant tota la història- l’expressió “damnatio memoriae” no fou utilitzada durant aquesta antiguitat i no serà fins el segle XVII quan es començarà a utilitzar. Segurament, durant l’època romana es parlés d’”oblivió”(oblivio-onis, f: oblit, caure en l’oblit).

Durant aquesta època romana, quan el culte als ancestres i la memòria familiar eren un dels punts més importants de la cultura i la societat romanes, la Damnatio Memoriae era un càstig institucionalitzat, si bé es va utilitzar, oficialment, en contades ocasions.

El conjunt de mecanismes conegut com modernament com a Damnatio Memoriae arrenca a Roma durant la època republicana amb la abolitio nominis -la prohibició de que el nom del condemnat pogués passar als seus fills i hereus- i la rescissió actorum la completa destrucció de la obra política i artística/evergètica del condemnat.


Fou durant l’Imperi quan la Damnatio Memoriae es va perfeccionar i ampliar. Però també fou utilitzat com un instrument de venjança. Molts cops l’emperador que acabava de pujar al tron imperial, utilitzava aquest mecanisme per eliminar qualsevol manifestació de l’emperador anterior.
Tot i així, la Damnatio Memoriae era un mecanisme institucionalitzat i legal. La proposta arribava o era proposada pel Senat, que l’aprovava o la rebutjava. Si quedava aprovada -com en el cas de Cal·lígula- , s’havia d’esborrar tota petjada que la persona a qui se li aplicava la pena havia deixat sobre la faç de la terra. Així, s’havia d’eliminar totes les inscripcions dedicades a aquella persona o que en fessin referència, qualsevol estàtua erigida d’aquell subjecte i fins i tot qualsevol edifici que el subjecte havia erigit en acte d’evergetisme. Aquest càstig, de caire més oficial, solia ser emprat per a ciutadans venerables i ex-emperadors, sobretot després de les seves morts. El càstig oficial contrasta amb un càstig de caire més espontani i si es vol, més popular, extraoficial, sense ningun tipus d’aprovació oficial i que els ciutadans podien emprar a la seva voluntat.

Era difícil que s’aconseguís l’efecte desitjat, la completa eliminació de la petjada d’una persona i més si aquesta persona havia mantingut una forta actitud evergètica, fet que es podia mantenir en un nombrosíssim nombre d’obres escampades per tota la Urbs i per infinitat de províncies.
Donada la situació de volatilitat constant en la política romana durant totes les seves etapes, tampoc era estrany que el Senat decretés Damnatio Memoriae durant la vida de la persona en qüestió.

Però la Damnatio Memoriae era coneguda en gairebé tot el món antic i en tenim alguns testimonis.  Uns dels testimonis prové de la Grècia antiga, quan el 356 a. C. Erastó, que vol passar a la història sigui com sigui, crema el temple de Diana a Efes -ciutat grega de la Jònia, Àsia Menor-. Un cop executat, les autoritats, coneixent la seva motivació, el condemnen a l’oblit. Van decretar, fins i tot, pena de mort per a qui pronunciés el seu nom. I sense voler-ho van crear l’efecte contrari.

També a l’antic Egipte hi ha casos de Damnatio Memoriae. Durant el seu regnat, el faraó Amenophis IV (1353-1336 a. C), faraó de la dinastia XVIII, del denominat “Imperi nou”, va implantar un canvi radical que va canviar tots els aspectes de la vida egípcia, mitjançant una reforma religiosa. El faraó decidí trencar el tradicional culte politeista egipci per introduir un nou culte únic: el déu Athon -el disc solar-. Ell mateix es va canvia el nom -va passar a denominar-se oficialment Aken-Athon-, va canviar la nova capital de l’imperi, que va passar de Tebas a una nova capital de nova construcció, Ajetathon. Però la reforma religiosa va copsar molt més enllà de l’àmbit religiós i va allargar-se fins l’àmbit polític i de la vida privada, cosa que no se li va perdonar mai, al faraó. Els faraons posteriors, van retornar a la situació anterior. I això implicava una ambiciosa política de Damnatio Memoriae. Fins i tot la capital Ajetathon va ser enterrada a les arenes del desert.

La Damnatio Memoriae, però, ha estat present durant tota la història, sota denominacions diferents, inclús sense cap mena de menció.  Utilitzada de totes les maneres possibles ha arribat fins als nostres dies.