dimecres, 11 de juliol de 2018

Un palau al Mediterrani. Soroll de mudança a Sitges.

Deering, per Ramon Casas.
Andreu-Avelí Artís (1908-2006), l’escriptor i dibuixant que firmava com a Sempronio, és qui ens explica la història del despropòsit entre Sitges i el palauet de Maricel i un dels seus mecenes, Charles Deering. I ho fa en la seva obra sobre Ramon Casas, Retrats de Ramon Casas, un recull dels retrats que l’artista feu en carbonet, a qui Artís els afegeix una semblança.
Artís ens descobreix una figura que hauria de ser clau per al moviment artístic català de l’època: el potentat i filantrop americà Charles Deering (EUA 1852-1927). Artís ens diu que “Sitges, ja habituat als «americans» catalans, fills del poble enriquits a Amèrica, descobrí a primeries de segle, un americà foraster.”
En efecte, la figura de Charles Deering és de summa importància com a mecenes de la vil·la de Sitges i, per extensió al moviment cultural català, on a principis de segle XX començava a aparèixer un incipient noucentisme. Fou Deering qui, després d’haver conegut Ramon Casas a Barcelona el 1908, se’l va endur per una gira pels Estats Units, Espanya i Europa. Però Deering no va poder resistir l’encant de la petita vil·la costera que Sitges oferi, on s’hi coïa un intens moviment cultural i artístic, gràcies a figures com la de Santiago Russinyol. Precisament, Deering es va fixar en el nucli irradiador del moviment artístic del moment, on treballava i vivia Russinyol, el Cau Ferrat i, mirant-lo de reüll, decidí construir un palauet que li fes de competidor. És així com l’americà comprà un antic hospital medieval i un seguit de casetes de pescadors pròximes per construir entre 1910 i 1917 sota la direcció de Miquel Utrillo, el palau de Maricel, que deu el seu nom a la seva posició respecte al mar i a l’obra homònima de Guimerà. Al palauet hi instal·laria una vastíssima i valuosíssima col·lecció d’art, sempre coordinada per Utrillo i amb algun cop de mà de Ramon Casas. La immensa col·lecció abraçaria gairebé totes les èpoques i estils i tipus artístics.
Artís ens explica l’orgull que sentia Sitges pel nou centre cultural que s’havia format a la vil·la. Ens diu que “una vegada llest l’edifici, [Deering] el va curullar d’obres d’art antigues i modernes, que la població, posada a somiar, va creure que un dia quedarien per a ella, convertit el palau en museu públic”. Haurien de passar moltíssims anys per a que això fos així i d’una manera molt diferent a la idea primigènia, car el 1921 el somni es fa miques. “Però d’aquest somni, va despertar-la violentament el soroll de motor dels camions que un mal dia de 1921 començaren a carregar els tresors de Mar i Cel, per ésser embarcats a Amèrica. El «ianqui», en definitiva, va resultar un exportador d’antiguitats [...].
 Sitges es quedava, com el palauet, tristoia i buida.

Cap comentari: